Baralles de corral

Quatre rius de sang
Terra polsosa i vella
Corral ple de baralles
Entre els que es diuen germans
és el que hem trobat

Quatre rius de sang. Raimon (1966)

Travessem un desert sense aigua i esperem l’aparició de l’esbarzer ardent, una teofania que ens ordeni de redreçar el camí cap a Ítaca. La resistència de l’independentisme posada a prova. Avui parlem de les negociacions impossibles per formar govern, amb la colla d’amics.

Després dels esbarzers / berenem móres, / i als marges dels camins / entre oliveres i ametllers / trenquem tenalles / perquè surtin / abraçades /amb el suc regalimant / i el trencadís d’històries impossibles / a les mans. / Demà, / en farem confitura.

Meritxell Gené. (Pagès Editors, 2018)

Com diu la Meritxell en una entrevista “Somio amb un món on ens entenguem amb la sinceritat de la poesia”, al digital Lleida.com “Després de les ferides obertes per les esgarrinxades, amb el temps es converteixen en cicatrius, i en escriure-les apareix la llum, moment de menjar-se les móres, de somriure, i de continuar avançant amb aquest pòsit de tot el que som”.

Hem quedat per menjar-ne móres, de l’esbarzer de la mobilització o del de les eleccions, perquè tot depèn ―o per a que tot depengui― del carrer.

Vicent P. Abans d’ahir, Jordi Cuixart ha demanat que s’acabin els insults entre independentistes, i Elisenda Paluzie ha amenaçat de fer sa via si els partits forcen la repetició d’eleccions.

Al 2015, tant l’ANC de la Carme Forcadell com l’Òmnium de la Muriel Casals es van posar al costat de les candidatures de Junts pel Sí i de les CUP, i a les eleccions del 21S totes anaven a una. El resultat en va ser la legislatura més interessant, digna i ben portada de la historia del Parlament de Catalunya.

Després, la lluita contra la repressió ha ocupat un espai tan gran de les nostres preocupacions que les discrepàncies sobre què calia fer políticament s’han anat eixamplant.

El retorn al bons temps passa pel carrer, per la pressió del carrer sobre els polítics.

Mobilitzacions

Josep U. És bo que la societat es mobilitzi, perquè els polítics facin allò per a què van ser escollits.

Rosa G. La divisió de l’independentisme la va propiciar ER quan no va voler una candidatura unitària el 21D (2017) i totes les traïdories que ha fet després: no investir el President Puigdemont, no defensar els drets del President Torra com a parlamentari… La repressió hi ha col·laborat, posant de manifest les contradiccions internes de cada partit i la feblesa de l’estratègia d’ ER.

Joan L. Tenim el Consell per la República, una entitat lluny de les urpes d’Espanya on només s’han inscrit cent mil persones, quan hauríem de ser-hi mes d’un milió.

Roser C. Les entitats civils, les actuals i les que puguin sorgir, s’han de coordinar amb el CxR i ultrapassar els partits. Liderar, no seguir.

Ricard P. Efectivament, cal fer veure als partits que la societat civil (amb les entitats) pot organitzar una estructura electoral competitiva que els tregui vots.

Ricard R. Volen la nostra terra erma, que no torni a créixer l’herba. A punt estan de passar-nos per sobre els elefants, i nosaltres llençant-nos els plats pel cap!

Jaume O. Abans tots tenien un objectiu clar. Ara ja no n’estic tan segur. I és que som un poble reactiu, no propositiu. No farem res de bo sense un canvi de mentalitat.

Josep S. El divorci amb Espanya és tan inevitable com impossible el matrimoni de Junts Esquerra. Les situacions forçades són la mentida que cal desfer per arribar a la veritat.

Francesc Xavier G. Entre el 2010 i el 2017 semblava que el sentit comú i la visió estratègica predominaven a Catalunya. Era un miratge. La repressió ha tingut èxit, entre d’altres raons, perquè ha trobat un terreny adobat pel sectarisme i la pugna per la ridícula hegemonia de les engrunes.

Les mancances estratègiques de la nostra classe política reflecteixen les de la societat catalana, extremadament individualista, sense sentiment de nació quan lluita per la supervivència, incapaç de prioritzar i procliu a la discussió partidista.

Josep Ramon N. De fet, tot començà al carrer i tot hi haurà d’acabar. La pandèmia ha suspès drets i llibertats, la qual cosa sempre ajuda molt a l’autoritarisme, i ha instal·lat la por entre la gent, desactivant-la.

Pep A. Això no va d’un mal acord per fer un govern autonòmic dels tres partits independentistes (un dels quals només de nom). Va de Preparem-nos!

Ferran M. Desobediència civil, autoorganització i pressió constant als nostres polítics, aquests és el camí.

