Trobo a la Margarita a l’emissora de la Marina. L’han convidat a fer tertúlia al voltant de la seva persona. Ella no ho te gaire clar a qui pot interessar i no sap si ho farà bé. Va néixer a Barcelona el 26 de setembre de 1924, de mare originària de l’Alsàcia francesa i de pare natural de Barcelona, empresari del tèxtil amb fàbrica a la comarca del Moianès.
Em trobo davant d’una dona en la que no es veuen els 91 anys que ha complert. Té el cos d’una escaladora de muntanyes, de caminadora de prats verds o de nedadora als blaus del mar, tal i com son els seus ulls que amaguen una nena entremaliada que es deixa veure de tant en tant a la conversa, sobre tot quan riu.
Ens pot explicar alguna cosa de quan era petita?
Jo vaig ser la petita de tres germanes y el meu pare va morir quan només tenia 8 anys. Vaig anar a l’escola de l’Infant Jesús dirigida per la congregació de les germanes de l’Infant Jesús del C/ L’Avenir de Barcelona. Als 21 anys vaig entrar en aquesta congregació i després del noviciat, vaig fer de professora al mateix col·legi.
Què és el que més li agrada de la feina que ha fet?
Les missions han estat l’objectiu de la meva vida.
L’any 1950 em van enviar com a missionera a Malàisia, a l’illa de Penang, en un orfenat de nenes. Per acollir totes les noies, vaig fer deu famílies en deu pisos, on vivíem com si ho fóssim. Fèiem la reproducció d’una família per aconseguir la recuperació de les nenes. Nosaltres érem, a cada casa com la figura de la mare. Després hi he tornat, la última vegada fa quatre anys i la satisfacció més gran per a elles és haver-se casat i tingut fills formant la seva pròpia família, després d’haver estat rebutjades per la societat per ser òrfenes. S’amagaven, mai deien a ningú que havien estat al convent. Anàvem pels camps buscant els seus familiars, però ells mateixos no en volien saber res de les nenes. Tenien una vida molt dura
Quan va tornar a Espanya?
L’any 1960 per fer de mestra de novícies i el 1967 em van enviar de nou l’Àsia, aquesta vegada a Singapore. Uns anys després vaig tornar i l’any 1975 em van elegir Provincial d’Espanya, i vaig viure a Madrid fins el 1983. Vaig promoure la vinguda als nostres barris d’una comunitat de 5 religioses, l’any 1976 que s’estableixen al Carrer de l’Anoia. Feien de mestres en escoles del barri o en el treball social i formaven part de les nostres parròquies en el camp de l’esplai, els grups de joves, la catequesi, les reunions de mares i pares, les celebracions i el consell parroquial.
L’any 1983, en acabar el temps de Provincial, vaig marxar a Perú en les obres de la congregació, on vaig treballar en escoles grans.
I al barri, quan va venir?
L’any 1986 per formar part de la comunitat del carrer Anoia.
Em vaig trobar molt a gust perquè em va oferir anar a la presó el SEPAP (Secretariat de pastoral penitenciària de la diòcesi de Barcelona). Ja hi havia anat a Bangkok per veure els presos. Era una cosa terrible. Estaven molt malament perquè arrossegaven grans boles de ferro de 25 quilos, no podien caminar per les nafres que els produïen.
Aquí a Barcelona hi anava a fer visites. Encara ara hi tornaria però no em deixen perquè soc massa gran. Hi he estat anant un cop per setmana durant trenta anys.
S’ha trobat algun cas especial?
No però haig de dir que tant els funcionaris, com el tracte o el menjar estan molt bé. Només els patiments que tenen cada un els presos per coses personals o familiars. Allà hi ensenyava francès i anglès, però ho vaig haver de deixar. Ara m’han quedat alguns bons amics d’allà.
I la seva relació amb les criatures dels nostres barris?
Abans d’arribar al barri, havia estat a Bon Pastor amb nens i aquí al centre parroquial a Can Clos al c. Marbre, hi fèiem activitats diverses: reunions d’adults, cursets de tallar i cosir, d’expressió corporal; fèiem manualitats, excursions i també catequesi per recollir els nens que eren pel carrer.
Les excursions feien unió dins el barri i després les colònies que s’organitzaven des de la parròquia. La comunitat te una casa a la Cerdanya i allà anàvem sempre. Ens ho hem passat molt bé. Els nens em consideraven una més.
Una vida dedicada als demés?
Bueno, Bueno, Bueno, no n’hi ha per tant! (fa una rialla mentre parla). Com que he fet gimnàs amb les dones del barri de Can Clos, el monitor un dia em va declarar oficialment Veïna de Can Clos. El que fèiem era ocupar-nos de la gent que venen de fora, que no tenen lloc on anar i els acollim fins que tenen feina i habitatge. Els hem portat a casa i fins i tot hem posat matalassos a la capella. A les esglésies del barri, fem catequesi.
Ha participat en la fundació del grup Solidaritat…
Aquest grup, a les parròquies de Mare de Déu de Port i sant Bartomeu va començar el 1986, es feia càrrec de les ajudes socials al barri en coordinació amb Càritas Diocesana i les treballadores socials del Districte. Es feien accions de promoció de les persones i famílies que venien a rebre aliments, roba i altres ajudes, com ara programar xerrades sobre alimentació, sessions de cuina, dinàmica de grup, etc.. i celebracions festives. I es feia el seguiment a les persones amb visites domiciliàries i amb atenció especial a les malaltes, ajudats per voluntaris. Fa uns 10 ho vam deixar en mans de les generacions més joves que continuen la tasca.
Des de Solidaritat vaig veure el mal que feia a les famílies l’addicció a la droga i l’any 1992 es crea el grup AMUNT de suport psicològic a persones amb familiars drogodependents. Vàrem fer les gestions amb la Diputació i es va poder comptar amb l’ajuda setmanal d’una psicòloga tant a nivell de grup de familiars afectats com amb un seguiment individual. Va ser força important l’ajuda que es va oferir a totes aquestes famílies que hi van participar durant aquests anys. El grup AMUNT va deixar d’actuar l’any 2004.
Acabem la xerrada i la Margarita, evocant tot el que ens ha explicat, riu i diu:
– Soc una dona que he fet moltes coses….
Com si no hagués estat res.
