Pel Rubén Cruz
«Totes les vides són importants
i ens mereixem viure-les satisfactòriament.»
(Herrero i Olid. Drets Humans. 2022)
Vet aquí la portada del llibre de la Yayo Herrero, traduït per la Bel Olid i amb il·lustracions del Luís Demano (2022). Hi són presents tots de col·lectius avui amenaçats de retrocés en els seus drets per l’extrema dreta global: pacifistes, dones, pobles indígenes, Madres de Mayo, LGTBI…
És propi dels humans tenir drets, que els animals encara s’esperen –per tenir-ne— que ens respectem primer els nostres. Ja hem vist que hi juga a favor o en contra l’autoconsciència dels éssers. Els assagistes José Antonio Marina i Maria de la Válgoma ho tenen clar:
«No cabe duda. Los derechos nos protegen, juegan a favor nuestro, hacen habitable la realidad […] Los derechos humanos son un proyecto de la inteligencia, una ficción ética, que esperamos que se hagan realidad.»
(Marina i Válgoma. La lucha por la dignidad. 2000)
Dir, con fa la Declaració Universal dels Drets Humans, que els drets són naturals a l’home significa que no els ha rebut de la societat, sinó que la persona els aporta a la vida col·lectiva. Com que són previs al legislador –que només els reconeix o els ignora per negar-los—, els drets humans limiten la sobirania dels estats signants. Per això, els països del bloc soviètic no van signar la Declaració del 1948, perquè defensaven que tots els drets provenen de l’Estat, que els hi reconeix, a la persona.
Deia l’Albert Camus que «la llibertat no és un regal que es rep d’un estat o d’un cap, sinó un bé que es conquereix cada dia, gràcies a l’esforç de cadascú i a la unió de tots.» (Camus. «El pa i la llibertat», discurs a Paris el 1953, a Crónicas (1944-1953). 2010)
Com que és tan difícil posar tothom d’acord en una mateixa idea de llibertat, només passa de tant en tant que la revolució, sagnant o democràtica, ens allibera… fins la propera enxarxada del més viu. «La pau és l’única batalla que paga la pena de guanyar.», hi afegeix l’escriptor francès.
En Camus va dimitir com a membre del consell assessor de la UNESCO en 1952, quan l’Espanya de Franco va ser-hi admesa com a membre de ple dret, a l’organisme encarregat de promoure l’educació i la cultura com a drets humans universals.
En aquesta mateixa línia, i més recentment, Amnistia Internacional recorda que els anys 2012 i 2023 Nacions Unides va demanar a Espanya que derogués la Ley de Amnistía del 1977, perquè les desaparicions forçades de persones són crims de lesa humanitat imprescriptibles que cap llei estatal pot deixar impunes, i perquè les víctimes tenen dret que s’investigui la veritat. [1]
«Impunitat. El gran triomf dels feixistes espanyols. El seu passaport a la democràcia restringida. El seu domini i control del relat. El desconeixement del passat a fons […] els ha absolt per sempre més.»
Xavier Montanyà.«Fraga, la mort», a Contra el silenci i la impunitat. 2025
La dignitat de la persona humana és la font d’on manen els drets humans, i per això aquests drets són universals, inviolables i immutables. Ho diuen la Declaració Universal dels Drets Humans i la Carta encíclica del Papa Joan XXIII, Pacem in Terris.
La Declaració Universal dels Drets Humans
«No té valor legal, però ha de tenir un pes moral». Això escriu Eleanor Roosevelt el dia abans que l’Assemblea de Nacions Unides aprovés la Declaració.
Al capítol anterior hem vist el paper de la dona com a mitjancera al si de la família i també de la comunitat, sense fer escarafalls. Ara veurem que alguns reptes globals han necessitat d’aquesta capacitat tan femenina. L’Eleanor Roosevelt era una dona de classe benestant, amb caràcter, prestigi i criteri. Considerava que els drets humans envolten la persona i s’exerceixen participant-hi amb responsabilitat individual i col·lectiva.
Com a presidenta de la Comissió de Drets Humans, va impulsar la Declaració Universal que identifica les violacions dels drets en cada país. Era conscient que calia una entesa moral dels estats abans de signar el Conveni que els compromet doblement: a cooperar i respectar els drets de manera vinculant, i a sotmetre’s a l’arbitratge d’un Tribunal Internacional de Drets Humans.
Va convèncer el Departament d’Estat d’incloure drets econòmics, socials i culturals als drets merament polítics i civils.
Va signar i llegir davant l’Assemblea General de les Nacions Unides la Carta oberta a les dones del món [3], on reconeix que
«[…] les dones de diverses parts del món es troben en diferents etapes de participació en la vida social i política de la seva comunitat, i que hi ha països en què la llei impedeix que les dones assumeixin tots els drets de la ciutadania i que, per tant, els seus problemes immediats siguin diferents.
Trobant-nos d’acord en aquests punts, el nostre grup desitja exposar a les dones de tots els nostres països la nostra ferma convicció que a les dones de les Nacions Unides se’ls presenta una important oportunitat i se’ls ofereix una gran responsabilitat:
primer, reconèixer el progrés que han fet les dones durant la guerra tot participant activament en l’esforç per millorar el nivell de vida en els seus propis països i en el treball urgent de la reconstrucció, de manera que hi ha dones capacitades disposades a assumir responsabilitats quan sorgeixin noves oportunitats;
segon, formar els seus fills i filles per a què entenguin els problemes mundials i la necessitat de la cooperació internacional, així com els problemes dels seus propis països;
tercer, no deixar-se enganyar per moviments antidemocràtics ni ara ni en el futur;
quart, reconèixer que la seva plena participació en la vida i les responsabilitats dels seus països i de la comunitat mundial és un objectiu comú, cap al qual les dones del món haurien d’ajudar-se mútuament.»
L’Assemblea General va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans el 10 de desembre de 1948. [4]
Les quatre responsabilitats de la carta parlen del compromís de la dona amb el món humà que l’envolta i que contribueix a crear amb la seva fermesa.
La Carta Encíclica Pacem in Terris
Aquesta encíclica de Joan XXIII data de l’11 d’abril del 1963 i s’adreça a tots els homes de bona voluntat [2]. Porta com a subtítol «Sobre la pau entre tots els pobles que ha de fundar-se en la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat». No sabem quin dels ingredients resultava més subversiu per al règim de Franco, intuïm que el bloc sencer de bons propòsits, allò que va trobar censurable.
