Llengua pagana, llengua cristiana

El dia 15 de juny del 2019 es va constituir el nou consistori barceloní, el de la nostra ciutat. Dia de discursos buits i de missatges més o menys entenedors. De les paraules que vaig sentir de la plaça de sant Jaume estant, enmig de l’apassionada cridòria que entre tots hi deixàvem anar (Colau, ets un Frau!) recordo el canvi de llengua al castellà del primer tinent d’alcalde i president del grup socialista a l’Ajuntament de Barcelona. Aleshores no podia dir quant de temps va durar ni què deia: m’havia semblat etern, i només podia recordar que el Collboni va aprofitar per dirigir-se en castellà amb voluntat d’espanyol als llatinoamericans immigrants que hi viuen (a qui, si no?). Mentre les goles obertes s’empassaven el fons… la forma quedava entre les dents, com els pinyols. Ara sé què va dir i com. Dels 16 minuts de discurs (entre 1:14:00 i 1:29:50), en va utilitzar si fa no fa un en castellà (de 1:16:20 a 1:17:15) per mostrar complicitat amb Espanya, i 10 segons més en l’anglès (de 1:17:15 a 24), per exhibir capacitat a la resta del món.

Barcelona com a pont de solidaritat amb la resta d’Espanya i amb Amèrica Llatina, com a capitalitat literària en espanyol i també tecnològica global en anglès. En només un minut. Durant els 15 restants, el Collboni feia servir el català com a llengua vehicular, però no li reconeixia cap valor pràctic… Sorpresos?

Temps era temps que el Papa de Roma sortia al balcó i es dirigia a la ciutat i al món amb la mateixa llengua franca, el llatí. Urbe et orbe. Avui les llengües avancen que fa goig, i ja les hem jerarquitzades en una escala: al català li toca la del servei, com a llengua pagana, del pagès. Segles més tard i a punta d’espasa, el castellà (encara no espanyol) serà considerada llengua preferent per parlar amb Déu. Llengua divina entre les cristianes. Potser en Collboni se’n feia ressò quan, en català, va dirigir als servents aquestes curioses paraules: ara és temps de metròpoli (la sobirania d’avui) i no de replegament identitari (el temps vell); la co-capitalitat d’Espanya…, i va acabar el discurs amb unes d’encriptades: competir globalment, cooperar localment. Que ja és arribat el “temps de sostenibilitat”?

Al cap de 5 mesos, el Secretari general del PSC, senyor Iceta, es despenja als mitjans amb tirolina per parlar-nos de flexibilitat també de les llengües, unes de més flexibles que d’altres més rígides, com si unes fossin joncs a la vora d’una riera i altres pal d’un paller en construcció.

El nou argument expiatori serveix per receptar a l’escola catalana una immersió lingüística ribotejada (rebregada a ribot), perquè la immersió és el camí, no l’estació final, que ens diu l’expresident Montilla. El PSC considera elàstic i flexible el dret lingüístic dels que vivim i treballem a Catalunya a conèixer i fer servir la llengua pròpia del nostre país. Tanta flexibilitat els ha portat a treure de la seva pàgina oficial tota referència a la immersió i a la llengua: no n’hi trobareu.

– Què ha passat perquè sigui vergonyant de defensar-la, ara?

– Que potser el català representa el fals problema de convivència que detecten de Madrid estant?… Que s’han begut l’enteniment?

Doncs, ja és trista manca de valentia haver de renunciar a principis tan republicans i revolucionaris, com ara un únic model de societat i l’igualtat d’accès al coneixement…!

Esclar, un jonc vincla amb els cops de vent… perquè és la seva natura. El català ha de vinclar i cedir pas al castellà a Catalunya per fer sostenible l’espanyol en un ecosistema global com més va més competitiu. Diguem que algú ha triat per nosaltres la llengua que ens representarà davant del món. Es per això que es vol la unitat d’Espanya: per portar endavant un projecte únic sense la participació cultural i nacional de qui només s’espera que en pagui la factura.

I per això els autoanomenats progres han acabat encarcarant posicions, ara també en matèria de llengua. Surten a caçar vots identitaris espanyols i han fossilitzat el missatge. No volen saber que, quan no es combat els valors de les dretes, les dretes guanyen.

On és la meva llengua humana, en temps de divendres negres i altres mentides d’anar pel món? Millor “No la toques ya más, que así es la rosa“

Rubén Cruz