Pau Espí
La frustració és definida pel DIEC com l’estat de qui resta privat d’una satisfacció que creu que li correspon. Segurament, molts dels qui ara em llegiu, us sentiu així, frustrats, com jo em sento. La meva frustració no neix pas d’una única cosa específica, però sí que es podria englobar en un pla general.
Sento frustració cap a la humanitat, cap als meus contemporanis que, dia a dia, destrossen una mica més el món. Em repugna la societat on visc i de la qual, com un més, en formo part. I em repugna, encara més, saber que no puc fer res per aconseguir que les coses millorin, és més, que no puc evitar que les coses empitjorin.
Tan de bo pogués liderar una revolta del poble català i espanyol en contra dels líders que ens asfixien i oprimeixen i junts, el proletariat, poguéssim enderrocar aquest sistema feudal anomenat monarquia que es basa en un capitalisme que ja ha demostrat com fa anar les coses. Però això és utòpic, com tota esperança d’una realitat millor. És utòpic pensar que el poble sap decidir què és el que més li convé. I, si m’ho voleu negar, només cal que mireu els resultats de les eleccions d’Itàlia de l’altre dia, on el feixisme, sí, el feixisme en majúscules, va aconseguir altre cop el poder (si és que no el tenia ja).
La banalització del feixisme que s’han dedicat a fer moltes de les elits europees durant aquest inici de segle, ens ha abocat, altre vegada, a una situació insostenible. Malauradament, no són poques aquelles persones que, sense cap mena de vergonya, s’autodefineixen com a feixistes i que, a banda de tenir tendència a aturar taxis (no sé si m’enteneu…), s’enorgulleixen de defensar una ideologia que es basa en reprimir i extorsionar a la gran part de la població. En aquest sentit, l’amenaça feixista és un moviment creixent a Europa els últims anys, i, com no podia ser d’altra manera, sobretot a Espanya. Quina sorpresa que en un país que s’aferra a un passat dictatorial i intenta camuflar les vergonyes i atrocitats del règim franquista tingui encara una bona part de la població d’extrema dreta. I por em fan les pròximes eleccions generals d’Espanya, on VOX, que tots sabem cap a quina ideologia tira, té tots els números d’acabar entrant al govern o essent un líder fort a l’oposició.
De debò que sembla que no n’aprenem. Com hem d’estar orgullosos de nosaltres com a societat si no només acceptem les normes de joc que se’ns imposen, sinó que, a més a més, votem perquè ens prenguin els pocs drets que tenim?
El temps passa i nosaltres avancem a poc a poc, donant cops de cec en una direcció que ja sabem el que ens presenta: Patiment i anys molt foscos per a tots.
Però tranquils, calma, els catalans podem agafar aire i respirar còmodament gràcies als nostres líders polítics. Gràcies a l’alcaldessa de Barcelona, qui ha organitzat unes festes de la Mercè que han deixat morts, detinguts i una ciutat destrossada al seu pas. Però no ho digueu gaire fort, que l’alcaldessa és de llàgrima fàcil i, a la mínima, us acusarà de difamar-la. I d’altra banda, el molt honorable president Pere Aragonès, aposta per salvar la crisi de govern amb petites ajudes econòmiques per als lloguers fins als trenta-sis anys i allargant la T-Jove fins a complir la trentena. Així, quan amb trenta anys estiguis a l’atur, continuaràs pensant que ets jove. Pobre, però jove. Tot i així, ben mirat, m’agradi més o menys el meu voltant, jo també soc un ésser humà i encara tinc un bri de confiança en un canvi, perquè ja ho diuen que: L’últim que es perd, és l’esperança.