Perquè puguem jutjar nosaltres mateixos, aplego tot seguit la relació dels Drets de la persona que l’encíclica reconeix (punts 9 i 27):
A l’existència i a un nivell de vida digne
A la bona fama, a la veritat i a la cultura
Al culte diví
Drets familiars
Drets econòmics
A la propietat privada
De reunió i associació
De residència i emigració
A intervenir en la vida pública
A la seguretat jurídica
I a continuació els deures que en podem esperar (paràgrafs 28 a 34)
De respectar els drets aliens
De col·laborar amb els altres
D’actuar amb sentit de responsabilitat
Com es veu, és una adaptació de l’esfera religiosa a la vida civil de les persones i comunitats humanes, un aggiornamento. Quant al dret de residència i emigració, diu:
«25. Ha de respetarse íntegramente también el derecho de cada hombre a conservar o cambiar su residencia dentro de los límites geográficos del país; más aún, es necesario que le sea lícito, cuando lo aconsejen justos motivos, emigrar a otros países y fijar allí su domicilio. El hecho de pertenecer como ciudadano a una determinada comunidad política no impide en modo alguno ser miembro de la familia humana y ciudadano de la sociedad y convivencia universal, común a todos los hombres.»
En particular, entenc per «justos motius» qualsevol que empeny les persones a buscar-nos la vida en qualsevol racó d’aquest món, com fan els inversors cosmopolites o els expats, i com també han de poder fer-ho els necessitats que hi arrisquen fins i tot la vida, més que els calers. Com diu el refrany català, «El que es paga amb diners no és car»…
Els qui combaten aquest dret humà són els mateixos que demonitzen el Concili Vaticà II i voldrien que l’Església no hi hagués passat mai del primer Concili Vaticà (1869-1870) ni de l’encíclica Rerum novarum publicada pel Papa Lleó XIII (1891). I tanmateix, aquestes fites de 1963 ens semblen prou modestes…
«Mosén Ángel aclaraba que él no entendía nada de aquellos líos de política. Él sólo quería que vinieran chicos y jóvenes a la parroquia. Nada más. Sabía, porque se lo habían explicado, que anarquismo, socialismo y comunismo eran malas cosas y que la Iglesia iba a la cabeza de las reivindicaciones sociales mediante su encíclica Rerum Novarum. No necesitaba oír nada más.»
(Candel. Historia de una parroquia (novela de curas). Los avanguardistas y la guerra. 1971)
El 2001, Candel escriu juntament amb Josep Maria Cuenca Els altres catalans del segle XXI. Hi acullen les veus dels informants llurs. Una d’aquestes veus és la de Teresa Losada, religiosa franciscana i arabista, qui, «com bé diu la Teresa, “totes les cultures són presentades com a fenòmens immutables, quan en realitat són històriques i adaptables”» (Candel – Cuenca. Els altres catalans del segle XXI. 2001)
Segurament coneixia el tarannà de la Losada, que roman en aquestes paraules:
«L’uniforme i homogeni ha deixat pas al complex, el plural i el mestís. […] El futur s’encamina cap a una societat integrada en la qual tothom gaudeixi dels mateixos drets i dels mateixos deures, sigui quin sigui el lloc de naixement, l’ètnia, la cultura o la religió, és a dir, una ciutadania diferenciada i intercultural. Sense integració de tots no hi ha ciutadania. I la integració de tots s’ha de fer no a la “nostra” societat i a la “nostra” cultura, sinó a una societat diferent que està per construir-se, que s’enriquirà amb les aportacions d’altres cultures, que evitaran l’estancament i el col·lapse de la cultura dominant de la societat d’acollida» [7].
A l’Espanya de l’any 1963 l’encíclica no va tenir gaire ressò, a diferència de la resta del món. Fins i tot la jerarquia eclesiàstica espanyola mantenia un cridaner silenci, en contrast amb la inquietud en auge fomentada des dels moviments d’Acción Católica. [8]
«L’impacte de la Pacem a l’antifranquisme catalanista també va ser profund. Molt de pressa se’n va preparar una edició en català, publicada al cap de poc més d’un mes de l’original, i que corregia la mala i interessada traducció castellana. […] En la tercera part s’al·ludeix als drets de les minories nacionals que viuen dins un Estat en els quals no tenen el poder, drets la repressió dels quals el Papa considera “una gran violació de la justícia”. És l’argument en què es va basar Josep Benet per sustentar la seva tesi sobre l’intent de genocidi cultural del franquisme envers Catalunya.»
(Amat. El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014). 2015)
L’encíclica es publicà en Dijous Sant i mentre se celebrava el Concili Vaticà Segon. Diu l’assagista Jordi Amat que «era un text modern i compromès […] sincronitzat amb l’esperit del temps. Perquè els temps estaven canviant.»
El vostre vell camí envelleix ràpidament.
Si us plau, sortiu del camí nou,
si no podeu donar un cop de mà,
perquè els temps estan canviant.
[…]
L’ordre ràpidament es capgira,
i el que avui és el primer
serà l’últim d’arribar,
perquè els temps estan canviant.
(Bob Dylan. Fragment de la cançó Els temps estan canviant. 1963)
Aquesta cançó de Dylan era útil per enfilar les violències racial i imperialista, i esdevindrà un himne a la joventut com a motor de canvi.
S’inicia una rastellera de fets lligats, en aquells intensos anys 60. N’Amat ens n’informa al seu esmentat assaig:
«El 20 d’abril de 1963, el dia que Kennedy elogiava la Pacem, el dirigent comunista Julián Grimau va ser assassinat a Madrid, acusat d’un delicte de rebel·lió continuada l’origen del qual es remuntava a la guerra civil. […] A París Dionisio Ridruejo, que feia més de mig any que estava exiliat després del “Contubernio de Munich” va escriure un article memorable denunciant la dictadura franquista que va publicar el diari Le Monde. No hi havia justificació legal per a aquell crim. Ni tampoc moral.»
Encara ho veurem al capítol «Manifestacions de cultura, que Ridruejo acusava Franco de replicar l’encíclica de Joan XXIII, Pacem in Terris, amb aquella mort.
Mentre Dylan cantava, el pastor baptista Martin Luther King era detingut per enèsima vegada. Des de la presó de la ciutat de Birmingham escriu King una carta de denuncia de la injustícia i anunciant la pau entre els homes, com feia l’encíclica. Pel seu lideratge no-violent del moviment afroamericà pels drets civils seria guardonat amb el Premi Nobel de la Pau de 1964.
El novembre del 1963 moria assassinat el president dels Estats Units John Fitzgerald Kennedy.
Els Drets Humans als nostres verals
El dret a la participació de tot ordre –política però també social, econòmica i cultural—és un dret humà individual i col·lectiu reconegut internacionalment pels països signants dels Convenis que acompanyen la Declaració del 1948. Podríem dir que, a Espanya, les dones s’avancen a exercir-los tot participant-hi.
Ja hem vist al capítol «Les dones de casa nostra» que les dones marxaven dels pobles a les ciutats a servir com a minyones, i els seguien els homes a treballar a la indústria.
Afirma la Montserrat Bacardí que, en temps de la República, «les dones, que havien accedit com mai a tots els àmbits professionals i creatius, van emmudir de cop i volta. Tant les autores consolidades com les que no havien estat a temps de publicar als anys trenta, van ser víctimes d’una discriminació severa. Pel sol fet de ser dones, el franquisme les privava d’autonomia personal i les confinava a la llar.» [5] Ho veurem al capítol «Literatura». Aquí deixo l’apunt que contextualitza la lluita de les dones a l’Espanya del segle XX.