Xavier U. L’octubre del 17 vam guanyar!!! Amb el carrer, les associacions, el (millor) govern de Junts pel Sí (contra la voluntat del vicepresident Junqueras, per cert) farcit d’independents… molts ho sabem i especialment els espanyols ho saben. I d’aquí la repressió. D’aquí i dels nostres errors.
De les associacions i el carrer fent un pas al costat, deixant l’iniciativa als partits, de l’error de càlcul del President Puigdemont, de no veure que el president d’ERC treballava en contra ─cosa que fins avui no ha desmentit─, de la dicotomia exili / presó com a càlcul personal per minimitzar el càstig espanyol i no com a estratègia, de perdre l’iniciativa, de canviar l’objectiu de la independència pel de combatre la repressió, legitimant de pas els tribunals espanyols…
La solució? Segurament el carrer. Altre cop el carrer. Hi confio perquè tinc la mateixa voluntat. Com tots, segur.
Tanmateix, ¿en quin moment hem rebut la consigna de despenjar les estelades de finestres i balcons? I d’això no en podem culpar a cap polític… oi?

Jaume V. El carrer ha d’estar organitzat, o no serveix de res. Què tenim, però? Per una banda, la nostra falta de determinació a l’hora d’enfrontar-nos als poders espanyols. Per l’altra, els poders espanyols ben determinats a fer qualsevol cosa pel seu estat.

Xavier F. Al final, allò decisiu són els fets consumats. Desobeir és això.
Si els nostres polítics no en saben prou, o no estan disposats a jugar-se la llibertat o el patrimoni, que marxin o els farem fora. Però, si us plau, no ens tracteu d’imbècils.

Ramon F. Dels processos i de cada bugada és bo comptar els llençols de seguida, perquè hi quadrin.

Núria B. És millor fer balanç que viure enganyats.

Eleccions

Marc A. Cal tornar a votar, és l’única possibilitat perquè es refaci la confiança. No es tracta de pressionar per fer un govern que ja neix tocat sinó perquè es compleixin els compromisos. Qualsevol altra opció és autonomisme i marejar la perdiu.

Carme T. Us en faig un relat, d’allò viscut. El candidat més votat de les files independentistes (33 escons) es considera guanyador el 14F ―i el més independentista― només perquè dona per descomptat que la força de l’independentisme li acompanyarà… L’Aragonès vol i dol. Vol presidir amb la parella de fet que els electors li hem buscat (Junts per Catalunya, 32 escons), però dol que la núvia és convergent i de dretes ―se’ns hi excusa―, i arrenca a córrer cap a l’esquerra per enfilar un pacte amb les CUP (11 escons). Amb la presa encara calenta entre les dents, va tot seguit al darrere dels Comuns (8 escons), però la Jèssica dol que vagi de catxa i no vol creure-hi (a les nits ¿què hi farà? ¿Escapar-se amb els amigots cap a Ítaca?)

El murri més-independentista-que-la-hòstia vol trencar amb la parella de fet i dol que no l’estimin totes les esquerres. Per això, quan Junqueras li fa l’ullet, rebutja el matrimoni de conveniència i es decideix a anar per lliure ―que de solter es lliga molt més, com sabem―. De sobte, les tietes Teresines (l’ANC i Òmnium) li agafen de totes dues orelles, i el murri accepta fer bondat sense gaire entusiasme. La Jèssica se’l mira despitada i li demana que se’n vagi, que l’ha enganyada… Ara com ara, el vodevil no ha acabat.

Rubén C. Em penso que acabarà en noces de cares llargues entre compromesos, perquè totes dues bandes s’han de vigilar l’una a l’altra, que no surtin després amb noves companyies i no els puguin retreure la traïdoria.

Josep S. El Gobierno del Règim no vol que es repeteixin eleccions i els opinadors professionals de TV3 tampoc. En una cosa estan d’acord el Règim, ERC, els mitjans de desinformació, l’ANC i Òmnium: que un senyor no independentista, de facto, presideixi una Generalitat tutelada pel Règim franquista.

Carles S. El problema que tenim és no voler reconèixer que una part important d’ERC no és independentista.

Carlos O. És cert, una part de l’independentisme ja no lluita contra la repressió. Simplement ha cedit a la repressió.

Jaume B. Tanmateix, tornar a votar seria un desastre, perquè probablement guanyaria l’espanyolisme.

Josep G. Entre ERC i els sucursalistes del PSC Comuns sumen prou escons per formar govern, el tercer tripartit que a hores d’ara haurà orquestrat Esquerra i que aviat tindrem. Tot el que patim és una farsa de negociacions, com un fill no desitjat que ningú no s’estima.

Núria C. Esquerra pot governar “en solitari”… amb el suport “extern” de PSC Comuns. Però no té trellat forçar un govern amb Junts, si no comparteixen objectius. Mentrestant, Espanya els seguirà retratant a tots fins que les ambigüitats ja no s’aguantin més.

