Ofici? Ara jubilat, però havia estat cap de nòmines en Gearbox, filial fabricant de caixes de canvi de SEAT al Part de Llobregat.
Estat civil? Casat
Política? He estat afiliat al PSOE durant molt de temps, però ara mateix gairebé soc apolític.
Religió? Catòlic apostòlic i romà.
Fernando és una les velles glòries del moviment associatiu i veïnal de la Marina. Al desembre de l’any que deixem enrere, ell i els i les seves companyes han penjat els guants del seu compromís amb la directiva de l’AAVV de Sant Cristòfol durant més de 30 anys. Tots octogenaris han decidit que cal cuidar d’ells mateixos, però no troben relleus.
«Et paguen per això?», els han preguntat alguns curiosos. «Ni un duro», respon el grup, explicant la part que sí que té recompensa tot i que no monetària: la satisfacció de contribuir a resoldre els problemes quotidians.
Conversem a la seu d’un edifici que per la pulcritud, cura i distribució fa honor a l’organització de la fàbrica més emblemàtica que acull la Zona Franca i que dona nom al barri on viuen, la SEAT.
El 31 de desembre heu tancat una etapa de més de 30 anys al davant de l’AV de Sant Cristòfol.
Vaig començar amb l’anterior president, el Rafael Fernández. Havia estudiat peritatge mercantil, que ara són empresarials i econòmiques, així que em van animar a entrar-hi com a tresorer.
Què li motiva a formar part de les associacions veïnals?
Francament, jo al principi no creia en el moviment veïnal, però els que llavors estaven al davant em van fer comprendre la labor que feien i que calia tenir veu com a veïnat; que hi hagués persones preocupades i implicades en el benestar del nostre barri; contribuir a resoldre problemes de tots que portaven molt de temps arrossegant-se. Vaig acabar tan implicat que als anys 90 vaig participar d’una cooperativa impulsada des del Districte per a formar treballadors. Més endavant vaig ser president de la Unió d’Entitats.
Quina necessitat concreta atenia l’Associació llavors?
Com sabeu SEAT ha estat una empresa d’experiments en dret laborals; de fet nosaltres érem privilegiats al barri: érem assalariats, teníem serveis mèdics, instal·lacions esportives pròpies, l’economat, el bar del carrer Mecànica on hi havia una biblioteca… teníem una mica de tot. Dins del grup SEAT hi havia 19 seccions esportives, jo era president de l’equip de natació. Calia estar organitzats i tenir veu pròpia per a la defensa dels nostres interessos comuns.
Per què plegueu?
La raó principal és perquè ens hem fet grans, el més jove té 76 anys, i tota la resta superem els 80. L’altra raó és perquè amb la nostra edat és gairebé insostenible mantenir cap mena de relació amb l’Ajuntament i el Districte: no hi ha voluntat de col·laboració.
Us han contactat des de Districte per interessar-se per aquesta fi d’etapa?
Hi havia una tècnica de barri que va intentar mirar-s’ho una mica, però ja no hi és. Ningú més. Al novembre van venir uns veïns a parlar-nos d’una entrada a l’alçada d’Alts Forns 45-47. Hi ha un arbre gran que és inclinat i que corre el perill de caure, impedeix que s’obri la porta d’un bar. Jo havia passat una notificació a Districte i no vaig rebre resposta. Els veïns em reclamaven i vaig insistir-hi: si us plau, almenys donin resposta. Ens vam contestar que això ho portava Parcs i Jardins. Però és que això no és Ajuntament? Total que desespera. Ara tornen a parlar de la piscina municipal, però jo ja no em crec res.
Quin és el seu aprenentatge després de tot aquest temps de servei?
Sobretot el fet d’aprendre a conviure amb tota mena de veïns i veïnes. És tot un art que s’ha de cuidar per estar obert a escoltar sempre a tothom. És saber que el benestar de tots depèn una mica del que fem entre tots. Tenir aquesta consciència ens ajuda a actuar i empènyer la resta a moure’ns des d’aquí, a lluitar, reclamar, fer-nos escoltar i no conformar-nos.
