Redacció: Yohany Limpias
Em dic Dolores Litran Arias. Faré 58 anys el dia 1 de juny. Casada. Tinc tres fills. Sóc autònoma i tinc una petita empresa de neteja i gestoria d’escales. Creença o religió? Evangelista. Política? Cap.
La Dolores (o la Lola, com la coneixem al barri) és una dona enèrgica, d’una bellesa serena i molt profunda, una dona seriosa en les seves reflexions. Després d’haver-ho passat molt malament durant la crisi del 2008, va decidir emprendre un petit negoci de neteja juntament amb altres persones del barri, “no només dones, “que també hi ha homes netejant”, diu. Aquest ha estat un dels sectors que els ha tocat viure la crisis de coronavirus a peu de canó i sense la possibilitat de tancar-se a casa a pany i forrellat perquè la COVID-19 no passi de la porta.
L’objectiu: no deixar sense un servei imprescindible més de 20 escales del barri que per les seves dimensions el requereixen de manera permanent. “Encara més en un moment d’una infecció com aquesta” diu la Lola, tota conscient de la importància de la seva feina en plena crisi provocada per un virus contagiós i que s’enganxa com una paparra on pot.
“Estem contentes perquè hem notat un canvi d’actitud de moltes persones cap a la nostra feina”, diu. Abans era “et paguem i fes-ho” i ara és “gràcies per ser-hi”. Parlem totes dues amb mascaretes, respectant la distància de seguretat i n’Alejandro, el nostre reporter gràfic, la segueix d’escala en escala per fer-li fotos.
Quin ha estat el seu trajecte de vida? Com arriba a aquesta feina?
Amb la crisi el 2008, jo tenia tres fills, els dos majors encara estudiaven i la feina anava molt malament. Llavors, una empresa em va contractar per fer neteja i després d’un temps, com que sóc d’aquí del barri i coneixia gent disposada, finalment em vaig fer autònoma. Ara nosaltres mateixes portem més de 20 escales. Vaig començar a fer un portal duent una galleda a la mà, de tu a tu, on m’anaven agafant… i m’ha costat la meva feina! Però n’estic molt orgullosa.
Abans de la crisi què feia?
Era mestressa de casa. Tenia un fill petit perquè amb 40 anys vaig voler tenir-ne un altre i m’hi dedicava plenament.
Com heu viscut aquesta crisis del coronavirus, des del sector de la neteja?
Sobretot hem tingut por de perdre la nostra feina, amb tot el que ha costat aixecar el cap. He passat per la situació d’una persona que ha decidit fer-se ella mateixa la neteja del replà perquè no li arriba per a pagar la quota. I jo tenia por de perdre la feina just ara.
No heu parat cap dia.
No. Fins i tot hem fet una mica més d’hores perquè hem hagut de desinfectar més, tenint molta més cura, clar… no teníem pànic del virus, però sí por i respecte.
Sembla que aquesta crisi ens ha palesat el poc reconeixement que com a societat fem de feines com la vostra, que són imprescindibles.
Les persones entenien que nosaltres també podem agafar el virus. Tot i que sense dir-ho, el missatge al final era que “vosaltres que veniu a netejar, feu net per si de cas heu agafat el virus en un altre lloc”. Com que havíem d’anar de comunitat en comunitat, teníem por de generar un cert rebuig cap a nosaltres… He de dir que ens han tractat molt bé però ha sigut una situació una mica estranya en aquest sentit.
Creu que ara hi ha hagut una mica més de reconeixement ara a la vostra feina?
Sí, ens ha arribat. D’algunes setmanes ençà, les persones de les comunitats han començat a adonar-se del valor de la nostra feina i a agrair-nos-la. Han reconegut la feina de la “Senyora o el Senyor de la Neteja”. Abans era l’actitud de “a tu et paguem per treure la brossa” i “jo pago, tu neteges”. Ara comencen a dir “Ai! Encara sort que esteu vosaltres i feu la neteja”, o “aneu amb compte i gràcies per fer-ho”. Estem molt contentes d’aquest canvi!
Massa sovint s’ha fet invisible les persones que us hi dediqueu o fins i tot se us ha tractat amb poca educació. Que li ha passat alguna vegada?
Sí. I he de reconèixer que són experiències que fan mal. A una comunitat on hi havia algunes persones conflictives, jo els hi vaig dir una vegada: “escolteu, tingueu compte amb les bosses de la brossa”… I de sobte un va llençar-ne una pel balcó i em diu “ara la reculls tu”.
Apa!
Abans del coronavirus, quan va haver-hi aquella tempesta tan grossa, a una comunitat li van caure moltes fulles dels arbres i també molts testos, així que nosaltres ho volíem recollir tot. Però va venir la Guàrdia Urbana i ens va advertir que no podíem ser-hi perquè era perillós. I vam haver de marxar immediatament.
Unes hores més tard em truquen de la comunitat per reclamar que allò no estava net. I en explicar-los-hi em vam dir que si plovia, doncs que agafés un paraigües…
…. (faig silenci per vergonya aliena)
No és que em sentís malament, perquè el meu ofici m’agrada, i té aquestes coses que nosaltres sabem afrontar. Però tots som persones. I aquestes experiències et fan passar una mala estona perquè poden arribar a ser humiliants… Moltes vegades he arribat a casa i he plorat. Ho he de reconèixer.
Ara diu que ha canviat una mica.
Aquesta crisi ha revelat a la resta la importància dels homes i les dones de la neteja. No més que d’altres oficis, però tampoc menys. Som importants per netejar els carrers, les comunitats, els hospitals, les escoles… hem de ser-hi. Si no hi som… (fa una ganyota)
Què sol guanyar i quantes hores fa una persona que treballa al sector de la neteja.
Per 8 hores diàries guanyes uns 800 i escaig d’euros. Hi ha empreses que fan només 4 hores, depenent de les persones que hi hagi, les comunitats o les oficines que tingui. És un sector molt precari i sovint es viu amb por de perdre escales o oficines, tant l’empresa com el treballador.
A més, durant la crisi heu fet molta feina solidària amb gent gran.
És un tema que m’emociona, perquè veus persones grans que no poden sortir i les hem hagut de fer la compra, portar el menjar… Alguns cops han obert les portes de les seves llars i han començat a plorar perquè no podien sortir… T’expliquen que han passat gana a la seva vida i es fa molt dur veure-les ara morir totes soles.
Feu més de 20 escales al barri… Que heu sabut de moltes defuncions?
Sí, però moltes! No d’una, sinó de moltes persones. Un dia anaves a una comunitat i l’avi que sempre trobaves no hi era, i un altre dia que tornaves ja s’havia mort. En algun moment semblava una pel·lícula de terror.
A vostè que ha tingut tant de contacte amb persones grans, què li comenten?
Valoren molt el fet d’estar per ells, que se’ls doni una mica de conversa…. no costa gens. Però se’ls ha perdut el respecte, el valor que tenen com a gent gran i fins i tot a vegades com a éssers humans. No se’ls reconeix… Jo no entenc de política, però molt del benestar que tenim ara els hi devem per tant com han lluitat. Llavors penso que com a societat els hauríem de mimar perquè això és una cadena. Tots serem avis i àvies un dia. Protegir-los és protegir-nos nosaltres mateixos.
Creu que haurem après alguna cosa quan tot això hagi passat?
Jo crec que valorarem més la família, passar temps amb els fills, fer coses junts: un pastís, jocs manuals… el que és l’amistat. Aprendrem a valorar el dia a dia conscients que no sabem fins quan hi serem. A valorar tot el que ens envolta.
Hi ha alguna cosa més que vulgui compartir amb nosaltres?
Sí, com a barri sempre ens han presentat com l’aparador de tot allò dolent, però a la Zona Franca hi ha també coses bones. Ens hem ajudat moltíssim entre les persones, amb l’alimentació, ens hem preocupat de com estan els avis… Som un barri de persones molt treballadores i que ens estimem. També se’ns ha marcat com un barri racista. Però hi convivim i ens ajudem entre “espanyols” sudamericans, negres, gitanos… Això sovint no es diu però és així, i jo n’estic molt orgullosa!
