“He après que els problemes sempre tenen sortida i que cal afrontar-los a mesura que vénen”

Mari Carmen Llerena Navarro. 59 anys. Comerciant. Casada. Dues filles ( Sandra i Jessica)

Política? No li responc a això perquè estic molt decebuda.

Religió: Catòlica per herència, però no sóc practicant.

Diuen, popularment, que a vegades la vida ens posa a prova en situacions límits que depassen les nostres capacitats. De com reaccionem per sortir-nos-en els psicòlegs en diuen resiliència. Doncs xerrar amb la Mari Carmen del bar Cafè i Més (Mare de Port, 227) és entendre aquesta dimensió humana.

Un mal negoci li va arrabassar l’estabilitat guanyada i li va deixar deutes, molts deutes, sense feina, sense pis i amb dues noies petites per cuidar mentre el seu home feia el que podia. En plena crisi, va mirar de tirar endavant fent dobles jornades: com a dona de fer feines de neteja a cases i escales i com a cambrera i mestressa d’un bar. Cafè i Més va néixer fa gairebé 14 anys, com un projecte per donar impuls a dones en situació vulnerable. Després de moltes batalles ara és el seu propi negoci i té una clientela selecta de treballadors de zona que hi venen expressament. Orgullosa,  generosament comparteix la seva història amb nosaltres. Una història que emmiralla la situació actual de moltes altres persones.

Quina és la seva història de vida?

Els meus pares van venir d’Almeria, però els meus germans i jo vam néixer aquí. Vivíem al Port, prop de La Potasa, on hi havia Casa Antúnez, eren unes cases baixetes. Després vaig viure davant de la plaça de les Matemàtiques, els pisos dels gallecs, els hi deien.

En casar-me, als 21 anys, vaig venir a viure a la Gran Via. Després les coses no van anar bé i vaig haver de canviar diverses vegades de pis fins instal·lar-me on sóc, al carrer Mare de Déu de Port. Un any després vaig tenir la meva filla gran i quatre anys més tard, la petita.

Cafè i Més compleix 14 anys ja…

El bar va obrir el 27 de desembre del 2005 i des de llavors que hi treballo.

Entenc que va començar gestionant-lo una associació de dones.

Ona Nova, va ser una associació que ajudava dones en atur més grans de 40 anys i també dones maltractades. Llavors jo estava a l’atur i em costava molt de trobar feina.

Com acaba gestionant-lo vostè?

Era com un negoci de l’entitat, però sense ànim de lucre…  el gestionaven tres sòcies i La Caixa hi donava suport. Els primers quatre anys el negoci va funcionar si fa no fa, però el cinquè va haver-hi un daltabaix… I també es van acabar les ajudes. 

Què el va provocar, el daltabaix?

Les sòcies van agafar també la gestió del bar de la Biblioteca i tot plegat començava a anar a mal borràs, perquè es menjava els guanys d’aquí. Va ser un mal negoci.

I llavors van deixar-ho estar.

En principi no hi havia moltes ganes de traspassar-m’ho, però la propietària, que em coneixia i valorava la meva feina, ho va posar com a condició per continuar-hi.

I li va anar bé!

Hi he fet moltíssimes hores extres sense cobrar-les perquè veritablement m’estimo el projecte. Així que m’agrada cuidar-lo i mimar-lo!.

Què li queda d’aquesta experiència?

Molt d’aprenentatge. Al començament vaig patir molt, sobretot perquè quan l’entitat va tancar no va tenir gens de tacte en fer-nos fora.

Com va anar? 

Em vam despatxar d’un dia per l’altre, per telèfon i sense la liquidació que em pertocava. De tot plegat, el pitjor van ser les formes. Fer-nos fora d’un dia per altre i per telèfon va ser una manca de tacte. També he de dir que hi va haver una persona, la  Pilar Ruiz, que em va ajudar molt. El seu bon tracte i la seva humanitat sempre em van animar a continuar endavant. 

