Durant tota la setmana prèvia a l’1O moltes companyes d’altres llocs s’organitzaven per tancar-se als col·legis electorals dies abans del referèndum amb l’excusa d’una festa d’inici de curs, de benvinguda a la tardor, de tornejos esportius, assajos de corals i castellers… però no tenia constància de res similar al nostre barri. Buscava a la xarxa alguna piulada sobre alguna convocatòria per l’estil a la Marina, però no hi havia manera. Divendres, inquiet per sentir que al barri on he nascut i crescut no hi havia mobilització social al respecte (malgrat que aquest afer ens afecta a totes per igual), però conservant un bri d’esperança en una participació interna o individual (o secreta, què se jo?) m’apropo amb la motxilla preparada al meu col·legi electoral, l’IES Lluís Domènech i Muntaner. M’entristeixo al veure que allà no hi ha ningú i constato que el meu barri és una causa perduda en qüestions socials (ja canviaria, ja…).
L’endemà, dissabte, m’atanso a un col·legi electoral de Sants (on resideixo des de fa tres anys) per veure si allà els era útil i l’Hasier m’anima a tornar al meu barri, a tenir fe. És llavors quan el meu germà gran em parla de l’Engranatge i trobo una piulada seva dient que s’havien reunit la tarda de divendres per decidir com actuar diumenge, però sense cap informació de la resolució. Una altra piulada de FerroViaris ANC demana veïnes al CEIP Seat a les 18h. Torno a tenir esperança: “Encara podrem obrir un dels cinc col·legis”. Nerviós, torno a fer la motxilla: manta, aigua, menjar i xarop, que estic refredat. Surto de casa i vaig a veure el meu germà mitjà, que està amb febre (“Merda, un okupa menys”), i agafo un paraigua perquè plou. No puc aguantar més i a les 17:30h surto de casa els meus pares. De camí veig restes de cartells arrencats a favor del referèndum i totes les tanques del metro (“on és aquella Marina unida que sortia als carrers per la causa?”) empaperades de cartells en contra de la consulta, una modus operandi meravellós.
Quan arribo al Seat veig la Carla i l’Elena (tot i que encara no coneixia els seus noms) i les sento parlar de la concentració sense gens d’optimisme. A les 18h veiem un grup d’unes vuit persones, ens apropem i veiem que acudeixen a la crida de la piulada de la ANC. Ens dividim per veure per quina porta s’entraria al col·legi i quan acabem el recorregut descobrim que hi ha més gent: conegudes del barri, companyes de l’Institut del Teatre solidaritzades amb la Marina i gent que no coneixíem de res però que ens miràvem amb incertesa i sorpresa a parts iguals. Plou i decidim anar cap a l’Engranatge, on hi havia convocada una assemblea a les 19h i veiem que allà en som unes quantes més, i creixent. Tantes que no hi cabem a dins i decidim treure les cadires per reunir-nos a fora. Comença l’organització: companyes de Sants com la Sònia i el Martí (gràcies), l’Aitor i el Xavier de l’Engrantge, responsables d’organització de la consulta i veïnes de totes les edats expressen com creiem que havíem d’actuar. Decidim fer llistes per saber quanta gent de les que hi érem anàvem a cada escola, però interrompem l’assemblea amb la informació que “un home amb una moto” passava a obrir els col·legis electorals dels que no disposàvem claus (Seat i Bàrkeno estaven oberts) abans de les 20h. Calia ser ràpides i decidim formar petits grups de quatre o cinc voluntàries per anar al Polvorí, el Domènech i el Montjuïc, mentre la resta prosseguia amb l’assemblea.
Creem el primer dels tres grups de Whatsapp que ens van servir activament per coordinar-nos i informar-nos durant tota la jornada i ens plantem al Domènech la Raquel, l’Hèctor, la seva germana, el Martí i jo per esperar l’home de la moto, però no arribava, malgrat que l’Isidre insistia a tenir paciència. Les que sí anaven arribant eren companyes que venien de l’assemblea (d’altres que no) i esperant i parlant ens reconeixem a nosaltres mateixos: havíem anat juntes a música a La Casa del Rellotge, o havíem coincidit a l’escola, havíem estat als Diables de Port o a les colònies que organitzaven les parròquies de Mare de Déu de Port i Sant Bartomeu… és a dir, érem veïnes. I cada cop n’érem més. I les informacions també, i molt diverses, així que calia contrastar constantment. Mentre cantem i juguem a cartes per passar l’estona amb certa distensió, un grup de joves ens increpen i insulten, però passem. Ens llancen pa (el xoriço sabem qui el posa, però…i el tomàquet?) i passem. Ens llancen ous (“per fer una truita cal trencar…”) i passem, perquè som cíviques i pacífiques, i aquesta és la revolució dels somriures. I un de ben gran se’ns dibuixa a la cara quan apareix un home (sense moto) amb les claus, que ens proporciona accés, però no tenim codi de desactivació de l’alarma, i això alertaria els mossos. Volem esperar, però ens diuen que l’home de la moto no existeix, que són dos i corpulents i disposats a forçar els panys, sense codis d’alarmes. Decidim, doncs, obrir amb les claus i fem sonar l’alarma.