La María Ortega, una dona jove, arribada a Barcelona amb 18 anys, va fundar Àncora, el primer Centre Cultural de Dones a Espanya, l’any 1953. El va obrir amb el suport de tantes dones del barri del Polvorí, treballadores i mares de família, de molts marits i de la mare de la Mercè Sala, aleshores Presidenta d’Acció Catòlica a Barcelona, que li va donar cobertura i personalitat jurídica.
Podem dir que la Maria d’Àncora va recollir el testimoni de l’Eleanor a la seva Carta oberta a les dones del món sense ni saber-ho. Quan començava el seu activisme femení tenia vergonya de parlar amb les autoritats, però se la va haver d’empassar per assolir les fites col·lectives de dones, esposes i mares amb qui obria camins. Això la converteix en la nostra mitjancera domèstica, de qui n’Alberto Costas ens ha acostat el relat de vida, amb la seva manera propera de dir les coses:
«Manifestaciones hicimos pocas, porque yo más bien pedí hablar con la gente. Yo no he sido mucho de ir de manifestación; he ido de manifestación cuando estaba en el sindicato de delegada, hemos hecho algunas, pero las menos. Yo siempre he preferido ir a hablar con quien sea, me he ido siempre al palo que he visto que me ha podido atender.»
(Costa. María, la de Àncora, 2025)
Vet aquí el cartell de presentació del seu llibre, tot fent mitja, com Penélope acabant de fer-se el jersei que porta. A la Sala Pepita Casanellas, 21.03.2025
No va ser, però, l’única iniciativa engegada. Una altra vegada les dones van aprofitar la convocatòria d’un partit benèfic de futbol femení al Camp Nou el matí de Nadal del 1970, a l’origen dels èxits esportius del Barça femení i de més equips de dones [6]
I també líders veïnals —n’Elies Ortiz, en Rafael Fusteros, en Basilio González…— van aprofitar una escletxa legal durant el franquisme per a formar una germandat o cooperativa d’estalvi per a la construcció d’habitatges a finals dels anys 60, una Asociación de Padres de Familia La Esperanza per reallotjar els barraquistes de Montjuïc en habitatges dignes i assequibles, i també associacions de veïns als barris més necessitats de serveis públics a principis del anys 70. Ho veurem als capítols Amistat i Comunicació. Ara només anunciar a qui vulgui sentir-ho que participar en la vida col·lectiva és un dret humà, i tant!
Com bé sabia l’Eleanor i sap tota persona informada, cada societat porta un ritme de progrés cap al respecte dels drets, tot i que la inèrcia els fa ser conservadores. A la postguerra espanyola —i encara més endavant—, els costums pesaven en contra de la dona. Mentre que els homes ociosos passaven la tarda al bar, les dones «patien la discriminació dels bons costums, de salvar les aparences i de no fer el que no era escrit»:
«Elles eren dones i les dones no tenien dret a un tipus d’esbargiment tan baronívol, ni a elles se’ls podia acudir que poguessin tenir-ne, i tampoc no pensaven res sobre un tal plantejament o una tal anàlisi. La vida era així, el món era així, l’Asil era així i elles també així.» (Candel. El sant de la mare Margarida. 2000)
Al capítol de Nació, Candel explica l’episodi dels fets del Palau, el 1960, un concert en homenatge al poeta Joan Maragall on s’havia prohibit interpretar el seu poema Cant de la senyera, musicat pel Lluís Millet. L’oposició catalanista al règim comptava amb la col·laboració de moviments cristians de base. Només apuntar ara que s’hi van produir detencions, i que l’abat Escarré va exercir el dret d’asil dels que hi volien acollir-se, al monestir de Montserrat. Un altre dret humà, dels perseguits a rebre refugi, i un altre deure humà el donar-los-en.
El jove doctor Jordi Pujol va ser detingut i torturat, i va ser jutjat en consell de guerra:
«Parece ser que el Dr. Pujol, cuando al finalizar el juicio le preguntaron si tenía algo más que alegar o declarar, se despachó a gusto. Soltó un verdadero alegato o manifiesto, recalcando que había una juventud dispuesta a luchar por los derechos del hombre.»
(Vila – Candel. Memòries d’un burgès i d’un proletari. De la República al 23-F (1931-1981). 1996)
Però tornem-hi als Drets de la persona, que no hem abandonat en cap moment.
Tot i la bona nova que signifiquen, hi ha qui considera els Drets Humans una ficció moral, no una acció política realment existent. I és clar, «allò que se’ls exigeix ara als que signen aquestes declaracions és que les portin a la pràctica, que assegurin els mitjans per fer-los respectar pels estats», com expressava amb lúcid desànim el filòsof francès Jacques Maritain, qui tant havia influït en la redacció del text fent referència a «la persona» en lloc de «l’ésser humà» o «l’individu».
«El que ens fa individus és la nostra part material, allò que tenim en comú amb la bèstia, la planta o l’àtom. Perquè l’individu pugui ésser anomenat persona cal quelcom més: cal que sigui capaç d’escollir un fi i de determinar-ne els mitjans adequats. Aleshores, la personalitat es consolidarà per la fidelitat al fi, palesada per una perseverança en l’aplicació dels mitjans dictada per la prudència.»
Aquesta citació de n’Hilari Raguer sobre la filosofia de Maritain és oportuna perquè Candel parla sempre de persones: els seus personatges ho són, tot i que ficcionats, i comparteixen una base material que condiciona les seves vides, tot i que no les determina fatalment. Res de fatalisme, aconsella.
«Aquest fatalisme, això de creure que no hi ha res a fer, produeix un desig d’evadir-se de qualsevol problema.»
[…]
«El problema de la barraca i el de les seves solucions parcials, va per llarg. Alguns dels seus habitants s’espavilen a resoldre’l pel seu compte. Però la majoria són fatalistes i esperen que els ploguin solucions «de dalt». Aquesta mentalitat que han adquirir o que hom els ha forjat és una cosa greu. Tant se’ls ha predicat que els donaran pisos, que s’ho han cregut. I ja no es mouen. I porten així quinze o vint anys. O més. I seguiran igual quinze o vint anys més, o tota la vida. Però tant se val». (Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
Tal com reconeixia l’Eleanor i l’Assemblea de Nacions Unides al voltant de la Declaració Universal que va saber empènyer, «Derechos humanos es también vivienda digna, educación gratuita y sanidad pública. Y por supuesto, Derechos humanos es que se haga justicia en … y …» (La Marina, editorial de desembre del 1998, cinquantè aniversari de la Declaració Universal)
Els punts suspensius venen a tomb perquè avui i ara podríem anotar-hi Gaza i Cisjordània, entre més llocs del món on els Drets Humans són massivament ignorats i atropellats. Hi assistim a un genocidi i els instruments de pau i resolució de conflictes no funcionen perquè als més poderosos no els interessa.
Després de la dècada del Desarrollismo, a Espanya s’havia assolit un cert benestar material. A l’assaig Los que nunca opinan (1971) Candel explica que
«Hoy, la opulenta sociedad de consumo, que ha creado la trampa de hacerte comprar todo lo que produce, aunque te ahorques para ello, ha creado también un nuevo espíritu en la gente del trabajo: el de saber que ya les han dado la opción a vivir como se debe vivir, y que por ello tienen derecho –y pueden y deben conseguirlo—a alcanzar todo lo que la civilización inventa y lanza. Por eso no están contentos con la distribución de la riqueza.»
Aquest saber els dona el dret a posar-lo en pràctica. Ho hem de veure al capítol «Estat del benestar. Crisi»
Durant la guerra i la postguerra espanyola, a la Zona Franca es creia més en els drets dels morts que dels vius, ja que als morts se’ls respectava i compadia: ni estava bé robar-los ni tenir-los por, sinó que calia resar per la seva ànima. Algú li diu al Grua, protagonista de la novel·la de Candel Han matado a un hombre, han roto un paisaje aquesta màxima inapel·lable:
«Un hombre será lo que sea, pero cuando está muerto ya es otra cosa. Entonces hay que respetarlo.»
Segurament aquest és un tret cultural que barreja el sentiment catòlic de culpa amb el desig humà de fer realitat potser la que pensem ser la darrera voluntat del difunt, com ara portar el taüt a espatlla dels amics i veïns, només en descàrrec de consciència.
«La muerte es cosa muy seria. No tiene precio pero inspira un gran y profundo respeto, sobre todo en las capas sencillas. […] Por los muertos hay que hacerlo todo, aunque ya no les sirva de nada.»
(Candel. «La muerte no tiene precio», a Crónicas de marginados. 1976)
Dret a la identitat sexual
Quant als drets sexuals, observem l’homofòbia social tant a l’Espanya franquista com a la democràtica. A la novel·la Temperamentales (1960), algú li explica a Armando Muñoa, el protagonista, com l’homosexualitat era tolerada a les presons, com un mal menor. Es tolera l’exercici en circuit tancat, no la identitat homosexual.
«En la cárcel, por compañerismo, advertían a todo nuevo recluso que por lo que más quisiera no cayese en el vicio solitario. Y lo vigilaban para que no lo hiciera. Si se acostumbraba estaban perdidos. Cada día, a la misma hora, como un extraño rito, lo hacían. Era matarse.
—En la prisión hay pocas diversiones, ¿comprendes?
Además de comprender, estas cosas me impresionaban mucho.»
I trenta anys més tard, Fernando Cranes, el protagonista de la novel·la Un ajuntament anomenat Ells, es dol de la presència dels gais en el consistori:
«La societat havia començat a admetre els maricons dient-los “gais”. Als cabrons i als fill de puta encara no, perquè no trobaven l’eufemisme encertat.
[…]
La raó assumida anava per una banda i el reflex instintiu per una altra […] gais i lesbianes tenien dret a disposar del seu cos i fer-ne, voluptuosament, el que volguessin. D’acord, dèiem, però que a nosaltres no ens donessin pel cul, metafòricament i espiritualment, segons creguessis en l’esperit o en la metàfora. […] Volia recordar que quan exercia de progre durant el franquisme, la seva tolerància cap a l’invertit era absoluta, potser perquè no els tractava ni els patia […], mentre que ara, pel frec a frec quotidià que hi tenia a l’Ajuntament –passava llista mentalment dels que ho eren i la llista era com una llonganissa—, em revoltaven i em feien posar la pell de gallina.
[…]
En Cranes pensà que a l’Ajuntament ja hi funcionava la màfia del cul. Va ser com caure de la figuera. Com podia ser que no se n’hagués adonat abans!»
(Candel. Un Ajuntament anomenat Ells. 1994 i 2025)
Dret a la diferència i a la vida
A la seva columna a La Marina, Candel no en va parlar, de drets sexuals –tot i que dels reproductius va comentar-hi la diversitat de les famílies—, però sí del drets dels pobles indígenes i de les persones a la vida en un entorn harmònic i saludable.
A la primera Carta del indio salvaje al blanco civilizado, Candel ens descobreix el secret amagat rere les relacions humanes que es va anar escampant com a taca d’oli a partir d’un incipient Dret romà de gents, i l’encara massa recent Declaració Universal dels Drets Humans (1948).
| Carta del indio salvaje al blanco civilizado |
|---|
En la carta que el indio Seattle escribió al Caudillo Blanco de Washington leemos: “Ni tan solo el hombre blanco, cuyo dios pasea con él como un amigo con otro amigo, está exento del destino común”. El indio estaba seguro de que algún día el hombre blanco descubriría que el Dios de los pieles rojas era también el Dios de los rostros pálidos. Aquí, Dios, ya aparece con mayúsculas. Tampoco fue ésta la única carta que los indios escribieron al gran padre blanco, debido a la terquedad blanca en querer comprar la tierra roja. El destino fue perverso con ellos y con su Dios, y magnánimo con los hombres blancos y el dios que los animaba. Aún no nos habíamos inventado lo de los Derechos Humanos y los indios ya trataban de estas cosas. Oppenheimer, uno de los padres de la bomba atómica, le dijo a otro de los compadres, cuando la destrucción de Hiroshima: “Ahora sí que podemos decir que usted y yo somos unos perfectos hijos de puta”. El futuro empezado con la carta del indio, ellos lo habían redondeado. Y en esas estamos, por más que la boca se nos llene desde hace 50 años de derechos humanos, que en tantos sitios continúan siento tan inhumanos. |
| LM núm. 53, setembre del 1998, p. 16 |
Sembla que el cap dels indis suquamish va adreçar un discurs a la seva gent en resposta al governador del territori de Washington, el 1854, però se n’han fet fins a tres versions diferents en forma de carta. Candel hi torna en un segon article del mateix títol [10], on l’home salvatge es deté en els efectes perversos de tanta dominació de l’home civilitzat sobre la Natura compartida. [9]
| Carta del indio salvaje al blanco civilizado /2 |
|---|
Fue el indio Seattle quien escribió al Caudillo Blanco de Washington que ni tan sólo el hombre blanco, cuyo Dios pasea con él como un amigo con otro amigo, está exento del destino común. El hombre blanco descubriría algún día que el Dios de los pieles rojas era también el Dios de los rostros pálidos. Los blancos pensáis que nuestro Dios os pertenece, pensáis también que nuestras tierras os tienen que pertenecer. Como el vuestro, él es el Dios de los hombres y su clemencia la comparten igual el piel roja y el hombre blanco. Si dañáis la tierra, provocareis su ira. Los blancos también os extinguiréis. Si contamináis la tierra, vendrá una noche en que moriréis ahogados entre vuestros propios residuos. Los blancos camináis hacia la destrucción bajo el convenimiento erróneo de que Dios os puso en la tierra para que ejerzáis un dominio total sobre ella y sobre el piel roja. No comprendemos entonces por qué los búfalos son exterminados, por qué los caballos salvajes son reducidos a la esclavitud, por qué los bosques acaban saturados de vuestro aliento y las colinas maculadas por cables que hablan. ¿Dónde está el herbaje y el matorral? ¿Dónde anida el águila? Se acabó la vida. Comienza la supervivencia. |
| LM núm. 115, març del 2004, p. 20 |
El 2016, al seu àlbum Poemes de capçalera, el cantautor català Miquel Pujadó va musicar un poema del Blai Bonet titulat Partí de vacances fa tretze anys, en un fragment del qual podem llegir i sentir aquestes idees:
Que cadascú, a partir dels divuit anys,
es deixi créixer els cabells durant dos anys,
es deixi créixer la barba durant cinc anys,
es deixi créixer les ungles durant set anys,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.