Montserrat V. Em sembla patètic que ara hi hagi independentistes que pensin que al passat febrer no vam votar bé.

Rubén C. Per mi, allò patètic és descobrir el llautó d’un candidat electe. I haver d’investir-lo sense fer preguntes, pel costum, pel què diran o perquè entre col·legues no es trepitgen les mànegues. El nen rebec vol ser investit gratis, per només un intercanvi de cromos que oblida l’estratègia que justifica tot el que som i fem.

Maria V. Per terra, mar i aire, absolutament tots els mitjans unionistes/espanyols, i TV3 al capdavant, volen que governi Esquerra. Ara la gran mentida és fer-nos por que perdrem el 52%.

Ana Maria P. Cal repetir eleccions. Quan hi ha veus que no es cansen de repetir que seria un gran desastre, cal anar a la contra. Eleccions sense por. Eleccions per deixar enrere tanta mesquinesa i podridura. Eleccions perquè és just el que tots ells no volen.

Melitó C. No, les urnes no fan por a ningú. El que fa por és fer-les servir per interessos espuris que facin del vot popular una cosa irrellevant.

La de convocar-ne de noves és una jugada magistral: els partits i els polítics hi concorren amb un programa per quatre anys. Al cap de dos generen una crisi per  “pèrdua de confiança” o per “esgotament de la legislatura” i, com que no els fan por les urnes, convoquen noves eleccions. Mentrestant, els electors mai no els podem demanar comptes de la feina feta o desfeta… Com que era per quatre anys!

Maria Angels F. Fiqueu-vos al cap que ERC Junts no poden ni podran governar plegats. Massa rancúnies i traïcions. Aquí s’ha de tornar a votar per aclarir finalment el panorama (ara que en Junqueras ja ens ha anunciat el seu horitzó).

Xavier R. Esquerra hauria de pensar-s’ho dues vegades abans de tirar pel dret i governar en minoria o fer un tripartit. Les retallades a venir, el malestar social, mig país en contra per no avançar en el pla nacional, sense amnistia ni indults i una taula de diàleg encara per muntar. Tot això no porta bons auguris.

Salvador A. Si finalment JxCat i ERC no arriben a un acord per formar govern i anem a noves eleccions, la societat hauria de tenir prou tremp per presentar una candidatura unitària i transversal ÒmniumANC amb persones reconegudes i representatives, independents i de prestigi contrastat.

Una candidatura com aquesta crec que podria atreure una part important de la població que a hores d’ara està profundament decebuda, i trauria protagonisme electoral als partits majoritaris.

Montserrat P. El que fan l’ANC i Òmnium és el mateix que fan tots el mitjans i la gran majoria de periodistes: emblanquir ER. Quan es demanen responsabilitats a tots els partits per igual, hi ha una gran campanya a favor d’aquesta equidistància per treure-la-hi a ER, que en té moltíssima més en aquesta manca d’acord, per tres raons:

Primera, perquè és qui vol fer govern. I per tant li toca fer-lo.

Segona, perquè ha dit clarament que vol governar en solitari.

Tercera, perquè va fer campanya dient que era Independentista i després de les eleccions diu que hem d’aparcar l’objectiu d’independència 20 anys. No es pot fer un acord independentista amb un partit que no ho és.

La realitat és que ER no és independentista, i a més rebenta l’independentisme de dins estant.

Ep! Però les responsabilitats són compartides, de tots els partits. La maleïda equidistància és per afavorir ER, és per rentar-li la cara.

Àngels F. Tractar-los a tots de traïdors o d’oportunistes o d’incompetents… (poseu-hi l’adjectiu que vulgueu) no em sembla just sinó molt perillós. Primer perquè és fals, segon perquè és voler mantenir una equidistància que només emmascara la realitat i tercer perquè crea confusió i desesperança.

Endavant, que governi Esquerra, i així comprovarem si funciona i com a mínim ningú podrà dir que no l’han deixat provar. Si funciona, tots contents. I si no, serà la manera que molts se n’adonin que l’estratègia és equivocada. Per mi no es tracta tan de demanar que et tornin el vot com de votar sabent què votes.

Rosa B. Als que volen eleccions rere eleccions fins que guanyin els unionistes, els dic Paciència, Perseverança i Perspectiva, tot i sabent que tothom no té la mateixa capacitat de resiliència. No hi ha un lideratge polític que no estigui condicionat per la presó o l’exili. Ara no hi ha flama però si brasa.

Extracte de la conversa mantinguda al voltant de l’editorial de Vicent Partal publicat a Vilaweb el 14 de maig dels 2021. La selecció i edició de les opinions expressades és responsabilitat de Rubén Cruz. No volem baralles, però si n’hi ha hem decidit d’anar a recollir les móres de l’esbarzer.

Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández interpreten Gallo rojo, gallo negro.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.