Fins al curs que ve
Aquests dies, a moltes escoles, vivim moments tristos. Arriben les llistes, els concursos, els trasllats. I amb ells, arriba també la sensació que, un cop més, haurem de tornar a començar.
Se’n van docents que volen quedar-se. Que han trobat el seu lloc, que han construït vincles amb els alumnes, amb les famílies, amb l’equip. Que han fet créixer el projecte de l’escola com si fos seu. I tot i així, han de marxar.
I arriben persones que potser no volien venir, que estaven bé allà on eren, que han hagut de deixar enrere una altra escola on també havien arrelat. Les cuidarem i farem que se sentin bé. Però sabem que no sempre és fàcil començar de nou.
Tot això passa sovint en silenci, però ens afecta molt. Perquè quan una persona marxa, no només perdem unes mans que ajuden: perdem una mirada, una manera de fer, una confiança compartida. I tornar a generar això requereix temps.
És difícil mantenir viu un projecte educatiu quan cada any canvia una part de l’equip. Quan no sabem qui hi serà el curs vinent. Quan hem de tancar portes amb la incertesa de no saber qui les obrirà al setembre.
Volem escoles que respirin tranquil·litat. Que puguin fer camí amb les persones que les fan possibles. Que no hagin de viure cada final de curs com una incògnita.
Aquest escrit és una crida. Una crida per tot el que estem perdent quan no podem retenir les persones que donen vida a l’escola. No és per comoditat ni per rutina, és perquè sabem que, amb continuïtat, l’educació guanya qualitat, sentit i profunditat. Quina escola podríem construir si poguéssim dir, amb convenciment i alegria: fins al curs que ve!
Maria G. Nevot
Directora de l’escola Enric Granados