Llavors el bar estava enfonsat i ha aconseguit de girar el mitjó. Expliqui’ns com.

Al principi les vaig passar magres, tot i que les filles ja eren grans i fins i tot una havia marxat de casa. Jo encara tenia molta por perquè ja havia provat amb un negoci que no havia funcionat i m’havia quedat molt endeutada. Patia perquè em pensava que tornaria a passar pel mateix.

Quina era la seva situació en aquell moment?

Anys enrere jo havia obert una bijuteria al carrer Pelai i l’experiència va anar molt malament. Vaig haver de tancar sense poder traspassar-la i m’en van quedar molts deutes. Per fer-hi front vaig haver de vendre el meu pis a la Gran Via i tot es va complicar. Les filles eren petites, estudiaven al barri i nosaltres vam haver de marxar de lloguer a Cubelles. Cada dia era una lluita. Al començament, per les tardes treballava aquí i als matins netejava cases.

….

Quan em vaig quedar amb Cafè i Més, durant més d’un any vaig haver de doblar feina. A la nit feia neteja al Palau Sant Jordi, i a les sis del matí entrava aquí, gairebé sense dormir. Era un no parar, escales amunt i avall cada dia, caps de setmana inclosos. Sortia de casa quan encara era de nit i arribava també de nit. En algun moment semblava que em trencava.

Li va ajudar la seva família?

Moralment, és clar, perquè ells tampoc podien ser-hi aquí. I més endavant el meu home va patir un infart.

Quan comença a veure una mica de color?

Quan em vaig quedar amb el bar anava una mica perduda, vivia esgotada i fins i tot em va canviar el caràcter, però sempre hi ha bona gent disposada a ajudar-te. En el meu cas, la propietària d’aquest local, em veure la meva situació em va oferir un pis que tenia per un lloguer molt assequible, totalment fora del preu de mercat. En aquell moment, això va ser una empenta molt importat, i també altres amics i coneguts em vam fer un cop de mà fins i tot deixant-me diners. Els hi estic molt agraïda.

I va aixecar el vol!

De mica en mica tot es va anar refent. Vaig afegir-hi ofertes noves, plats més saludables, com ara les amanides. I sempre mirant el preu perquè el treballador no es pot permetre no fer-ho. Estic molt satisfeta de la clientela que tinc, és fantàstica perquè tot i que no som en un lloc de pas la gent ve expressament. Encara tinc clients de quan vam obrir. I això és molt d’agrair.

Ha volgut mantenir l’esperit de dona, el color encara és lila.

Sí, perquè sempre m’ha agradat la idea. D’alguna manera fa palesa la lluita diària de moltes dones. Jo he anat fent-lo com desitjava, un espai càlid i amb bones vibracions.  

Les seves truites de patates són veritablement reconegudes!

Les fa el meu home! Ara treballem plegats. Ens organitzem bé i tots dos li posem molta il·lusió, tot està fet amb molt de cor. 

Després de tot el que li ha passat, quin és el seu aprenentatge de vida?

Que hi ha gent bona disposada a ajudar. I també que els problemes s’han de resoldre a mesura que van arribant. A vegades he patit enormement i després ha resultat que no n’hi havia per tant. S’ha de deixar que les coses passin de manera natural. Quan les meves filles comencen alguna cosa i diuen “ui mama…”, els hi dic “no t’ofusquis, deixa que les coses vinguin i després ja trobaràs la solució”. Perquè veritablement l’experiència m’ha ensenyat això.

Ja pot estar orgullosa del punt a on ha arribat després d’haver tocat fons!

La clau és fer les coses que ens agraden, esforçar-nos, ser constants i treballar-hi molt. Després ve la recompensa. A les filles els hi dic que tot el que aconsegueixin a la seva vida ha de ser treballant, fent el que els hi agradi. I sempre ficant-se en coses que més o menys sàpiguen que les podran fer.

 

 

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada