Fa poc s’ha fet públic un estudi en què s’alerta de la situació de precarietat dels joves. No és el primer però ve a certificar el que ja palpem socialment. Els joves d’arreu Espanya, inclosos els que tenen estudis universitaris, obtenen rendes salarials anuals menors que les dels joves de fa una dècada. La situació és encara pitjor per als joves amb pocs estudis, que perceben avui el mateix que es guanyava fa dues dècades. Aquesta reculada ha trencat la tendència que cada generació superava els ingressos de la precedent.
I això entre els que guanyen algun diners, perquè prop del 40 per cent n’és a l’atur. Cal ser conscient que tenim davant nostre un greu problema social que, no obstant això, no està en l’agenda del debat públic, ni en la de la política.
Cal un nou contracte social que abordi ambiciosament el greu problema de la pobresa juvenil. Per resoldre un problema de la dimensió colossal que té aquest, els experts miren enrere, per exemple, cap al consens social que va significar l’establiment de les pensiones, la seguretat social i la sanitat per eradicar la pobresa i la malaltia dels majors. Calen el mateix esperit i la mateixa ambició a l’hora de repensar un pacte social que permeti als joves les condicions mínims per viure, i que alhora garanteixen el benestar social general.
Assumir el que comporta la globalització
Quan encara no ens ha marxat l’ensurt de les dades del coronavirus i quan només comencem a entreveure una mica de llum, ve la tragèdia de l’Indía a recordar-nos el significat sencer de la globalització i el que comporta. L’Índia, Brasil, Madagascar, Amèrica Llatina o África. És veritat que l’Índia és una paradoxa en tant que és el principal productor de medicaments al món i en què es pensava que havia superat la pandèmia.
És eloqüent el fet que malgrat la quantitat de morts i la magnitud de la tragèdia humana, social i econòmica que ha provocat el COVID, la liberalització de les patents de les vacunes sigui un tema tan poc parlat, debatut i defensat pels governants, els grans mitjans de comunicació i els ciutadans en el seu conjunt. No n’estarem a recer mentre no tothom tingui accés a les vacunes. Sembla un tema que no va amb nosaltres, però i tant que sí!. Els governs ara paguen els diners que fins fa poc no apareixerien enlloc per invertir en la investigació que ells haurien d’haver fet. Que les empreses han de cobrar per la inversió que fan és un precepte que amb tota seguretat coincidim la majoria, però d’aquí a cuidar els excedents milionaris del sector farmacèutic, en aquets cas, a costa de la vida de milions i milions de persones no ajuda gaire a replantejar les coses i tornar a un terreny d’un mínim sentit comú col·lectiu. Cal un pensament polític, social i econòmic intel·ligent, ja ni tan sols per humanitat, ho haurem de fer per pur egoisme. Cuidar de la resta és l’única manera de cuidar-nos, cal no oblidar massa aviat les evidències de la globalització d’aquesta pandèmia.
