Alfonso Duran-Pich. Publicat el 28/06/2021 al seu lloc web.
Se’n diu de la parada o quiosc de begudes, sovint provisional o estacional, on se serveixen refrescos o aliments als passejants. Acostumen a ocupar la proximitat de les platges, perquè els banyistes en puguin gaudir a les estones de lleure. De construcció senzilla (per facilitar-ne el muntatge o desmuntatge), donen una idea de fragilitat que contrasta amb uns preus habitualment per sobre dels de mercat. Són molts que operen en l’economia submergida, gràcies al tripijoc amb les autoritats locals.
No tot xiringuito, però, està a la platja o a la fèria d’abril andalusa. Els més importants estan a la capital del Regne, vestits amb robes ostentoses, hereus d’un esperit colonial tronat. Entre tants que n’hi ha, ara atendrem un que es presenta com a Tribunal de Cuentas.
Els que venim del món del privat i de l’economia de lliure empresa, no ens refiem de la burocràcia estatal, especialment d’un Estat que practica l’intervencionisme i posa tota mena de traves al normal desenvolupament de l’activitat econòmica.
Perquè la missió dels funcionaris que revisen els comptes públics ha de ser similar a la dels auditors tot revisant els comptes de les empreses privades. És a dir, les han d’auditar i prou.
Un auditor inspecciona i examina els estats financers d’una empresa o institució, verificant les transaccions i les partides, i comprovant els actius físics. I ho fa en defensa de la propietat, que la majoria de vegades (llevat de les empreses familiars) no pot saber si els administradors han acomplert fidelment el seu rol com a gestors de la societat. És una garantia davant les males pràctiques. Tot seguit, emet un informe i dona la seva opinió. I prou.
L’auditor no jutja, ni prejutja. Mira de ser objectiu i racional. Està capacitat professionalment per aquesta feina. Té les certificacions que pertoquen. Opera des d’una organització privada, on hi ha nivells de responsabilitat i compromís.
Tot això no hi és al xiringuito abans esmentat. El més cridaner n’és el nom de “tribunal” sense formar part del sistema judicial. El seu òrgan de govern està constituït per un grapat de ciutadans i ciutadanes nomenats a dit pel duopoli PP-PSOE i que, sense trajectòria en el camp de l’auditoria, només poden imprimir un segell polític a uns informes de naturalesa econòmica. Per això no actuen de forma neutral i objectiva –como caldria– sinó que carreguen subjectivament els fets amb interpretacions que podrien estar redactades pel servei d’intel·ligència de qualsevol cos de seguretat. És ben bé allò que el gran García Márquez descrivia com a “realisme màgic”.
Si atenem, per exemple, les “malversacions” del Diplocat (consorci público-privat per a la projecció internacional de Catalunya), la lectura que en fan és mes pròpia del segle XVI que del XXI. Gràcies a institucions como el Diplocat ─que, a diferència del món arnat de la diplomàcia espanyola, s’ha orientat d’antuvi a la promoció dels negocis─ Catalunya és avui una de les economies més obertes d’Europa, amb un ritme constant de creixement de les exportacions i de les importacions de bens físics i de la compra i venda d’actius de capital als mercats financers mundials.
Tanmateix, ¿què en saben de tot això la presidenta del “tribunal”, senyora María José de la Fuente, o la senyora Margarita Mariscal de Gante, que actua com a ponent en aquest contenciós? ¿Quines són les seves experteses per ser on són? ¿Des de quan un auditor o cosa semblant té capacitat per imposar fiances, embargar, multar, sancionar, atemorir?
Al llarg de la meva vida professional he firmat molts comptes inclosos en els informes dels auditors. Eren informes d’empreses molt diverses d’una gran varietat de sectors, la propietat de les quals era de grups familiars, d’inversors institucionals, de fons internacionals, d’unitats de capital risc de bancs d’inversió i d’altres. Si era jo qui rebia l’encàrrec de l’auditoria, hi extremava la vigilància. I si era un altre que el rebia, jo firmava o no de conformitat segons que fes o no confiança en el responsable.
¿Des de quan un xiringuito sobrecarregat de funcionaris, que aplega unitats familiars por cooptació i els residus sempre vius del tardofranquisme (és el cas de les senyores de la Fuente i Mariscal de Gante), que està farcit de notoris militants del PP i del PSOE, la unitat de comandament del qual pren decisions “a la búlgara” (per disciplinada unanimitat) i s’entremet en la societat civil catalana amb pretensions alliçonadores?
Que potser pretenen que tot rebenti? L’expulsió de jueus i moriscos va significar en el segle XVI la firma de l’acta de defunció d’un capitalisme incipient. S’hi va imposar la Inquisició, la neteja ètnica i de sang, la malversació, la corrupció d’una burocràcia colonial, el fre a qualsevol iniciativa innovadora.
I d’aquí no es mouen, per molts kilòmetres que construeixin de l’AVE cap a enlloc. S’ha passat del cortijo a la urbanització, de la corrala al building. El seu procés metabòlic és disfuncional per naturalesa. Es consideren postmoderns perquè fan servir Internet, però la seva cultura segueix sent la de la cabra.
