Gigantes  

Foto: Irene, Fundació Mans a les mans

Jesús Martínez

La realitat social dels barris de La Marina

«Mire vuestra merced que aquellos que allí se parecen no son gigantes, sino molinos de viento, y lo que en ellos parecen brazos son las aspas, que, volteadas del viento, hacen andar la piedra del molino.»

El capítol vuitè de la primera part de El ingenioso hidalgo… és una quimera, una faula i l’aventura més miraculosa mai explicada, pel títol d’aquella pel·lícula del guionista Jim Kouf.

Recordeu, Don Alonso transmutat en el cavaller Don Quixot fent cas omís del seu vilatà escuder.

«Aquests dos tipus estaven bojos», es reafirmarà Alexander (nom inventat; Tarragona, 2006), que està embrancat en passatges solts del Quixot i que fica en el mateix sac la laxitud de Sancho i la noblesa del seu senyor. «Lo petan, és un llibre divertit.»

L’està llegint ara.

Alexander és un noi madur per la seva edat, que és la edad del pavo. Es troba en el moment just de la pubertat en què un es tanca a la seva habitació i es posa a tot drap el Tubthumping dels divertits anglesos Chumbawamba («He sings the songs that remind him of the best times»).

Això faria Alexander sent un nen normal –ho és– en un món normal –no ho és.

Fa uns mesos a la seva família la van desnonar. Viu amb la seva mare, que neteja cases. Té dos germanastres, i a un d’ells no l’ha vist mai: «ens enviem wazaps». El seu actual padrastre li comprèn. Potser ell també va viure en un món anormal, un món boig.

La família ha ocupat un pis a Sant Boi de Llobregat.

Tot i la distància, cada dia, Alexander agafa el 72 i el V5 i assisteix a l’institut Bosc de Montjuïc, a l’anell olímpic.

Li agrada l’assignatura de Socials, li entusiasma la Història, sobretot la dels romans.

«Voldria fer alguna cosa d’això, estudiar el de Roma i el d’Egipte, coses així», perd la mirada, agafant fortament el Samsung, mentre es passa la mà pel cap com si espantés les mosques invisibles que mai l’han molestat. Li costa concentrar-se.

A les tardes, al sortir de l’insti, Alexander no va a la seva nova casa, on li falta el quart per poder tancar-se i escoltar a tota llet More fire, de Shakira («Que mientras más te acercas / más aumentas mi ansiedad»). 

A les tardes, aquest cavaller de l’edat moderna rep classes de reforç a la Fundació Mans a les mans («Les mateixes oportunitats per a tothom»), al carrer Foc, 100, al costat de la parròquia de Sant Bartomeu, a la Marina-Zona Franca. Ell ho explica a la seva manera: «Em ajuden a fer els deures. Ara estic amb l’anglès, amb el verb to have».

Fundada el 2004, Mans a les mans va arrelar molt abans. En els anys setanta, al casal El Submarí, al soterrani de l’església, els monitors ja es barallaven amb la burocràcia perquè sortissin endavant els fills de les famílies obreres.

El barri ha canviat molt en aquests quaranta anys.

Però la pobresa mai s’ha marxat.

«Si em preguntes què és el que veig ara en la societat et diré que una major desigualtat. És curiós. Tenim molta riquesa, cada vegada més desenvolupament i la generació millor formada, però els seus treballs són precaris i molts d’ells amb prou feines aconsegueixen prosperar», reconeix la directora de Mans a les mans, Neus Cerdà (Alacant, 1970), experimentada educadora social.

Especialitzada en la construcció de somriures, Neus és la responsable que augmenti en uns quilets el benestar dels 226 nois als que tutoritza, d’edats compreses entre els 6 i els 22 anys. Hi ha llista d’espera.

«Podria explicar-te històries molt molt difícils, veritables drames. Famílies que viuen en habitacions, no en pisos, i que amb prou feines poden pagar els quatre-cents euros mensuals de lloguer. Famílies que mai desempaqueten les seves coses perquè sempre estan pendents de la nova ordre de desnonament. Que ho tenen tot en contra, tot», repassa la Neus, de guant blanc, de fina intel·ligència, de gallet fàcil perquè repeteix les frases dels xavals que han impactat en els murals dibuixats a les parets: «Jo i els meves pors: ni elles són tan grans ni jo, tan petit»; «La por és una muralla»; «L’autoestima és la clau de la llibertat»; «Mai et rendeixis»; «Sols podem fer poc, junts podem fer molt»…

Acaba Neus Cerdà, la directora: «Quan jo tenia 18 anys i començava a col·laborar en una escola de l’Hospitalet de Llobregat, els nens rebien un got de llet diari gràcies als fons de la Unió Europea, com si fóssim un país tercermundista. Això es va superar. Avancem. Però des de fa uns anys, amb la crisi, he tornat a veure els gots de llet. És difícil traçar la línia divisòria que deixi fora la precarietat. Avui tots podem perdre-ho tot amb molta facilitat. I la nostra societat està cada vegada més crispada».

I li dóna la volta a la situació, somrient: «Per a molts nois nosaltres som la seva família, i tornen al cap dels anys i ens presenten les seves parelles i ens ensenyen les seves notes i es mostren agraïts: “Ho vaig aconseguir gràcies a vosaltres”» .

La Fundació Mans a les mans no es recrea en la misèria. La seva meta consisteix a treure el potencial humà de cadascun de nosaltres. Com ells mateixos difonen en els seus fullets: «Busquem donar oportunitats a infants i joves a través de l’educació i la formació».

En un racó, la «bústia de desitjos».

Alexander dóna exemple.

S’esforça. Vol.

Ho nota el seu educador, Roberto, Rober, Cobo (Barcelona, ​​1989), que podria passar per un dels globetrotters que es diverteixen a la pista mentre resolen els problemes, els conflictes quotidians. Globetrotters de la «empatia grupal» com ell ho anomena.

«A ningú li agrada explicar que li faran fora de casa, però un també deixa pistes de com se sent. Al final, els xavals s’acaben obrint. I en molts casos, ningú està per ells, ningú els obliga a deixar de jugar a la Play encara que siguin les tres de la matinada. La situació familiar d’Alexander és molt dura. I això fa que es mostri agressiu. La seva primera reacció no és el diàleg, sinó la violència. Està aprenent a conviure, a deixar enrere la frustració», comprova Roberto, allunyat de l’electocracia i unit a la minisocietat dels amics: «Falten recursos. I moltes vegades hem de suplir el treball de l’Administració».

La trentena de professionals de la Fundació Mans a les mans fa el que pot.

En una vitrina, clavilles, ossets de peluix i El joc de les habilitats socials, de Berthold Berg.

«M’agradaria dedicar-me a la música: ser cantant o productor», s’imagina Alexander, que fa rap i no trap (rap + reguetón) i que s’evadeix practicant kick boxing.

«M’agradaria lluitar contra la contaminació, perquè el planeta s’enfada i això no mola.»

Li agradaria viatjar.

Només ha sortit un cop d’Espanya. Va visitar la ciutadella emmurallada de Carcassona, al sud de França.

Les seves monumentals torres com a caps nuclears li van recordar la història dels molins que són gegants, dels gegants que són molins.

Sancho tanca el capítol: «Dios lo haga como puede».

 

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada