AGUSTÍN FORTEZA: “Només dels JJOO i dels paralímpics en dec tenir com unes dues mil instantànies”

Fotografia de Man Hoh Tang

Fotògraf apassionat, s’ha dedicat a tasques de comercial, va ser atleta del Club Natació Montjuïc i carrega sobre les esquenes, entre negatius i imatges, una col·lecció d’unes cent mil fotografies de les quals només 40 veurem a la sala polivalent de la biblioteca.
Militant del PSUC, va haver d’emigrar d’Argentina per les seves idees polítiques. Ha col·laborat amb La Marina des de fa vint anys, d’aquest pas es destaquen els seus reportatges a les manifestacions en contra de la incineradora la reclamació del metro.Per a Agustín Forteza el seu pas per Catalunya aquests 40 anys li han servit per fer vida amb els veïns i les veïnes. Nascut a Argentina, pare de quatre fills, aquest novembre protagonitza l’homenatge que fa a les olimpíades de Barcelona del 92 i que es podrà veure a la Biblioteca Francesc Candel.

Com vas arribar a la Marina?
Per decisió afectiva, la meva dona vivia aquí.

D’on surt la teva passió per la fotografia?
Fa més de cinquanta anys em van regalar una màquina Voigtlander, era petita i què millor per aprendre que utilitzar els teus fills com a models. De tant en tant, sortia al carrer i prenia fotos del parc, de la gent, de les mobilitzacions que eren bastant freqüents. Quan la vaig perdre a Moscou i vaig venir, vaig estalviar fins que em vaig comprar una màquina nova.

Com vas aprendre a fer-la servir?
De manera autodidàctica, primer sol i després cercant llibres especialitzats. I a les meves estones lliures entre la feina i la política agafava els llibres i anava aplicant les tècniques del que em deien mentre llegia.

Què en penses de l’evolució del món de la fotografia?
Crec que com a professió s’està perdent, l’evolució aporta noves formes de fer imatges, però no és el mateix. Ara pots llençar centenars d’imatges que una et sortirà bé, abans havies de mesurar-ho tot.

Ha perdut qualitat la fotografia digital sobre l’analògica?
Primer, del pas de l’analògic al digital el famós granulat amb l’analògic es veia viu i alegre, mentre que al digital és criminal. L’aficionat entenc que pot caure en aquest error, però el fet de tenir un aparell que pugui fer-ne dos mil tirs, no tens en compte la perspectiva, la llum…

Fotografia de Man Hoh Tang

Quantes imatges has pogut fer al llarg de la teva vida fins avui?
Dec tenir sobre unes cent mil imatges, entre carrets, negatius i impreses. Quan vaig haver de sortir cames ajudeu-me d’Argentina vaig perdre unes deu mil que les vaig abandonar allà i a Moscou vaig perdre la càmera, però els carrets els vaig revelar en un laboratori.
Quina és la imatge que per a tu és la que t’ha sigut més valuosa d’aconseguir?
Quan va néixer la meva filla Ainoa la vaig fotografiar al moment del part, mentre li tallaven el cordó umbilical, quan la netegen per primer cop i són d’aquestes imatges privades que són molt entranyables i li guardo un especial afecte.
També recordo amb el cor encongit a una nena malalta, que li van dedicar un festival de dansa on ballava a C.C. Estrellas Altas, posava somrient davant la càmera. Va acabar morint amb només set anys.

A quin personatge t’agradaria haver fotografiat, viu o mort, però que t’hagis quedat amb les ganes?
A Lenin (1870-1924), per les seves idees, el que va significar. Va lluitar per un món més equitatiu, igualitari, més humà. On intentava donar solució en un país on regnava la pobresa més absoluta i a més, jo la vaig viure a Moscou al llarg de tres anys. Sempre m’ha atret, i amb qui em voldria fotografiar ha estat Charles Chaplin (1889-1977) va ser l’humà creatiu més gran de la història del setè art. Geni com a persona, artista, músic, i amb ell inclús li demanaria una abraçada prèviament a la foto.

Què va significar per a tu les olimpíades de Barcelona 1992?
Soc un home d’esport des de tota la vida, jugava al futbol i treia la raqueta al carrer, el meu amic Juan Aguilar que sé que segueix vivint a Buenos Aires em va fer atleta, ell em va proposar a participar en la meva primera competició. Quan al 86 Samaranch va dir allò de «A la ville de Barcelona» jo estava a plaça Catalunya quan ho vaig escoltar i em va emocionar tant, va ser per a mi quelcom espectacular. Va ser la millor olimpíada de la història, tothom ho diu, tothom va prendre part d’aquella festa, realment ho va ser una festa. La meva dona, embarassada de l’Ainoa, m’acompanyava a tots els esdeveniments possibles.

L’atletisme és l’esport més complet des del punt de vista de la varietat que té.

A què respon la selecció fotogràfica de l’exposició?
La selecció respon a la vinculació amb el barri amb l’olimpíada amb el Palau Sant Jordi i l’Estadi Olímpic Lluís Companys, però també poso l’accent a l’esforç dels atletes paralímpics. Per a mi tenen un valor que només comentar-ho se’m genera un nus i ells, més que cap altre, coneixen el significat de la paraula sacrifici.
Barcelona era admirable, veure l’estadi ple de gom a gom amb l’arribada dels jocs paralímpics aclamant als atletes. Va ser una festa meravellosa complementària de l’anterior. A les tribunes, veies gent emocionada que li saltaven les llàgrimes al veure’ls competir i en tinc una imatge d’un saltador de llargària clavat per la cama ortopèdica a la sorra.

Moment de la presentació de la exposició “25 anys dels Jocs Olímpics” a la Biblioteca Francesc Candel. Fotografia Rafel Vidal.

Només dels JJOO i dels paralímpics en dec tenir com unes dues mil instantànies i això sense estar acreditat, per a l’exposició en vaig presentar entre seixanta a setanta imatges de les quals els visitants podran veure una selecció de quaranta.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here