Text: Juan Bibian
La vida d’una nena d’onze anys, alumna d’un col·legi religiós a l’Espanya dels anys ’90, és el centre narratiu de l’opera prima de la saragossana Pilar Palomero; una pel·lícula amb alguns punts de contacte temàtic i de to amb “Estiu 1993”, de Carla Simón.
La protagonista d’aquest retorn a la infància – adolescència es diu Celia i travessa aquest moment en que els seus interessos i curiositats personals se xoquen amb l’estricta educació religiosa que rep a l’escola de Saragossa a la que concorre. I el que farà entrar a la noia en conflictes encara més grans és l’arribada d’una noia nova a la classe, de Barcelona, més oberta en el seu modo de vida i eleccions. Es així que Celia es veurà directament interpel·lada per aquest nou món, un univers de discos de rock, cigarretes i d’altres hàbits que en el seu tancament escolar/familiar son considerats como pecaminosos i serà testimoni i protagonista del xoc que això genera en la realitat infantil que encara viu.
Una seqüencia magistral, la que obre aquesta esplèndida òpera prima, concentra el sentit del film: un cor de nenes canta. Però de la seva boca no surten sons: se tracta d’un assaig gestual, no d’un cant pròpiament dit, tal como veiem quan la veu de la monja que dirigeix el cor obligui a cinc d’elles a que es limitin a fer gestos, no cant.
En el seu debut premiat en el recent festival de Málaga, Palomero explora doncs les relacions d’un grup de nenes a Saragossa, en una època fàcilment identificable: 1992, els Jocs Olímpics de Barcelona, l’Exposició Universal de Sevilla. Tot és molt ben explicat i interpretat. L’actriu que interpreta Celia, la principal protagonista, té una mirada que en alguns primers plans recorda a la mirada meravellada d’Ana Torrent a ”El espíritu de la colmena” de Victor Erice, gran obra del cinema espanyol, quelcom que la puja fins el notable.