Entrem ràpidament i quasi a l’acte arriba la patrulla. No teníem cap pla d’actuació, només el cartell d’un altre centre modificat amb els noms dels nostres col·legis per justificar que estàvem allà fent activitats no relacionades amb la consulta. Seiem a terra, a les fosques i comencem a jugar a endevinar pel·lícules. Estem nerviosos i arriben els mossos. Reproducció de la conversa:
- Hi ha algun responsable del centre?
- No!
- Sabeu el codi de l’alarma?
- No!
- Voleu sortir voluntàriament?
- No!
- Esteu fent alguna activitat?
- Si!
- Quina?
- Mímica!
- Doncs passeu-ho molt bé. Bona nit.
I tots pensem: “Gràcies”.
Un cop passat aquest moment de tensió i sabent-nos un grup d’unes vint persones ocupant cada col·legi (el mínim que comptem per resistir) encenem els llums i ens instal·lem. Els missatges als grups eren constants: “Hem entrat!”, “Necessitem gent!”, “A primera hora portem cafè!”. Al compte de Twitter, Telegram i correu electrònic d’Escoles Obertes figurem com a centres vulnerables per manca de gent. Alguns intentem dormir perquè sabem que ens espera un dia dur, però les apoderades i responsables de l’organització de la consulta es disposen a preparar les meses, que s’instal·len a les aules d’informàtica, ja que calen ordinadors, així que fora son. Cap a quarts de cinc comencen a venir les més matinadores i ens porten el cafè promès i també pastes, pa de pessic acabat de fer, galetes i tot el seu suport. Llavors se’ns comunica que està a punt d’arribar “el present” i que quan succeeixi hem de fer passadís al carrer per protegir-lo. I a les 7:30h arriba entre aplaudiments sords per no cridar l’atenció. En aquest punt havíem recuperat l’esperança: teníem urnes i el barri responia i s’organitzava. “Vo-ta-rem!”
Cada vegada som més gent. Seixanta, setanta veïnes i les urnes, les paperetes i els sobres arribaven a tots els centres i aquests ja no apareixien als missatges de reclam de suport d’Escoles Obertes. A les 8h ja hi havia una bona munió de gent esperant a les portes i, com plovia, sota un mateix paraigua s’aixopluguen tres i quatre veïnes que no es coneixien de res. Organitzem files per votar i surten les voluntàries per ocupar les meses, intentant que fos gent gran, deixant que les joves poguéssim resistir a les portes en cas de necessitat. Fins les 9:45 no va estar tot preparat i la cua, llavors, ja arribava a Carretera del Prat. Començaven les votacions. La gent gran o qui havia de marxar a treballar entraven les primeres, per poder seure mentre esperaven i votar quan els sistema informàtic constantment hackejat ho permetia. Totes vam poder veure les seves cares de felicitat en acabar de votar i sortir dels col·legis, així que no cal dir res més. Simplement ens emocionàvem i aplaudíem.
Tenim ganes de votar, però comencem a rebre fotos, vídeos i notícies on es veu la Policia Nacional i la Guàrdia Civil requisant urnes, tancant col·legis i, per si fos poc, actuant amb una violència tan desmesurada que feia esfereïa. Per aquest fet es decreta el cens universal i no cal anar a votar al centre adjudicat, sinó que pots fer-ho a qualsevol. Estem cansats, nerviosos i patim per si som els següents en rebre aquesta visita, però resistim perquè la il·lusió ens pot més. Jo em sento desbordat d’emoció per tot el que s’està vivint arreu de Catalunya i intento contenir les llàgrimes, així que deixo de mirar cap vídeo que ho alimenti. Tot i així no ho aconsegueixo i algunes llàgrimes llisquen galta avall.
La votació segueix el seu curs, amb centenars de persones fent cua sota la pluja, mentre el programa de votació ens abandona cada poc. Companys informàtics ho van trampejant tan ràpid com poden, agafant connexió dels mòbils (“Tothom amb modo avión!”). Quan decideixo entrar a votar, torna a caure el servidor i, després de molta estona, rebem la notícia que es pot dur a terme un registre manual dels vots. D’aquesta manera la cua avança molt ràpid però molta gent, després de votar, marxa. Demanem que es quedin a protegir l’edifici, sobretot a partir de les 13h, que és quan s’esperava l’atac fort. També corria el rumor que quan marxessin els dos mossos que hi havia a fora durant tot el dia, vindria la Policia i la Guàrdia Civil, així que estàvem ben pendents. Qualsevol soroll de motor, gent sospitosa de ser agents vestits de paisà, sirenes (no l’alarma del Domènech, que no havia parat – ni pararia – de sonar i que ja l’havíem integrat als nostres caps)… psicosi absoluta: miràvem els carrers i patíem. La Marta, la Júlia, l’Anni i la Laura demanaven que la gent es quedés i explicaven que el tipus de resistència que faríem seria passiva, agafats els uns als altres i bloquejant l’entrada. Calia protegir els vots i fer que tot l’esforç de tanta gent no fos en va. I el barri va respondre altra vegada. El Domènech estava ple de pares i mares amb fills, avis amb gossos, joves d’arreu i les votacions a tot el barri eren fluides i constants.
Des de les 14h fins les 20h puc jurar que vaig viure les hores més lentes de la meva vida. Un compte enrere etern que no acabava mai. De tant en tant saltaven les alarmes quan les companyes del Bàrkeno ens avisaven que acabaven de passar furgons policials per la Zona Franca direcció Plaça Cerdà, però gent que estava al pont ens deien que tranquils, que enfilaven Gran via. “No venen aquí, sort! Però van a algun altre lloc, merda!”. Tenia por, sí, però vaig mirar al meu voltant i el que veia era un barri unit com no el recordo, gent d’altres barris i municipis (i d’Esukadi, València i Itàlia!) que venien a ajudar-nos a votar, amics, família… ja feia una estona que em permetia plorar si calia. Estava essent una jornada tensa, surrealista, plena de sorpreses i sobretot d’emoció. Al nostre poble li han vulnerat els drets i això no ho deixa passar de llarg.
Vora les 17:30h no hem rebut cap visita desafortunada, però arriba un cotxe de mossos… a rellevar els altres dos companys. Falsa alarma. Al Bàrkeno i al Montjuïc, però, els avisen que han d’entregar-los les urnes a les 20h i que ja no deixaran entrar ningú més al col·legi. Fan recompte de vots avançat, entreguen les urnes, i la gent cap els col·legis que encara aguantem. Al Domènech el recompte el vam estirar fins a les 19:15h, quan vam deixar una quantitat numerosa de gent a les portes i d’altres al hall de l’institut, amb cadires barrant les portes, i a partir d’aleshores enviàvem els votants al Seat i al Polvorí que resistien l’un amb molta gent i l’altre amb poca presència policial. Els pensament de “que acabi ja, per favor” són palpables, però també es respira un aire festiu, de triomf prudent. Toquen les 20h i mentre acabem l’escrutini, els dos centres que encara estaven oberts comencen el seu. Nosaltres tenim resultats i celebrem la participació, recollim tot per deixar-ho tan net i endreçat com estava, ens fem una foto amb les urnes, compartim la felicitat amb els de fora i entreguem totes plegades els “presents” als mossos, aplaudint-los perquè avui s’ho han guanyat. Mentre alguns ja marxaven a casa, extenuats, d’altres vam anar al Seat, el darrer centre obert i que encara realitzava l’escrutini. En acabat, l’expressió de les cares era una festa, de quan són les sis de la matinada, has ballat el mambo tota la nit i estàs derrotat, però ho has fet amb amics i ho has gaudit.
I ara sí, un cop acabat podem dir consignes que havíem evitat durant tot el dia: “Hem votat i hem guanyat”, “Els carrers seran sempre nostres” i inclús es va cantar Els Segadors! I jo, mirant la gent que quedava, quan feia 38 hores que no dormia, quan sentia que érem una altra vegada com quan la consigna era “Metro sí, incineradora no!”, quan el moviment social dels barris de la Marina em va bufetejar la cara amb la seva viva realitat, quan no sabia com agrair tot el suport de tantes companyes, veïnes, familiars, amigues i conciutadanes per estar allà abraçant-nos, colze a colze, va ser quan el cor em va dir: “cal sempre tenir esperança” i jo vaig contestar-me “Visca els barris de la Marina i visca Catalunya!”
Eleazar Masdeu
