Ha estat un any d’emocions amb un intensitat que fins ara no havíem experimentat de manera conjunta: desconcert, incertesa, angoixa, ansietat, por, molta por! I moltes preguntes.
Enmig de tot plegat hem sentit veus prudents advertint amb el “sálvense quien pueda!”, i també hem vist accions petites demostrant que sense solidaritat la prudència no funcionarà. Mai ha funcionat, però ara és descarnat. Les accions aïllades són nímies. Qui connecta interessos i accions va per endavant, és un aprenentatge vital que socialment ja tenim adquirit.
Aquest és l’aprenentatge d’una memòria conscient i inconscient dels veïns i veïnes de La Marina. Perquè ho entenguem. On els llibres d’història diuen que eren camps de conreu i masies del voltant, els veïns recorden barraques sense cap servei bàsic, carrers sense asfalt, l’agraïment a la caritat del DR. Carles Ribas atenent-los en hores extres, l’agraïment al mestre Pardo perquè ensenyés els fills a llegir i escriure, els veïns del Polvorí construint el seu propis habitatges i la manifestació d’aquí i d’allà per un parc, per un CAP, per un metro, per un…. així amb tot, tot!.
Per què hi som, les associacions veïnals, culturals, educatives, les de comunicació com nosaltres…? Es tracta d’un aprenentatge que és a l’ADN de l’experiència vital de la immensa majoria del veïnat que coneix i ha combatut els prejudicis classistes que tenia l’Administració i que encara manté. Molts van ser obrers en el seu moment. Una part important d’aquest aprenentatge ve d’aquí, van aprendre que els calia associar-se. Però ja no hi ha fàbriques.
Afortunadament la realitat urbanística ha canviat molt, però no tant la realitat social que sembla estancada o encara pitjor, en retrocés. I és aquí on torna l’associació com a defensa vital. Qui garantirà l’accés a l’educació en el sentit més ampli (la que va més enllà de les hores de classe), la cultura, l’esbarjo, el lleure?, qui si no es preocuparà d’una comunitat minoritària?, qui rescatarà el relat d’aquesta part de la ciutat i les històries, la nostra mirada, la nostra experiència vital…?
El de La Marina és un veïnat que s’ha hagut de rebel·lar constantment per arribar on és. Per això ens associem. És una associació vital. És un fem-ho nosaltres, intentem-ho. És l’absoluta consciència que si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú més. Així al barri hi ha un bon grapat d’associacions que intenten fer possible molts projectes que donen respostes a necessitats vitals, per construir veïnatge i benestar dels de més a prop! La sola existència demostra que han hagut de superar un munt d’entrebancs: un lloc per les reunions, un teatre per les representacions, una sala pels actes, la gestió per tal permís, per tal ajut, la quota per comprar ics, l’altre quota per…
I allò que s’ha guanyat a cop de molta lluita ha passat a administrar-ho l’Ajuntament com a garant del bé comú, però que ara se’ns presenta i s’assumeix a si mateix com a “gestor” Ai!. Aturem-nos un mica en el significat. DIEC. Gestor: Persona que administra un negoci d’altri. els afers d’una societat [mercantil].
Hi ha un component important de gestió a l’administració. I tant! Però l’Administració dels negocis públics o comuns no és només gestió. És davant i per sobre de tot un garant de drets. El que implica fer possible que el ciutadà hi tingui accés, i això demanda conèixer els recursos, econòmics, humans, les connexions… entendre com funciona, com s’articula, la societat, la ciutat, els seus barris.
L’exercici cost-benefici en el cas de moltes associacions i entitats que reclamen suport a l’Administració aquí mai s’executa. Els nombrosos projectes que són captats per entitats, i empreses que en acabar el finançament marxen justificant-se, i afegint una línia bonica al programa electoral de torn, sense cap incidència real al territori, és una constant indistintament del color del govern. Tret d’honroses excepcions, les que marquen aquesta diferència són les que tenen arrels als territoris on actuen.
La concepció del bon gestor impregna l’espai polític d’un extrem a un altre. No hi ha cap distinció. És una mentalitat. L’esquerra que històricament s’havia identificat fent empenta per consolidar drets ha renunciat a aquesta batalla. Tant s’ha repetit que cal prioritzar la despesa, que tothom treu un excel·lent, per nímia que aquesta sigui respecte el benefici puntual o altres de ben discutibles quan es miren en detall els pressuposts públics. I ves per on que el primer que es retalla sempre són projectes amb incidència social.
Les accions dels responsables polítics es mouen en l’estret marc (mental i públic) de limitacions, pobresa, mediocritat o desinterès. És igual. Ho fan així perquè s’ho poden permetre. D’això va el poder. Encara més, com la bruixa del conte de blanca Neus, al mirall es troben els més macos i els millors “gestors”… I com que del poder democràtic parlem, oi?, aleshores ho fan així perquè els hi ho permetem entre tots, políticament desactivats.
A la política en general i a l’esquerra en particular li manca la consciència i la voluntat de construir i enfortir l’articulació social real que a la ciutat es procura des del barris. Més en una situació de crisi tan greu com la que tenim actualment. Si hom no és capaç de fer-ho, el millor servei és plegar. Val per tothom.
