En el confinament ens han deixat Josep Maria Torres Ibarra i Ramon Domènech i Molist. En els dos casos, molta vida i molta dedicació a la comunitat dels barris de la Marina.
Invito a les persones i famílies que els heu tractat a sentir-vos agraïdes pel que hem rebut del Torres i del Ramon. I que la seva petjada en les nostres vides i en la vida del barri ens faci millors!
Josep Maria Torres va arribar als 29 anys, l’any 1960, com a vicari parroquial de la Mare de Déu de Port. Ja no es va moure del barri durant 60 anys fins el 8 de maig que ha mort. Va començar una gran tasca amb infants i adolescents a la parròquia, a les escoles, al temps lliure, excursionisme, futbol, ping-pong, grups d’amistat, convivències. A la vegada es va anar ocupant i preocupant per una vida digna per a tothom, per la justícia social i el valor de la classe treballadora tot participant en grups i entitats. En la seva etapa de jubilació desplegà el carisma artístic de pintura amb sentit crític, però d’esperança transformadora. Aquest sentiment no el va deixar mai. En el llibre “ Un país llamado Zona Franca” escrit per Jesús Martinez el 2019, el Torres deia: vull trametre i aclarir les ments dels companys ciutadans, aquest és el meu objectiu. Faig quadres però no busco interès comercial, el negoci és secundari”.
Ramon Domènech va morir el 3 d’abril passat als 76 anys. La malaltia de Parkinson el va obligar a retirar-se a una residència de Vic, a prop de la seva família l’any 2013. Va viure a la Marina durant 43 anys. Ja capellà es va oferir a Mn. Josep Maria Galbany i va entrar a formar part de l’equip pastoral de Mare de Déu de Port i sant Bartomeu. Un equip dinàmic i obert al barri, a les implicacions socials i de reivindicacions, atent a les necessitats de canvi social, col·laborant amb les associacions i grups diversos. Va actuar en els grups de confirmació dels adolescents, va iniciar els grups de joves de la Jobac en el barri, va entrar com a mestre a l’escola de Mare de Déu de Port, i l’any 1979 amb un grup de joves va fundar l’esplai “El Submarí” que l’any 2004 es va unir a l’actual fundació de Mans a les Mans. Ho vivia amb responsabilitat i també amb goig per les excursions i els cèlebres campaments d’estiu que organitzaven. Gran dedicació! Sempre amb ganes de fer un bon servei de qualitat educativa i d’amistat i convivència amb la natura i en la germanor.
Als dos els hi escau molt bé un poema de Miquel Moré: “si de veritat sabéssim quin és el nostre encàrrec, ens convertiríem en artesans. Provocant encanteris, desvetllant consciències, trenant històries de vida, acompanyats per altres mans, rostres, cultures, edats, diferents de les nostres… Agosarats restaríem al costat de les persones, en una llarga espera pacient facilitant progressos i descobertes. Sense por de lluitar per cases justes, ens mantindríem en el risc constant que comporta estar a primera línia; convençuts que tot allò que som, diem i fem…cau com llavor en aquesta societat nostra”.
Josep Hortet i Gausachs