Que cadascú sigui titular de la seva vida.
Que cadascú s’aguanti just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure.
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.
[…]
El molt humà dret a l’educació
L’educació és un dret humà perquè ens protegeix de nosaltres mateixos, de la molta ignorància que ni tan sols ens preocupa ni en som conscients. A la novel·la d’en Candel Aquella infància esvaïda (1987), el Celdoni, nen de vuit anys que en voldria tenir vuitanta com l’àvia, ens avisa que «una cosa que no es coneix és difícil d’estimar-la de debò.» En això coincideix amb el Petit Príncep, que no coneixia la rosa del seu asteroide perquè ella, orgullosa, vivia tancada en un fanal de vidre, protegida dels cops d’aire i de les dents dels xais.
«Aviat aniré a escola. Això asseguren la mare i el senyor Tomàs. Si no, em tornaré un perdulari, això diuen.»
(Candel. Aquella infància esvaïda, 1987)
El senyor Campos, mestre de l’escola del Celdoni, els demana als alumnes
«Que siguem nois obedients, amb bon criteri, i que no fem això, ni allò, ni allò altre. Total, que no podem fer res que sigui una mica decent, com dic jo, ni res que estigui bé, ni res de res. O sigui, que és un fàstic, però un fàstic de veritat.
En la qüestió dels nius, segur que li faré cas, perquè no vull que per la meva culpa plori ningú, encara que només siguin uns pardals, però en la qüestió d’anar a banyar-me [a la platja], no ho sé, no ho sé, però em sembla que no ho sabré resistir.»
(Candel. Aquella infància esvaïda. 1987).
Entesos. Som civilitzats, i els altres no. Tenim educació, i els altres en manquen. Creure això ens fa sentir superiors. Però de vegades, els nostres drets més fonamentals, fins i tot constitucionalitzats, no els valorem prou i no els exercim com convé. Candel ens explicava la cultura escassa o nul·la de l’immigrant, i que la generació dels fills ha tingut primer un accés precari a l’educació, quan alguns pares han procurat que es formessin. Fins i tot els adults sentien la necessitat d’aprendre.
A principis dels 70, els veïns de barriades suburbials en reclamaven el dret, segurament perquè els hi havia arribat la noció del dret humà a desenvolupar-se com a persones embolcallada amb la idea mediàtica de la igualtat d’oportunitats en una societat on creixia la classe mitjana.
«En la carta de marras exponían que eran unos vecinos asistentes a los cursos de alfabetización que la asociación de vecinos [de la Mina] había puesto en marcha, y que en aquel barrio eran muchos los que tenían aquel problema […] Eran conscientes de su problema y querían solucionarlo ellos mismos, pues tenían derecho a la igualdad de oportunidades, esa igualdad de oportunidades de la que se les habla siempre en la tele.
[…] en todos sus barrios se daban clases de alfabetización; ergo, existe el analfabetismo, pese a que se nos asegura algo así como oficialmente que eso es una plaga erradicada».
(Candel. «¿Queremos aprender a leer?», a Crónicas de marginados. 1976)
Més tard, en democràcia és un dret consolidat en la forma però no ha calat prou en el fons.. Ens ho explica a ¿Somos analfabetos?, l’abril del 1996.
| ¿Somos analfabetos? |
|---|
| Además del de no saber leer nada en absoluto, hay otras clases de analfabetismo, como, por ejemplo, saber leer, pero no escribir. Leer mal y escribir peor. Creer que no se es analfabeto porque se sabe firmar. Además de no saber leer o de leer con dificultad, existe el analfabetismo de no entender lo que se lee. Existe un analfabetismo moderno. El de los que, culturizados por las imágenes audiovisuales, son incapaces de concentrarse delante de un libro, instalándose en la abstracción de la mente vacía frente al bosque, para ellos impenetrable, de la letra impresa. Finalmente se ha generado el más paradójico de los analfabetismos: el de haber aprendido a leer correctamente y no ejercer ese saber. Hay casas en las que no ha entrado jamás un periódico y personas que no han leído nunca un libro. Cantidad de personas no leen otra cosa que los créditos de le televisión, los rótulos de las calles, los prospectos y la obligada burocracia, aquello que se denomina literatura de urgencia o de elemental necesidad. Y no solamente gente escasamente culturizada, sino políticos y profesionales liberales. |
| LM núm. 28, abril del 1996, p. 16 |
En aquest article, en Candel no té prou espai per dir-ho com cal, però probablement aquest desistiment de la lectura és un efecte secundari d’en Mercat, que s’ha ensenyorit de les nostres vides i amenaça el nostre dret profund a un desenvolupament humà. Sort que el 1994 havia expressat aquesta opinió més contundent a través de Fernando Cranes, el protagonista de la novel·la Un Ayuntamiento llamado Ellos. A la ficció, en Cranes representa un escriptor que havia estat senador i més tard regidor de Cultura en un ajuntament proper a Barcelona. En Candel acostuma a parlar-hi per la seva boca, tot i que no sempre, perquè la imaginació de l’autor també hi juga un paper important. Hi diu:
«En Cranes anava neuròtic perdut perquè no es podia treure del cap l’enfonsament de la lectura. Marshall McLuhan, analista dels mitjans de comunicació, havia encunyat la frase: “El mitjà és el missatge” i havia escrit un llibre titulat El mitjà és el massatge, a part de La Galàxia Gutemberg. El mitjans de comunicació no deixen intacta cap part de la nostra persona; ens fan massatges a més d’enviar-nos missatges. Per dir que la gent havia deixat de llegir, havia d’escriure un llibre que expliqués que ningú no llegia i que seria un llibre que ningú no llegiria. L’enemic del llibre era la televisió, el vídeo, els suplements dominicals periodístics, les revistes, els mateixos llibres… Es llegia menys que mai i s’editava més que mai. […]. Hi havia, a més, el cinquè analfabetisme: haver après a llegir —un cop aconseguit el dret a l’escolarització tothom coneixia l’alfabet—i no exercir aquesta sapiència. Els altres quatre analfabetismes eren; no saber llegir ni un bitllet de banc, llegir com una mula, llegir blanc pronunciant negre i no assabentar-te de què llegeixes ni menjant-te el llibre.»
(Candel. Un Ajuntament anomenat Ells. 1994 i 2025)
El maig del 1999, ens torna a parlar de l’educació, la vocació dels mestres i la importància de la lectura, a ¿Cómo debe ser la escuela?, de tal manera que si l’escola fracassa en aquest objectiu caiem en una altra forma d’analfabetisme, hi insisteix.
| ¿Cómo debe ser la escuela? |
|---|
| A esta pregunta a bocajarro de un periodista no supe qué responder. Cuando lo medité, tampoco contesté muy acertadamente. La escuela debería ser más humanista y educativa, desarrollándose incluso bajo los manuales de urbanidad. Los maestros deberían ser excepcionalmente vocacionales; no tienen que pensar, como piensa muchos, que cuando entran en clase van a encerrarse con el enemigo. No deben suspender tan alegremente y superficialmente. No deben enseñar solamente la aridez de los libros, sino algo más carismático. Los alumnos tendían que disfrutar más de sus maestros y profesores, nada de aquello del visto y no visto, porque ahora me de clase uno, al rato, otro, y así ininterrumpidamente, como tacadas de billar. Hemos llegado a la desaparición del analfabetismo, pero creando otro analfabetismo nuevo y paradójico, con el que no se contaba: saber leer y no ejercer la lectura. El arte de leer, o se aprende en la primera escuela o difícilmente se aprenderá después. Sé que me explico mal y exageradamente, pero quisiera que se entendiera que el curso de la vida son pequeños detalles y no abstractas magnitudes. |
| LM núm. 61, maig del 1999, p. 16 |
Deia en Candel al seu biògraf, el Genís Sinca, que «l’escola hauria de ser un lloc en què realment s’estudiés, entenent per estudiar passar-s’ho bé però acumulant saber, obtenint coneixement.» (Sinca. La Providència es diu Paco. 2008)
Tanmateix, l’escola i un bon mestre no ho són tot. No és una qüestió de sort, sinó dels recursos disponibles i de les circumstàncies socials que han d’acompanyar les persones per a educar-se:
«Cal reconèixer que la tasca educadora més eficaç d’una escola i d’un mestre s’estavella davant uns nois que hagin de viure en aquestes circumstàncies [de promiscuïtat]; és clar que, molts d’aquests nois, ni tan sols van a l’escola, i això encara és més greu.»
(Candel. Parlem-ne. 1967)
A Historia de una parroquia (1971), Candel es fa ressò d’una notícia de la Història de la Guerra Civil espanyola que l’historiador Hugh Thomas va publicar a Ruedo Ibérico en 1961:
«Al cabo de un año de proclamada la República, se habían edificado 7.000 nuevas escuelas, y otras 2.500 entre abril de 1932 y abril de 1933. Las escuelas elementales de la Iglesia habrían de cerrar sus puertas el 31 de diciembre de 1933, y los colegios de segunda enseñanza y las universidades tres meses antes.»
Així, els ordes religiosos se les van empescar per continuar oferint educació religiosa. Explica Manuel de Pedrolo que, a Tàrrega, els escolapis van continuar fent classes de batxillerat en una acadèmia privada, amb el tractament civil de senyors. I més a prop, mossèn Javier va obrir la Escuela Popular a Can Tunis, amb l’ajut dels amics que venien de la Ciutat a Mare de Déu de Port a fer catequesi «que para ellos era lo mismo que evangelizar o misionar.»
«En la Escuela Popular se pagaba un tanto no muy alzado. La escuela del Ayuntamiento era gratuita. La gente de Calafals [Can Tunis] creía que, siendo gratuita, no enseñarían nada. Y los distinguidos, o los que se creían distinguidos, aparte de los que querían que sus hijos recibieran una educación religiosa, mandaban sus vástagos a la Escuela Popular.»
(Candel. Historia de una parroquia (novela de curas). Los avanguardistas y la guerra. 1971)
Però va ser amb els bombardejos del setembre del 36 a Can Tunis que en Candel es va adonar de com pot arribar a degradar no anar a collegi… «no exercitar la cultura», cosa que, com la collita respecte de la sembra, és el resultat d’haver invertit en educació, en cultura de l’esforç. El Genís Sinca apunta que «els nens van convertir-se en salvatges, en una colla d’animals, fins que va arribar la pax franquista.» En Candel anota de seguida:
«Aleshores van començar a funcionar les escoles privades, a les parròquies. Tota una altra història. Gairebé tots els col·legis van acabar sent religiosos… En certa manera, la transició i tot això… no ha tingut prou en compte retornar a un sistema educatiu ple, fiable. […] Però això d’aquest fracàs escolar tan alt… és degut a la mediocritat endèmica del sistema… Insisteixo en la importància dels mestres.»
(Sinca. La Providència es diu Paco. 2008)
Ens disposem a rebotar la pilota dient que tampoc no s’ha volgut recuperar els valors republicans, que ningú ha reivindicat. Ho tornarem a veure al capítol «Memòria històrica», però ara vull apuntar amb l’ajut del periodista d’investigació Xavier Montanyà que
«Una de les claus del mal de la transició és que la cultura, la ideologia, la educació i la comunicació no s’emmirallin en els valors ètics, socials i polítics de la generació de la Segona República, ni els reivindiquin ni el restaurin. […] El silenci, la impunitat i l’oblit d’aquells valors i coneixements han deixat una societat òrfena d’història i cultura democràtica.»
(Montanyà. «Entrevista d’Assumpció Maresma», a Contra el silenci i la impunitat. 2025: 21 i 22)
A la nostra postguerra proliferaven les escoles particulars o privades, per tal de suplir la manca d’escoles públiques, nacionals o del municipi, als suburbis d’immigració. Sense competència pública, els ordes religiosos ja podien triar barri on fer-hi ensenyament. Amb sornegueria, Candel remarcava «l’absència absoluta d’escoles religioses –maristes, escolapis, marianistes, jesuïtes— en aquelles desolades zones d’immigració […] perquè tenim entès que entre els principis d’alguns d’aquests ordes està l’ensenyament del pobre.» (Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
Tanmateix la posició de privilegi de l’Església al llarg de la postguerra, entre els adults que hi anaven arribant als barris de suburbi no era tan fàcil fer complir els preceptes de la fe:
«Un vicari de la Mare de Déu de Port em feia observar que és un fet humà la minva dels costums religiosos dels immigrants quan passen de la seva terra cap aquí. Davant el canvi de clima que representa la vinguda del poble a la capital, es desorienten, perquè troben a faltar mil coses.»
(Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
En Algo más sobre los otros catalanes (1973), Candel señala «otros diversos motivos de emigración, que no son los extremistas del desespero y única salida, sino lo que podríamos llamar deseos de realizarse. […] dar educación a sus hijos».
