Sis anys en el govern i a l’equador del seu segon mandat, en coalició amb el PSC, entrevistem l’alcaldessa per preguntar-li per la ciutat però sobretot pels barris de la Marina. Parlem en to de conversa. És molt propera, fa pedagogia i li agrada remarcar els seus arrels.
Potser els qui l’aplaudeixen i els qui la xiulen mai es posaran d’acord, però hi ha una cosa indubtable: la seva figura té entitat pròpia i desferma passions per totes bandes. Gestió, retòrica, gesticulació i fins i tot el vestit s’examinen amb lupa. I no és per menys, és la primera alcaldessa de la Ciutat Comtal, de Barcelona, que es diu aviat!
Han transcorregut sis anys des que és alcaldessa. Quina valoració en fa, de tot plegat, i també de la feina als barris de la Marina?
Ens ha tocat un període molt complicat, m’he estrenat en un moment de molta tensió política, molta inestabilitat amb el tema del Procés, a part l’atemptat a la Rambla, la pandèmia… déu-n’hi-do el que ens ha passat en aquests sis anys!. I malgrat això hem pogut impulsar la major part del programa amb el que ens vam presentar.
Avui a Barcelona, per exemple, s’està fent més habitatge de lloguer social que a cap altre administració de l’estat, més de 2.300 pisos públics fets per l’Ajuntament mentre la Generalitat només està fent 36. Trigarem anys en fer tot l’habitatge que necessitem però avui podem dir que Barcelona està liderant la promoció d’habitatge públic a tot el país. I com això, podríem parlar de les polítiques de mobilitat i d’altres.
I si ens centrem en els barris de la Marina?
Tot i que encara queda molta feina per fer, també n’estic ben orgullosa. El primer compromís que teníem el vam fer en el primer mandat: l’arribada del metro. El vam fer realitat fent inclús més del que ens tocava, perquè era la Generalitat qui havia de pagar l’estació del metro, però com que no podia ho vam pagar des de l’Ajuntament perquè era una qüestió de justícia, de dignitat, de ciutat democràtica.
La Marina també és dels barris on més habitatge públics nou s’està fent. A més, pels seus indicadors de vulnerabilitat està gaudint del Pla de Barris des del mandat anterior. I aquest Pla de Barris ha permès fer coses que eren demandes històriques, des dels Jardins de la Mediterrània, l’skateparc i altres pistes esportives, el reforç de moltes escoles, el carril bici… moltes coses que feia temps que es demanaven s’han pogut fer en aquests sis anys malgrat, insisteixo, un context històric molt complicat que hem viscut.
Sobre el Pla de Barris, és una constant que plans i projectes potents tant en la promoció com en la intenció no acabin d’impactar en els indicadors negatius als barris més vulnerables.
El Pla de Barris són mesures de xoc per aturar el creixement de les desigualtats però no resol les desigualtats estructurals. Molta gent no ho sap, però els ajuntaments gestionem com a màxim el 15% dels pressupostos; la majoria de recursos públics estan en mans de la Generalitat i de l’Estat, que són els que fan les polítiques laborals, els que poden canviar les lleis d’habitatge, que poden fer polítiques d’ocupació, salut, educació, que són els temes principals.
….
Però les coses passen a la nostra ciutat i tampoc ens podem quedar de braços plegats i hem de posar-hi creativitat, i el Pla de Barris és una innovació que el que fa és injectar recursos extraordinaris; fer rehabilitació i reforma de l’espai públic, de Can Clos o el Polvorí que hi havia unes demandes molt especifiques per millorar l’espai públic i agençar-lo i dignificar-lo. Fem un reforç a les escoles, bàsiques per la igualtat d’oportunitats, no canviem els indicadors de l’escola d’un any per l’altre però estem posant les bases per un gran canvi perquè en els propers anys els nens i nenes de la Marina tinguin millors condicions en educació. Això són exemples de reforços que fan falta perquè no segueixi creixent la desigualtat, però després hem de pressionar la Generalitat i l’estat perquè facin les polítiques estructurals necessàries.
Us plantegeu plans de xocs per una dècada, per exemple? l’impacte podria ser molt més significatiu.
Moltes de les polítiques que fem a la Marina són de llarga durada; per exemple, els centenars d’habitatges públics que estem fent permetran accedir a una família a un habitatge a un preu raonable i no de lliure mercat, i també estem creant milers de llocs de treball, i això no es veu a les estadístiques de forma immediata.
