David Albiol Ávila. 20 anys, solter, estudiant d’arts escèniques.
David és un veí convençut que el seu camí són les arts escèniques. Sentir la música activa immediatament el seu cos a moure’s i l’allibera! Fa dansa però també teatre i d’altres disciplines.
Ara que hem començat aquest 2022 ens diu que no hi ha manera millor de fer-ho sempre que ballant. “Hem de ballar més a la vida”. I porta molta raó. Ens cal relaxar-nos, gaudir dels sons i dels ritmes quotidians.
Ara que tots hem après una mica sobre la salut mental, ens cal cuidar-la, i el ball n’és una eina fantàstica. El 21 de gener, la Sala Pepita Casanellas ens proposa “Vaudeville circus, un autèntic cabaret”, projecte d’un grup de joves artistes que s’han unit per crear un espectacle de varietats ambientat en els anys 20, de fa un segle, és clar!.
“La intimitat del blues es troba amb l’energia del xarleston. Una forma d’entreteniment diferent, extravagant i còmica”, que ens convida a relaxar-nos i oblidar-nos per una estona del malson de l’Òmicron.
Com decideixes que vols dedicar-te a ballar?
Des que tinc consciència m’agrada l’art en les diverses disciplines. De ben petit m’agradava molt el teatre i em recordo amb un micròfon emulant els cantants. A l’institut vaig aprendre una mica més i em vaig inscriure en un escola de dansa. Allà vaig veure que realment em volia dedicar-hi.
Quina dansa fas?
Jo ballo claqué, jazz, una mica de clàssica i també dansa moderna.
Què significa per a tu aquest ofici?
Per mi ballar és igual a viure. No es tracta només d’aprendre una tècnica, va molt més enllà d’això. A més mentalment i físicament m’ajuda molt.
Què és el més difícil al món de la dansa?
Cada cop soc més conscient que és una professió molt exigent però això em motiva encara més. Als càstings i audicions he descobert fins a quin punt hi ha condicionants. Una part depèn d’un mateix però moltes altres no. A vegades busquen perfils tan concrets, com un color de d’ulls, un color de pell, una altura mínima, han d’encaixar molts aspectes que no dependent de tu, cal que t’acompanyi també la sort, però s’ha de seguir treballant.
Com ha afrontat la família la teva vocació artística?
Cada vegada més la gent és conscient que la dansa i qualsevol altre forma d’art també son un treball i que se’n pot viure. S’ha de tenir constància, cal treballar, treballar i treballar. Jo he tingut molta sort, perquè els meus pares sempre han estat uns aficionats a la cultura i m’han fet costat en tot. És una professió difícil, però ells son el meu refugi i on trobo força quan a vegades tinc frustracions.
Què compte més en un ballarí? El físic, la gràcia del moviment, l’experiència?
Això ho he descobert ara, la tècnica és important però no és ben bé l’essencial. La capacitat de connectar amb el públic, la gràcia que cadascú té i porta, i l’actitud que hi poses fan molt. Ara reconec que la frase “l’experiència és un grau”, és ben certa.
Sovint associem el ball a un determinat cànon estètic.
Això ara està canviant de pressa, la societat també ha canviat molt en termes de valors culturals i estètics, ja no és com abans. I com tot en la vida, l’art també s’hi ha d’adaptar. Ara necessiten perfils ben diversos tant culturals com generacionals per encabir-hi tothom i a mi em sembla molt positiu perquè ens fa avançar com a societat i també perquè obre portes a molts més.
Quin son els referents en el ball que practiques? En tens?
Amb una professora i gran amiga vaig conèixer “Gene Kelly”.
Fa uns mesos vaig actuar a l’aniversari de la Mare de Déu de Port i les àvies em deien que els recordava al de “cantando bajo la lluvia”. Jo l’he descobert fa poc i ha estat realment impressionant perquè aquest és el tipus d’espectacle pel que jo he apostat i ara és una enorme font d’inspiració.
Com està la moguda dels espectacles de ball a Barcelona?
Tinc la sensació que de mica en mica va millorant. Hi ha grans produccions i projectes amateurs malgrat la pandèmia. Barcelona continua acollint espectacles de primer nivell… hem de seguir millorant, però podria haver estat pitjor.
Hi penses, en la dificultat d’obrir-se pas al món de l’art?
Professionalment encara no tinc gaire experiència, però al final sempre és una qüestió d’actitud, has de treballar al cent per cent i sempre amb una actitud positiva. Així les possibilitats augmenten, però no ens enganyem, és ben difícil. Tinc companys que amb 35 no han tingut cap oportunitat malgrat la constància i l’esforç. Ara, però, jo penso que passi el que passi, hem d’intentar-ho. Mai no és tard per res i sobretot, hem d’aprendre a gaudir del procés, perquè al final la vida per nosaltres és això, ballar i gaudir amb el que fem, independentment de l’escenari.
Què aporta el ball a les persones?
Molt, hauríem de ballar molt més del que ho fem. Una psicòloga em va dir: “les vegades que no has plorat és perquè has estat ballant”. I quan ho vaig pensar vaig dir, és veritat! Genera benestar, vincles amb altres, ambient relaxat…. n’hi ha moltíssims beneficis.
Com valores l’oferta cultural al barri?
A mi m’agrada molt, m’ha ajudat a començar i confio que la meva experiència i d’altres que han decidit fer aquest camí serveixi perquè els que tenen la vocació vegin que és una opció. La gent del barri participa molt de les propostes culturals i és un públic que entrega molt de caliu, i encara més si ets d’aquí. Jo estic molt content i agraït.
Dona-li a la gent tres raons per les quals mai no haurien de deixar de moure el cos al ritme d’una bona cançó.
Perquè és vida, perquè és molt divertit i perquè cura l’ànima, és una activitat molt terapèutica, balleu més cada dia!
