Albert Muro
Coneguda com la muntanya de l’art, Montjuïc acull museus com el MNAC o el Miró. No obstant això, si baixem als carrers que s’amaguen sota la falda seguirem respirant aroma a cultura. L’art a vegades es manifesta a gran escala i d’altres amagat entre veïns i veïnes de barri. I un d’aquests exemples és el col·lectiu d’artistes de Font de la Guatlla.
Encapçalats pel president Josep Farré, l’espai porta des de 1998 apropant la pintura als veïns i transmetent la passió per l’art. El grup, que es reuneix al Centre Cívic, el formen una desena d’integrants i dos dels secrets perquè segueixi vigent són la dedicació que hi posen i l’heterogeneïtat que existeix dins l’espai. Mario Pedrosa, membre de l’associació, ens comenta que “cadascú té el seu estil i tots som diferents”.
Autoexigència per complir objectius
Tot i que els integrants pinten per plaer, cal destacar que es marquen certs objectius. Abans de la covid intentaven fer una exposició cada 3 mesos. En aquest sentit, és el Josep qui coordina i marca les pautes. Segons paraules del Mario, “ell és qui ens dóna canya i ens proposa el que podríem fer”. No obstant això, el Josep indica que “les exposicions solen decidir-se en reunions i a vegades el tema és lliure i d’altres es segueix una temàtica concreta”.
Aquesta rutina d’exposar cada cert temps és una manera de fidelitzar el visitant. En aquest sentit, el Josep ens diu que a la gent li agrada venir a veure els quadres i que el pintor valora que el públic vingui a veure’ls. De fet, és comú que s’apropin persones de barris com les Corts o Sants i coincideixen que la difusió a les xarxes els ha ajudat molt.
No obstant això, el gran gruix que visita les exposicions és el veïnat d’aquests carrers tan ben avinguts que formen la Font de la Guatlla. “Aquest és un barri peculiar, ens coneixem tots i fa sensació més de poble”, explica el Josep.
El 2016 va ser molt especial
Estar a tocar de la muntanya de l’art té coses positives. Una d’elles va tenir lloc fa 5 anys, quan van ser reclamats per exposar al Pavelló Mies van der Rohe. Aquesta va ser una jornada molt significativa, ja que van pintar obres relacionades amb el recinte amb motiu del 30è aniversari de la reconstrucció del Pavelló.
Però en Josep es mostra ambiciós i creu que aquest no és el sostre del grup. Ell aspira a exposar a l’Hermitage de Barcelona, si finalment el projecte tira endavant. Tanmateix, es mostra crític amb algunes entitats que són molt tancades i no els acullen, com el CaixaForum. Sigui com sigui, se sent orgullós del que han aconseguit i del que ha de venir.
La covid ha transformat les exposicions
Quan van exposar al 2016 no s’imaginaven el que vindria anys més tard. Però han fet front al sisme pandèmic i no s’han deixat guanyar. Han perdut moltes coses, però també han sabut treure profit d’això.
Durant la pandèmia, el Josep i l’Andrea (una treballadora de Secretària) van idear una expo virtual en la qual cada dia un membre del grup mostraba els quadres exposats a casa. “Vam estar molt enfeinats. Li enviàvem les imatges a l’Andrea i es pujaven a les xarxes. És una altra manera de compartir art. Un altre exemple va ser el dia de Sant Jordi, en el que cadascú va pintar un quadre que representés el balcó de casa seva”.
No obstant això, el Josep diu que aquesta nova manera d’exposar és més freda. “A mi m’agrada escoltar els comentaris de la gent. T’ajuden a rectificar i a saber quines coses estan malament. Valoro les crítiques constructives per aprendre”.
Sembla, però, que de moment les grans jornades hauran d’esperar. La proposta ‘Mirant al mar’, que van proposar fa uns mesos va celebrar-se al passadís del C. Cívic i una que tenen prevista pel 18 d’abril també haurà de ser així. En aquesta propera, la temàtica serà lliure i veurem obres de tots els integrants.
Missatges reivindicatius
Per ells, aquests mesos han estat durs i consideren que les autoritats no han fomentat la cultura. “La cultura és un motor de futur, sense cultura no hi ha pintura”. També troben irònic que a Barcelona no es permeti pintar al carrer. Segons expliquen, “per fer-ho hauríem de contactar amb una associació i que aquesta demani permís a l’Ajuntament”.
Per altra banda, el Josep va més enllà i es dirigeix directament al govern municipal: “No tenim un espai on pintar. Ho fem a casa, però necessitem un lloc per fer-lo servir com a taller i a la vegada per exposar les obres i guardar els materials”. Per això han pensat en la Casa Cervera, ubicada molt a prop del Centre Cívic i que és propietat de l’Ajuntament. “Si ells volguessin, només s’hauria d’arreglar perquè està mig derruïda i aquest podria ser un espai que s’aprofités per promoure la cultura”.
També incideixen en el poc valor que es dóna al treball cultural. “Si exposes, a vegades la gent et diu si li rebaixes el preu d’una obra. El que no saben és que la pintura és cara i el temps també, ningú t’ho paga”. En aquest sentit, el Mario es mostra contundent: “Si vas a comprar uns pantalons no demanes que te’ls rebaixin. Doncs amb la pintura igual”.
Un moment difícil per la pintura
Segons el Mario, abans era més fàcil dedicar-se a la pintura. “Ara reconeguts hi ha quatre. Perquè valorin el teu treball t’has de morir”. A part, també apunta que abans hi havia restauradors i que ara s’espatllen les obres i es llencen. “No es dóna valor a les coses”. Per això, donar veu a aquests col·lectius que aposten per la cultura ara és més vital que mai.
“Els comentaris de la gent t’ajuden a rectificar i a saber quines coses estan malament”
“La cultura és un motor de futur, sense cultura no hi ha pintura”
“Si vas a comprar uns pantalons no demanes que te’ls rebaixin. Doncs amb la pintura igual”
“La Font de la Guatlla, més que un barri, sembla un poble. Ens coneixem tots”
