A casa nostra, les retallades han fet destrosses. Els professionals sanitaris, el mestres, els bombers entre d’altres, no només van perdre el seu poder adquisitiu sinó que la pèrdua de recursos als seus sectors ha repercutit greument en la qualitat de tots els serveis. Aquestes setmanes ho ha fet palès la vaga de metges, però ja es preparen de noves, com ara les del sector educatiu i dels funcionaris públics, amb un gran suport de la població, com s’està veient.
Ningú diu que els problemes tinguin fàcil solució, però tampoc no podem assumir que no en tenen. Això seria tant com acceptar que la tasca dels nombrosos alts responsables és inútil, i llavors haurien de plegar. Les institucions han de ser empàtiques, receptives, creatives i obertes a donar resposta als problemes que reiteradament els ciutadans venim observant i patim.
No ha estat així i, com a resultat, aquesta tardor serà calenta. Hi ha símptomes de cansament i de profunda desconfiança en un sistema on es percep que sempre guanyen molt uns pocs i perdem infinitament més la immensa majoria. Un sistema que va camí de fracassar en garantir un mínim per la majoria. Un fracàs que és afrontat amb supèrbia per uns i amb incredulitat i una lectura molt limitada de la realitat per uns altres. Tot plegat degenera en una fragilitat que pot ser font d’oportunitats o de riscos extrems, en l’actual context social. Als marges cada vegada més amples resten moltes més persones sense res a perdre, i reclamen nous actors… i un nous lideratges.
Tampoc resulta productiu el debat que des dels partits polítics se’ns proposa sobre què és primer, el problema de l’encaix territorial o la urgència de l’atenció i l’oxigen que reclamen el serveis socials. Més aviat tot reforça la teoria dels símptomes: hi ha un cert consens en denunciar que calen canvis profunds. En aquest sentit, la vaga de metges i de la resta del personal sanitari dels centres de salut i de la resta de sectors és només la punta d’un iceberg que alerta d’un allau. Veurem si la classe política sabrà reaccionar.
