De vegades ens oblidem del nostre passat, d’aquells records que ens definien, d’aquelles accions que d’alguna forma representen el que som actualment. Allò, d’alguna manera, passa també amb coses del Patrimoni material de cadascú, molts objectes quotidians del passat passen a ser els nostres tresors.
Parlem d’un tresor material que encara segueix estant molt viu entre nosaltres, el Canal de la Infanta Carlota. Una de les majors infraestructures hidràuliques de la que s’abasteix part del Barcelonès des del segle XIX. Això va suposar una revolució i una clara transformació per les activitats laborals i quotidianes d’aquella antiga població.
Per aquest article primordialment hem cercat i utilitzat la figura capdavantera de Irineu Castillo, president de l’associació ‘Protegim el Canal de la Infanta’; a més de l’anàlisi precís de l’enginyer Raúl Alba i l’historiador Carlos Asa on finalment, es posarà cloenda amb algunes aportacions periodístiques amb una filosofia més humana que no pas amb una al·legoria científica per part dels autors, Ramón Camorera i Jesús Sancho.
Els antecedents d’aquest equipament hidràulic es remunta, aproximadament, al 1188 amb el Rec Vell que partia des del Papiol per tal d’abastir d’energia als molins que hi havia situats al voltant del riu Llobregat.
Com passa en l’actualitat, moltes de les grans obres públiques que es feien a l’època tenien un rerefons polític. El Canal de la Infanta no en fou una excepció. Durant el regnat de Ferran VII, la seva política absolutista es trobava en un moment en el que el seu sistema començava a debilitar-se. Però, i això què té a veure amb aquesta obra? L’explicació la trobem en el Reial Decret que es va aprovar el 19 de maig de 1816 en el que la corona s’abstenia de l’exclusivitat a les construccions de canals i sobre els drets de l’aigua. Aquest mateix decret, fou retirat al 1824 quan l’Estat es va retractar de la cessió sobre el desviament de les aigües. Un altre argument que el solidificaria seria la recuperació dels desastres ocasionats per la Guerra del Francès, conflicte bèl·lic entre Espanya i el Primer Imperi Francès.
En aquest últim fet, Francisco Javier de Castaños, pren una importància rellevant en la infraestructura del Canal de la Infanta. Va donar recolzament institucional i protecció a la materialització d’aquestes obres de tal forma, que podríem entendre, que en fou ell el promotor de l’obra. En una última instància, el veritable nom d’aquest gran conducte rebria el nom de ‘Canal de Castaños’. Us preguntareu doncs, per què es diu ‘Canal de la Infanta’ i no, ‘Canal de Castaños’?
Aprofitant l’estada a Barcelona de la Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón al 1819, va ser ella qui va inaugurar, a més de ser representant de la corona, l’inici del recorregut del canal obrint les portes al edifici central situat a Molins de Rei. Tot i que les obres es varen finalitzar un any més tard, la Casa Reial no es podia permetre el no promocionar i batejar aquesta canalització amb la seva denominació dinàstica. Per aquest motiu, aquesta infraestructura rep el nom de la Infanta.
Tenint en consideració que la realització del canal va comportar una gran dificultat, donat que el terreny i la morfologia geològica del Llobregat era irregular, fou una infraestructura que va comprendre un període de construcció des dels anys 1817 al 1820. El plantejament arquitectònic fou portat a terme per Tomás Ferrer i Soler juntament amb la participació de Pere Serra Bosch.
El Canal de la Infanta Carlota tenia una longitud de 17.420 metres i subministrava aigua a les següents poblacions del Barcelonès: Molins de Rei, Santa Creu d’Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà de Llobregat, L’Hospitalet de Llobregat i part de l’actual districte de Sants-Montjuïc fins desembocar al mar.
No ha de quedar en l’oblit aquesta infraestructura hidràulica d’importància cabdal per a la ciutat i Catalunya
Fou una obra d’enginyeria molt important per a la població ja que es va augmentar la producció, primordialment en els camps de cultiu de secà, però també en els de regadiu on gràcies a aquest avanç es va poder ampliar la varietat de productes conreables. A La Marina, gran part de l’obtenció i de l’elaboració de materials provenien del cànem per a la fabricació de veles i cordes i gran part d’aquesta producció es venia a la Marina Reial.
I si tractem el segle XIX, cal recordar la industrialització, ja que a partir d’aquest Canal es va progressar en la creació de noves pràctiques que donarien forma a la Revolució industrial de la nostre regió. Tampoc cal relegar, que a partir d’aquesta obra, es varen començar a habilitar els lavabos privats a algunes cases benestants, com és el cas del Palau de Can Mercader a Cornellà.
L’argumentació de Irineu Castillo serveix com a punt d’inflexió i cloenda sobre el tema: ‘’Donat el nivell de desconeixement de la població respecte d’aquesta infraestructura hidràulica d’importància cabdal per al desenvolupament del Baix Llobregat, de Barcelona i fins i tot de tota Catalunya, no ha de quedar en l’oblit.’’
Serveix això com a mostra de la fragilitat de la nostra memòria col·lectiva, dels forats i greuges que també es fan en explicar la història de la ciutat i el barri sense valorar realment el que un territori com La Marina i la seva gent van significar i encara signifiquem. Malgrat que res d’això es parli ni es valori, La Marina va ser clau, estratègica i segueix sent determinant per al desenvolupament de la ciutat, fet que la converteix en una de les nostres senyes d’identitat.