Parlem del Prat Vermell. En coneixem el calendari de construcció, però què hi ha dels serveis públics i instal·lacions que han de posar-s’hi també? En poc temps arribaran molts veïns a viure-hi.
Evidentment això també s’haurà de fer amb participació de la ciutadania. Per exemple, moltes de les promocions d’habitatges ja es pensen perquè en els locals hi pugui haver entitats socials o algun dels equipaments que es necessitin. Ara, sempre que projectem habitatge, fem que l’espai públic al seu voltant sigui de qualitat i tingui més verd del que hi havia, necessitem augmentar el verd de la ciutat per lluitat contra el canvi climàtic, perquè sigui més saludable i agradable…
Quan tindrem notícies dels nous serveis, llavors?
A mesura que vagin arribant centenars de nous veïns s’ha d’anar treballant en aquest projecte d’equipaments, i suposo que al llarg de l’any vinent segur que hi haurà consultes a nivell de territori per projectar-los.
S’ha començat a construir el nou edifici municipal a Cal Sèbio per atendre la demanda de serveis a la zona, però no acabem d’entendre com funcionarà.
El CAI és un Centre d’Atenció Integral, és molt més que un centre de serveis socials, és innovar en l’atenció dels serveis socials comptant amb la ciutadania organitzada, perquè sols no ho podem fer.
Vam fer una reforma i proves pilots al Servei d’Atenció Domiciliària (SAD). Hi havia molta queixa perquè anaven canviant els professionals, i sobretot perquè la gent gran necessita una relació propera amb algú que conegui. Vam fer canvis perquè sempre siguin els mateixos professionals qui atenguin una mateixa població.
Això va tenir molt bona resposta i vam pensar la conveniència de fer-ho en el conjunt dels serveis socials. I això és Vila Veïna, un model de finestreta única de proximitat, que anirà en aquest Centre d’Atenció Integral, on és vol que hi hagi un lloc d’atenció al veí o veïna de proximitat que necessita ajuda i se l’orienti. Aquest model vol tenir també espais per projectes socials impulsats des de la ciutadania.
És oportú recordar les protestes veïnals que van aconseguir de corregir el lloc on havia d’anar aquest edifici. Ara que està delimitat, és evident la raó que tenien.
Absolutament d’acord. Jo he estat més anys activista veïnal que alcaldessa, en moviments socials, i tinc una memòria fresca de com és d’important aquest activisme. Històricament molts dels equipaments que es van fer als barris de la ciutat van ser conquestes veïnals; les places, les escoles… O sigui que no m’estranya que el CAI s’hagi emplaçat molt millor gràcies a la proposta veïnal.
Pensa que l’Ajuntament de Barcelona té 14.000 treballadors/es d’un munt de departaments, de districtes i àrees diferents, que entre ells no parlen cada dia, a lo millor des de l’àrea social es projecta un equipament, des d’urbanisme es fa el disseny i des d’un altre departament es decideix l’emplaçament i aquesta visió global, la mirada veïnal és imprescindible per fer-ho bé.
Heu intentat innovar en matèria de participació ciutadana, els pressupostos participatius en són un exemple, però hi ha la sensació en diversos sectors i en part del teixit social i veïnal de la ciutat que la relació no ha estat la més optima. Què cal millorar en tot el que heu fet?
És una pregunta complexa, fa dècades que el moviment veïnal hi fa propostes. Recordo que el en primer mandat vam aconseguir aprovar un nou reglament de participació ciutadana que el moviment veïnal feia molts anys que reclamava.
El reglament de participació ciutadana preveia la possibilitat de fer consultes a la ciutadania com una manera de donar protagonisme a la gent, que només reunint uns milers de signatures qualsevol col·lectiu podria “obligar-nos” a l’Ajuntament a consultar a la ciutadania i fer un debat de ciutat. Això hauria estat un salt qualitatiu, però no va ser possible per culpa d’una multinacional, Agbar, que com sabia que una de les primeres consultes que faríem seria sobre si la ciutadania preferia la gestió pública o privada de l’aigua, i Agbar té l’aigua de Barcelona privatitzada des de fa dècades, de manera il·legítima, crec jo, doncs ens va ficar una bateria de querelles. Encara ara estem denunciats molts de nosaltres davant el Tribunal de Comptes, tot per frenar el reglament de participació, i ho va aconseguir. Realment la nostra democràcia té molt a millorar.
