L’última sessió

Va haver-hi un temps on els barris de La Marina estaven farcits de petites sales de cinema

Antigues instal·lacions del cine Cases. Font: Rafel Vidal

De mica en mica, els cinemes s’han anat convertint en relíquies d’un passat no gaire llunyà en el temps. L’última gran sala de Barcelona, el cinema Urgell, amb una capacitat de 1.832 localitats va tancar portes l’any 2013. Els multi sales, ubicats estratègicament als centres comercials de les ciutats, han anat substituint les sales clàssiques amb la intenció d’adaptar-se als nous temps i oferir una major oferta als espectadors àvids de setè art.

Abans de l’arribada dels multi sales, però, els barris de Barcelona gaudien d’una àmplia oferta de sales d’exhibició de tot tipus i condició… i, evidentment, els barris de la Marina no van ser una excepció.

El primer cinema del qual es té constància al barri va ser Los Pajaritos, situat al Passeig de Can Tunis, xamfrà amb el carrer Lagasca que va tancar portes després d’un incendi l’any 1925.

Aquell mateix any es va inaugurar un nou cinema a Can Tunis, el Salón Antúnez, que va baixar el teló el 1943 i l’any 1928 va obrir el Novedades, al passeig Agrícola 109 de Can Tunis, però va tancar portes només un any després.

L’any 1940 o 1941 –els registres no són clars en aquest sentit– es va inaugurar el primer gran cinema del barri: el cinema Casas a la Carretera de la Mare de Déu del Port, 124, amb una capacitat de 900 localitats. El Casas va rebre el nom del seu propietari, Narcís Casas Durban i fou un cinema molt peculiar. Francesc Candel, a la seva novel·la Donde la ciudad cambia de nombre el descriu de la següent manera: “El cine Casas tiene una preferencia y una general, claro, naturalmente, como todos los cines, pero su general está abajo y la preferencia, arriba. El que está abajo siempre está a disposición del que está arriba –es ley de siglos–, de sus colillas, de sus escupitajos, de sus bromas, de sus impertinencias…”. Aquests fets els corroboren els veïns del barri, Abdó Florencio i Salvador García, que van ser espectadors habituals durant la seva joventut. “Tot i la diversió i el que suposava gaudir de les pel·lícules i de la sala com un lloc de reunió entre veïns i amics, també era força habitual que al sortir del cinema caminessis al damunt d’una catifa de closques de pipes o fins i tot veiessis córrer riuades de pixades de nens que s’ho feien a la mateixa sala”. García, per la seva banda, recorda amb humor com “en aquells temps no quedaves únicament amb la teva xicota per anar al cinema: també anaves amb la teva sogra”.

L’última sessió del cinema Casas va ser el 27 de setembre de 1970, però si un es fixa a la seva façana –on encara es troba l’edifici que el va acollir– encara es pot llegir el nom del cinema.

Entrada del cine Nuevo al carrer Ulldecona

Altre dels cinemes més famosos del barri va ser El Nuevo Cinco de Oros, situat al número 8-10 del carrer Ulldecona. Es va inaugurar el 25 de desembre del 1954 amb les pel·lícules Carne de horca de Ladislao Vajda, amb Rossano Brazzi i Emma Penella, i Mi espía favorita, amb Madeleine Carroll i Bob Hope. La seva programació consistia en un programa doble a més del NO-DO. Abans que esdevingués cinema, el seu propietari, Miguel Serrano Arellano, va explotar el local com a sala de ball. El Nuevo Cinco de Oros va ser una sala humil que comptava amb 500 butaques. La principal característica, com recull Joan Munsó Cabús, al seu llibre Els cinemes de Barcelona, era que la cabina de projecció no era situada davant de la pantalla, sinó al final d’una de les parets laterals. Així i tot, la deformació de la imatge era gairebé imperceptible. El Nuevo –així era com es coneixia el cinema al barri– va tancar portes l’abril del 1966 i com anècdota val a dir que tots els personatges de la novel·la de Paco Candel Donde la ciudad cambia de nombre, van ser clients del Nuevo. De fet, Munsó recull al seu llibre que un dels personatges, El Gallardo, fou motiu d’una aferrissada brega judicial, ja que l’amo del cinema, Serrano, es va querellar contra el novel·lista perquè se semblava massa a la seva persona.

L’últim gran cinema del barri va ser El Capri, inaugurat el 27 d’abril de 1957. Considerat un petit palau, tant per la seva estructura com per la seva bellesa i comoditat, tenia un aforament de 1000 localitats. Projectat per l’arquitecte Ramon Tort i propietat d’Anastasi Valldaura Montaña, el va batejar amb aquest nom com a homenatge al seu actor favorit: Joan Capri. La sala formava part del complex del Grup d’Habitatges dels Treballadors de la SEAT, que a partir de 1953 va començar a poblar el barri de Sant Cristòfol. El cinema va tancar el 28 de juny de 1974 i el local va esdevenir un gimnàs. Actualment l’edifici està inutilitzat i les entitats del barri reclamen a l’Ajuntament que possibiliti la seva utilització com a un hotel d’entitats. Però no s’ha aconseguit cap acord amb el propietari, que segons l’administració, reclama uns diners desorbitats per vendre’l.

Antigues instal·lacions del cine Capri al carrer Foneria. Font: Rafel Vidal

Segons recorda Abdó Florencio, el Casas i el Capri projectaven dues pel·lícules, un documental i l’omnipresent NO-DO que s’intercanviaven. “Abans existien les figures dels vigilants i dels serenos. Tots dos feien la ronda pel barri en sidecar i alhora s’encarregaven de portar les llaunes amb les pel·lícules per intercanviar-les”. Així doncs, mentre en el cinema Casas es projectava un pel·lícula i el documental, al Capri es feia el propi amb l’altra pel·lícula i el NO-DO.

“En tractar-se de cinemes de barri familiars, eren altres temps i era habitual que les famílies entressin a les quatre de la tarda amb els entrepans, la gasosa i fins i tot l’olla amb el dinar i es passessin dins fins a la nit. A més, a l’hivern, s’estava calent”, explica Florencio. De fet, un programa complet podia durar fins a 4 hores i en existir la sessió continua, els espectadors podien entrar a qualsevol hora sense haver d’esperar a l’inici de la sessió.

D’altra banda, també era un lloc d’intercanvi de llaminadures i refrescs entre els més joves. “En aquella època, com els nens que anaven al cinema no podien permetre’s grans luxes, només teníem per comprar una bossa de crispetes i potser de forma excepcional una gasosa. Hi havia, per exemple, qui canviava la gasosa i les crispetes per una coca-cola, però llavors no podia comprar res per menjar. Eren altres temps i altres maneres de gaudir del cinema” recorda Florencio.

Potser sembla increïble pels més joves, però va haver-hi un temps on els barris de La Marina –i per descomptat els de Barcelona– estaven farcits de petites sales on no només es gaudia de la màgia de les històries de ficció que es projectaven, sinó també de les històries personals que tenien lloc dins les seves parets.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here