Per Laura Subiñas
Hem suspès en capacitat per triar representants polítics. El pròxim dia 26 de juny tornem a la repesca de les eleccions generals. Darrere el resultat de tres mesos de negociacions fallides entre PP-PSOE-Ciutadans-Podemos-IU per repartir-se seients a la Cambra Baixa, els partits ens han dit que volen altres resultats per poder crear Govern.
Hem tingut tres mesos de govern en funcions, amb discussions sobre els seus límits i capacitats per vincular el país, amb nous casos de corrupció i amb un Obama que diu que no visita Espanya fins que no tinguem un President oficial…
Aquestes eleccions són una cita important pels ciutadans. És el primer cop a la història de la nostra Democràcia, en què la Mesa del Parlament ha de dissoldre’s (la XI Legislatura) perquè el debat d’investidura no compta amb la minoria simple de vots requerits per triar President del govern.
Si tenim en compte tres factors contextuals: crisi política, crisi econòmica i desafecció ciutadana, podrem fàcilment deduir una escassa participació en les urnes i, per tant, una possible perpetuació del Govern en funcions. Si el vot és personal, únic, intransferible, secret… i esdevé la màxima expressió de participació activa ciutadana per triar els representants de la funció pública, un fluix nombre de vots a les urnes ha de significar una ruptura entre el discurs polític i la realitat de la ciutadania. Aquest distanciament, aquest mutis del ciutadà que no vota quan se li demana dir la seva, alimenta el govern de la minoria majoritària.
El ciutadà votant del desembre passat, va semblar dir que volia o un govern de dretes amb feblesa legislativa o bé un govern d’esquerres conglomerat. Els primers no han trobat parella de ball i els segons han volgut dirigir ells sols l’orquestra. Finalment la festa s’ha hagut de suspendre i demanar un nou escenari.
Tenim aquest nou escenari, que uns el veuen de fracàs i altres de possibilitat. El fracàs ha sigut dels partits, la possibilitat està en nostres mans .Tenim un imput positiu amb què els partits puguin treballar: o una alta participació que no deixi cap dubte sobre el partit guanyador o bé un nombre de vots que marqui unes regles de negociació clares, rotundes. El ciutadà té ara un poder més potent que cap altre: decantar la balança del poder executiu. Perquè deixar que aquesta balança caigui pel seu propi pes és com dir als partits que tot s’hi val, que poden organitzar les nostres vides (família, educació, salut, economia…) com ells vulguin, i que qualsevol pacte ens va bé.
Hi ha qui opta pel vot de càstig, basat en dir als partits que volen una altra política. Mentre el vot en blanc augmenta el percentatge mínim per accedir a la representativitat electoral (perjudicant els partits minoritaris), el vot nul (danyat, amb diverses candidatures a dins) no té rellevància de còmput. L’abstenció és una tercera forma de vot de càstig i permet a alguns marxar a la platja, veure la tele tot el dia ianar de barbacoa, mentre a les urnes es dissenya l’engranatge per triar President.
”Necessitem polítics realistes que paguin hipoteques, que facin cua a la fruiteria, que tinguin un sou justet per pagar el lloguer, que els bancs els hi cobrin interessos, i que siguin capaços de crear noves polítiques.”
És un dia important, són 36.518.100 milions de ciutadans amb dret a vot (34.597.844 residents a Espanya, 1.920.256 a l’estranger) que tenen la possibilitat de perdre 15 minuts del seu diumenge i triar els 350 diputats i els 208 senadors.
“El mutis del ciutadà, que no vota quan se li demana dir la seva, alimenta el govern de la minoria majoritària”.
Diuen que la bogeria és repetir sempre el mateix comportament creient que tindrem un resultat diferent en cada repetició. El 3 de maig es va dictar Decret de dissolució de Corts per convocatòria de noves eleccions, i se suposa que hem de repetir? Hem de tornar a ficar vot en el mateix sentit perquè hi tornem als tres mesos d’interinitat?
Els polítics han de fer actualment un exercici de consciència per replantejar-se el seu discurs del “i tu més, tu ho has fet pitjor que jo” (que no arriba, que no descriu la realitat a peu de carrer, que avorreix als ciutadans). El discurs dels polítics ha de ser constructiu, que sumi, no que resti, que sigui generós i busqui el bé comú.
Necessitem polítics realistes que paguin hipoteques, que vagin a treballar en transport públic, que vagin a comprar el pà, que facin cua a la fruiteria, que tinguin un sou justet per pagar el lloguer, que els bancs els hi cobrin interessos, però que siguin capaços també… gent que empatitzi amb la ciutadania, i no discursos buits de verbs en infinitiu infinitament incomprensibles (dinamitzar, impulsar, promoure, invertir, col·laborar…). Verbs que tenen un complement directe indefinit (ciutadania, població, gent) i que no arriba a ningú per què no es dirigeix a ningú en concret. És com una pregària, un brindis al vent per veure si algú s’afegeix i hi vota.
“Els polítics han de fer l’exercici de replantejar-se el seu discurs del “i tu més”, que no arriba ni descriu la realitat a peu de carrer i que avorreix als ciutadans”
Un vot ha de ser fer-se després que un s’ha informat (vist la tel.levisió, llegit la prensa, consultat) i ha sabut què en pensen els diferents partits (educació, sanitat, medi ambient, Justícia social…) sobre els nostres assumptes (la biblioteca del barri i els seus horaris d’estiu, la seguretat als carrers quan es fa de nit, els ambulatoris de guàrdia quan fan falta, els centres culturals del barri i les seves activitats, els centres esportius que haurien d’haver-hi (és un bé social col·lectiu per a tots i no existeix cap)…
Un vot no és un acte de ficar un paper a l’urna. Un vot és un punt que li dónes a un partit polític (i que només pot fer un mateix) perquè decideixi com organitzar la teva vida, com hauràs d’ajustar la teva butxaca, si hi hauran beques de menjador, beques d’esplai, beques per als estudiants, ajudes per protegir l’ecosistema, si haurem de seguir subvencionant als bancs…
”Si els partits no es reinventen, ho hauran de fer els votants: plantejar unes noves regles de joc i definir les polítiques públiques des del carrer, amb serenitat però amb decisió.”
Potser als polítics ja els interessa que seguim en l’estat de la bogeria, de creure que tot s’hi val, que com la investidura ha resultat fallida, doncs que els ciutadans s’ho facin, ja trobaran la solució. Si els partits no es reinventen, ho hauran de fer els votants i plantejar unes noves regles de joc, trencar aquest cercle de comportament repetitiu, definir les polítiques públiques des del carrer, amb serenitat però amb decisió.