De moment ningú vol assumir la responsabilitat que comporta presidir l’Associació.
Em fa mal pensar-hi, però penso que tard o d’hora hi haurà gent que vulgui continuar. Ha costat d’arribar on som, però ara deixem l’associació en molt bones condicions: tot un edifici per a les seves activitats i tots els seus comptes al dia, cap deute. És una situació molt bona i facilita la feina dels que vinguin.
Què es perdria si no hi ha relleu. Qui organitzaria les famoses festes de Sant Cristòfol, per exemple?
Fins ara i des de fa molt de temps les havíem organitzat nosaltres des de l’Associació de veïns i veïnes. Eren les millors de tots els barris de la Marina. Hi havia un temps en què fèiem fins a tres tardes de corregudes de bous; als anys 90 ens vam denunciar per maltractament animal i llavors les vam deixar de fer… Però la festa sempre ha estat molt ben muntada, l’IES Domènech i Montaner i l’escola Ramon Casas hi han col·laborat sempre i els estem molt agraïts.
Quines altres activitats quedarien en l’aire?
Cada any fèiem la castanyada, el prenadal, la campanya de recollida solidària de joguines pels Reis Mags; més de 100 infants en rebien una bossa, de joguines. També fèiem tallers de memòria popular, de cultura general, de mandales, de macramé, de labors, acollíem el projecte Radars, d’atenció a persones grans, i igualment impartíem els cursos de català. Abans de la pandèmia també ateníem la canalla amb cursos de hip-hop, venien més de 100 infants.
Molta feina! Què és el millor que s’emporta del seu pas per l’associació?
L’amistat que he fet amb tantes persones. Un tant per cent molt elevat de veïns i veïnes és molt agraït amb la feina que fem, un altre percentatge, petit, per sort, jutja en negatiu sense veure el que costa tot plegat i sense col·laborar en res. Se’ls ha de deixar que coneguin com funcionen les coses.
I el pitjor?
L’apatia i la deixadesa durant els últims mandats municipals del Districte.
Com veu el futur del barri?
El que han fet al passeig de la Zona Franca no ha agradat; els semàfors no són funcionals, només hi ha un carril i hi ha molts embussos…
Ara s’ha obert el procés per a transformar-lo en una via més amable.
Ho haurem de veure tot això, no hi confio gaire, però pel bé de tothom esperem que ho facin millor aquesta vegada. Sovint el que diem els veïns l’Administració ho acaba fent d’una altra manera. Un exemple és la Llei de Barris: al carrer Alumini hi ha una vorera ampla, però just abans d’arribar a l’Institut té un tram molt estret, no hi cap ni un cotxet de nen ni una cadira de rodes. Amb la Llei de Barris havíem acordat que això es milloraria, però van venir des de Districte a dir-nos als veïns que això costava molts diners perquè s’havia de moure el clavegueram. Al final només van treure el fanal de llum i la vorera continua igual d’estreta. I així et podria explicar moltes…
Com a extreballador és optimista respecte el futur que ens espera als treballadors?
Ho hem de ser! Jo tinc la sort de tenir 5 fills treballant en allò pel qual s’han format; una pedagoga, altre ha fet l’INEF, una infermera, un enginyer electrònic, però s’ha fet bomber perquè li agrada més i l’altra es dedica a la indústria de l’automòbil, la major té 52 anys i el menor en té 42. Hi ha esperança…
Què farà ara que plega de l’Associació?
Cuidar-me jo i cuidar la meva dona.
Amb 80 anys és content amb la vida?
Molt! Em sento afortunat: Tenia 24 anys quan em vaig col·locar a SEAT havent acabat la carrera universitària i les milícies de llavors. Començo d’administratiu al Servei d’Intervenció, passo per Duanes, faig els exàmens per a Oficial de Segona de personal i acabo al taller de premsa de SEAT d’aquella època; després m’envien a Pamplona i torno com a cap al taller de canvis de Gearbox. Des dels 24 i fins als 64: 40 anys treballant-hi i amb bones condicions. I la família tot molt bé! Fer la teva part i ajudar els altres com puguis porta molta sort!