Així que anem obrint camí, no tant ràpid com voldríem però anem avançant i fent un canvi de paradigma que no és només una qüestió de justícia, sinó que és imprescindible per fer una millor política.
I què pot fer-se millor en la relació amb els diversos sectors de la ciutat?
Sempre es pot fer millor tot. En el primer mandat ens va costar arrancar, això es un fet, la majoria de nosaltres no teníem experiència en la institució ni tan sols en un partit polític, i com ja he dit l’Ajuntament és enorme, 14.000 treballadors.
Entre que aprens com funciona, les normatives.. vam trigar dos anys en poder arrencar. Va ser molt dur. També en el primer mandat ens vam equivocar en l’apartat de cultura, no vam saber donar-li tota la importància que té, i especialment en una ciutat com Barcelona, crec que ho hem corregit en el segon mandat, hem tingut més capacitat de diàleg, hem fet més acords a nivell de plenari i crec que el diàleg a l’Ajuntament està funcionant millor.
Havia tocat el tema de la mobilitat. Pel que fa al barri, el carril bici ha aixecat molta polseguera per com s’ha plantejat. A vostè què li ha arribat i què en pensa?
Era una demanda del barri i que coincideix amb una estratègia de ciutat, que hem de fer carrils bici i que estiguin connectats entre ells, que no estiguin a la vorera. Abans és feien a la vorera i és un error ben gros perquè hi poden haver molts accidents entre ciclistes i vianants. Hi haurà persones a qui no li agradarà com ha quedat o que no el fan servir, però si hi ha alguna critica estaré encantada d’escoltar-la perquè desconec si hi ha alguna polèmica més enllà d’això.
Al barri hi ha dues demandes històriques i que tenen molt de consens, una és la piscina municipal i l’altra la transformació del passeig de la Zona Franca. Concretament, en acabar el seu mandat, de tots dos projectes què tindrem?
Ara mateix no sabria respondre si pot haver algun projecte executiu. Les obres és evident que en aquest mandat no es poden fer. Sé que la piscina és una demanda històrica i tant de bo pugui estar en el pla d’inversions del proper mandat. Però vull posar en valor que no es pot fer tot de cop, estem fent centenars d’habitatges, hem fet arribar el metro, s’està fent el Pla de Barris. El pressupost no arriba a tot, som els que menys pressupost tenim de totes les administracions públiques i hem d’anar fent poquet a poquet. Espero que es faci una proposta de projecte executiu en aquest mandat, i és possible que per al proper mandat es pugui fer. En tot cas la inversió hauria de ser en el proper mandat, però ja portem més de 115 milions invertits en la Marina.
Abans d’acabar comparteixi amb nosaltres què ha estat el més difícil i el més fàcil de ser la primera alcaldessa de Barcelona?
Escollir només una cosa és molt difícil.. El més difícil, segurament va ser quan vaig arribar a l’Ajuntament. Era difícil no sentir el síndrome de la intrusa, no és només per ser la primera dona alcaldessa, sinó també la primera alcaldessa de família humil, de classe treballadora, que no es tractava braç a braç amb les famílies que sempre han manat en aquesta ciutat.
En els primers mesos generava moltes situacions, sobretot amb senyors que estaven en posició de poder en el món econòmic, en el món mediàtic, i notaves la incomoditat de què no et coneixien, estaven acostumats a tenir alcaldes que coneixien les seves famílies, que se’ls trobaven habitualment en actes socials.. i no era el meu cas.
Per mi és motiu d’orgull i de felicitat, i em sento responsable perquè no només em represento a mi mateixa, el fet de ser la primera dona i de classe treballadora… d’alguna manera se’t demana més i has de demostrar sempre més. És difícil i alhora és un orgull, té les dues cares.
Ara tothom li pregunta si tornarà a ser candidata.
He decidit que encara no prendré aquesta decisió. És així. Ara tinc molta feina, molta feina…
Però vostè té energia?
Sí, tinc molta energia i, sobretot ara tinc la il·lusió que, amb tot allò difícil que hem passat, ara per fi estem veient fruits de molt esforç i molta feina. Tinc la il·lusió de concentrar-me en el present i de demostrar que tota la feina que hem fet dona resultat; aquesta ara és la meva prioritat. D’aquí un any ja decidirem si es oportú o no plantejar-se repetir un tercer mandat.