Tanmateix, troba que «En esas familias obreras hay un afán mal encarrilado en que el hijo estudie, en que el hijo sea algo. El mismo esfuerzo, o más, que pusieron en alcanzar vivienda, lo ponen ahora en esa educación.» (Candel. Ser obrero no es ninguna ganga. 1968)
La natura ens ha dotat de l’instint de supervivència, però no de recursos per inhibir l’escalada de violència que podem provocar vulgues no vulgues. Tampoc de l’instint de la vida bona, que és qüestió cívica i ètica, per a la convivència.
A l’article Matizar es tener talento, publicat el juliol-agost del 1997, Candel ens parla del nostre poder destructiu i de les armes que ens protegeixen preventivament, com ara l’educació i els valors morals. Aquestes sí haurien de ser massives, i sobretot ben païdes.
Davant de totes les roses per conèixer al món, el Petit Príncep trobava que la seva era la més important, perquè l’havia regada, protegida del vent i de les erugues, i també escoltada. En definitiva, «perquè és la meva rosa», hi deia.
| Matizar es tener talento |
|---|
| Decíamos que la moral es patrimonio de los humanos. El resto de la naturaleza no es malo ni bueno, simplemente es. Nuestra maldad es medible en razón del sufrimiento y destrucción que ejercemos sobre nuestra especie, pero también contra los animales, las plantas y las cosas. Precisar esta ética universal es complicado. El talento reside en el matiz. El hombre, como los animales también dispone de mecanismos inhibitorios frente a su capacidad destructiva. No es fácil ahogar a alguien cara a cara con las propias manos. Ahora bien, la inteligencia, que nos hizo sabios también, nos amenaza con dejarnos fuera de control. La naturaleza no ha posibilitado adaptar mecanismos inhibitorios de carácter genético adecuados a la escalada de capacidad destructiva que los ingenios técnicos ponen en nuestras manos. ¿Con qué inhibición natural detendremos el misil lanzado a miles de kilómetros por el dedo de alguien que a duras penas imagina qué aspecto deben de tener sus enemigos o víctimas? ¿Cómo detendremos la vesania de los fabricantes de armas, la locura de los fundamentalistas, los malos instintos de los nazis, de los fascistas, de los racistas, de los fanáticos? |
| LM núm. 41, juliol-agost del 1997, p. 16 |
Tenim drets perquè ens hem de saber respectar mentre som vius, a diferència de la superstició popular que s’estima més respectar els morts, segons aquella «màxima inapel·lable» que algú li transmet al Grua, en obrir aquest apartat de «Tenim Drets, els Humans».
Educació i Cultura caminen de la mà, i de vegades també Esport, formant un equip on la Cultura fa de frontissa a banda i banda. Totes conreen capacitats humanes, amb esforç i dedicació. A través del protagonista d’Un Ajuntament anomenat Ells, Candel se sorprenia que la Cultura i l’Esport formessin tàndem a la vida política i administrativa d’un municipi, regió o país.
«La Cultura havia estat la ventafocs dels règims dictatorials. L’escassa ajuda que li donaven els organismes oficials, en lloc de potenciar-la, la feia desaparèixer. Conscients que per al poble representa la necessitat més peremptòria, perquè és el que més li ha faltat, aquesta ponència ha estudiat a fons les possibilitats de què disposa i ofereix un pla d’actuació dins de la mancança de mitjans econòmics. La nostra ponència abasta disciplines que tenen punts concordants entre si –biblioteques, museus exposicions, teatre, recitals…—, però al mateix temps ofereix paradoxes singulars i desconcertadores, la més flagrant de les quals és la unió d’Esports i Cultura. És una filosofia que se’ns escapa. Ja que la tradició agermana aquests antípodes, assumim el repte i en cercarem el raciocini i l’equilibri. Tinguem en compte que, així com la Cultura fou ignorada pels règims feixistes, l’Esport en va merèixer un tractament completament oposat, però en la seva vessant espectacular, i el van oblidar com a dret de l’individu respecte a la realització física i mental, mentre que és aquesta realització de la persona la que eleva l’Esport a la categoria de Cultura i el que aquesta ponència pretén evidenciar. Els hereus d’aquesta Cultura i aquest Esport són els nens, els adolescents i els joves, d’aquí que el nostre especial interès estigui dirigit a aquestes edats, les més influenciables en la mateixa trajectòria humana. Aquestes aspiracions estan recollides en el nostre apartat de Joventut i Esplai (l’espai que portava l’Ardevol), en què ens plantegem, com a principal objectiu, l’educació durant el temps lliure de nens i de joves, que només tenen el carrer per entretenir-se. Cultura representa autorealització, aprendre a pensar, saber disposar del temps lliure, lluitar per aconseguir aquest temps. És la salvació dels deshumanisme a què et sotmet aquesta societat de consum.»
(Candel. Un Ayuntamiento llamado Ellos. 1994 / Un Ajuntament anomenat Ells. 2025)
En Candel matisava, diu l’escriptora Najat el Hachmi a la introducció a l’edició íntegra d’Els altres catalans (2008), amb «voluntat de no deixar-se portar per la primera impressió de les coses ni per partidismes precipitats, encara que això li suposés complicar-se la vida.»
Així, donava veu a opinions diverses, facetes o punts de vista sobre un mateix afer. Pot semblar una manera de tirar pilotes fora sense haver de comprometre’s, especialment si no expressa una de pròpia. El professor Michel Landron descarta que Candel es fes el desentès perquè publicava col·laboracions a diversos mitjans escrits: primer, una crònica setmanal entre finals del 60 i mitjans del 70 al diari barcelonès Tele/eXprès, i tot seguit reportatges per al diari El Correo catalàn, després aplegats al llibre Crónicas de marginados (1976), on denuncia injustícies i defensa drets humans elementals com ara a un habitatge digne. [11]
Ben al contrari, en Candel és exemple d’escriptor compromès, però entre els col·lectius de marginats als quals para atenció a les seves cròniques (gitanos, vells, nens, bojos, leprosos, aturats, presos i mestres) hom es troba a faltar el de les dones, sense drets civils, amb menys drets encara que els homes sotmesos a la dictadura comuna.
L’escriptor Ignasi Riera diu que «la vida pública de Candel ha estat marcada pel seu ofici d’escriptor. Com a tal ha hagut de fer feines difícils… per salvar una família pobra, per denunciar la tortura o per treure de la presó el periodista i escriptor Eliseo Bayo, acompanyant de Buero Vallejo. Ara… això ja no està de moda. L’escriptor anuncia targetes de crèdit. Colònies. O calçotets. Candel pertany encara al grup d’escriptors que representaven un cert tipus de mitjancer social, de gent que dominava la paraula i volia posar-la al servei dels seus contemporanis.» (Riera. Candel, Paco o Francesc. 1988)
Torna a tractar l’analfabetisme dels nostres dirigents socials i polítics, que no és innocent sinó ben interessat en afaiçonar l’opinió pública mitjançant el poder mediàtic, i disposar d’un mitjà per viure-hi. Ho explica a Aquel intelectual comprometido [12], el febrer del 1999.
| Aquel intelectual comprometido |
|---|
| Aquel tipo de intelectual comprometido con las reivindicaciones sociales y revolucionarias que se dio con el franquismo se ha eclipsado diríamos que totalmente. La situación política actual no es tan aberrante como entonces, pero de todos modos… Hoy, el intelectual ha caído en la falacia de acomodar su intelecto al arte de ganar dinero. Aunque no lo gane, es algo así como su motor principal. Su otra obsesión es la fama. Pierde el culo por aparecer sea como sea en los medios de comunicación. Más que intelectuales son tertulianos. No se hartan de decir necedades públicamente. Hablan de todo aunque no entiendan de nada. El intelectual se ha convertido en un lacayo del poder mediático, del poder editorial y del poder político, sobre todo del gobernante. Por lo general, claro, por lo general. Hay que sobrevivir a toda costa en unos tiempos supinamente mediocres además de marcados por un petulante analfabetismo ilustrado, y esto obliga a muchas bajadas de pantalones. Consciente o inconscientemente, la meta, hoy, es el “pesebrismo”. Los políticos hacen igual o peor. Éstos, más que arrimarse el pesebre, intentan no perder el pesebre. Lo que pasa es que en política hay mucho intelectual frustrado. |
| LM núm. 58, febrer del 1999, p. 16 |
En 1971, Candel escriu Los que nunca opinan per mirar d’aprofitar unes enquestes fetes per un munt de treballadors per al seu llibre Ser obrero no es ninguna ganga, que « li feia mal de trencar-les, perquè eren l’opinió dels que mai no opinen…», i que, tal vegada per l’anonimat «no son seres rentables para estos publicitarios de la comunicación.»
L’opinió pública depèn de com algú fa les preguntes en una entrevista, en una tertúlia televisiva o en un sondeig. Sobretot a partir dels resultats abocats en un sondeig anterior, que condicionen interessadament el següent. Per això la participació mediàtica dels intel·lectuals mai no es neutra, com tampoc la del propis famosos, que donen audiència i rendibilitzen la inversió de recursos.
Diu la periodista i artista catalana Marga-Lef que «l’home va a la lluna, però la pols la traiem encara amb el drap. No serà que històricament les dones han tret la pols i els homes han anat a la lluna? I, és clar, s’avança més en astronàutica que en l’art de treure la pols.» [13]
Tinc la sospita que per la mateixa raó som experts en fer-nos preguntes sense solta ni volta… però amb resposta múltiple a escollir-ne una. Tot simplement.
El dret a la informació
«avui deia el diari que ha arribat l’home a la lluna;
m’he girat a mirar-la, vinclat sobre el solc;
no he vist res i he continuat.»
(Estellés. «Horacianes», a Les pedres de l’àmfora (1974)
Al poemari Horacianes, el poeta Estellés expressa l’alegria de viure, la quotidianitat, l’elogi de les coses senzilles, diu el Pau Alabajos [14].
Amb la coartada d’informar-se per mantenir-nos informats, responem tota mena de preguntes millor o pitjor justificades, sobre petiteses dels afers individuals i també dels socials.
Diu Candel que «els grans canvis, els fan els homes i no els sistemes. Cal vacunar-nos contra la simplificació intencionada.» […Perquè…] «La humanitat sempre serà igual… Però, insisteixo, continuo fent vàlid allò dels bons mestres: sempre hi haurà algú capaç de fer bo el mètode dolent» (Sinca. «El Manifest Candel», a La Providència es diu Paco. 2008)
El 1964, Candel explicava una realitat social abocada sobre la seva generació, «una generació que s’ha trobat les coses tal com són sense tenir dret a piular, convertida en un ramat dòcil, vulgues no vulgues» (Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
Per això, una societat moderna es fa preguntes sovint inútils i per procediments pretesament científics, que garanteixen l’objectivitat en la resposta. Simplifiquen d’una manera gens casual, sinó intencionada. Ho veiem als articles Preguntas porque sí, del novembre del 1999, ¿Encuestas?, del desembre del 2001.
| Preguntas porque sí |
|---|
| ¿Qué es una sociedad avanzada? Aquella donde las trabas administrativas resultan totalmente insuperables. ¿Un sinónimo de integración social? Alcanzar un puesto de trabajo. ¿Qué se puede esperar de una sociedad que ha conseguido cobrarte la luz, el agua, el fuego, el nacimiento y la muerte, y anda camino de cobrarte el sol y no te cobra el aire porque no puede? ¿Por qué hay que controlar más a quien menos poder tiene? Como ahora se vive más tiempo, también decimos adiós a más cosas. ¿Por qué los alcohólicos quieren entrar en la sociedad a través del alcohol mientras los drogadictos emplean la droga para evadirse y salirse de esa sociedad? ¿Qué literatura es plagio? Sin ninguna duda, la culta y erudita. ¿Qué literatura es creación? La anecdótica. ¿Qué es lo correcto gramaticalmente? Todo lo que se entienda correctamente. ¿Qué se entiende por libro? Según la Unesco, un mínimo de 48 páginas de tripa encuadernadas. ¿En qué se diferencian los géneros literarios? Todos los géneros son iguales, menos el aburrido. ¿Qué gente es la que vive más? Según el escritor ruso Abert Belios, está demostrado convincentemente –que no es lo mismo que científicamente— [15] que vive más la gente que no sabe ni leer ni escribir. |
| LM núm. 66, novembre del 1999, p. 16 |
Hi ha un dret a saber, un dret a participar i una combinació de tots dos: el dret a saber participar. Els barraquistes estaven en una posició de dependència respecte de qui coneixia i ordenava el destí llur, tot clavant una placa numerada sobre el forat d’una porta en la façana. També quan les autoritats franquistes els feien pujar a un camió, habitants regularitzats de la barraca numerada, i no sabien si els portaven a un habitatge o al Camp de la Bóta a afusellar.
«Això de fer anar la gent amunt i avall d’aquesta manera sense comptar-hi gens, recorda els atzarosos temps de guerra, quan ningú no té dret a res, només a obeir cegament i angoixosament. No deixa d’ésser una altra de els tantes variants discriminatòries que avui sotraguen el món.»
(Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
Sort van tenir d’alguns líders que van exigir explicacions i participació en el propi destí.
En societats avançades les preguntes acostumen a fer-se mitjançant enquestes i qüestionaris de tota mena, per mirar d’estructurar la informació i millor controlar-la. Si més no, aquesta és la intenció, malgrat que sovint s’obté només una sensació de control. Ho explica Candel al desembre del 2001, a l’article ¿Encuestas?
Les respostes més acurades acaben adoptant la forma de cursos i activitats formatives.
El juny de 1997, l’Associació de Mitjans de Comunicació Local de Sants-Montjuïc va signar un Protocol per a la formació i capacitació en les àrees de drets humans, pau, solidaritat i cooperació per al desenvolupament, amb la Universitat d’Estiu de Drets Humans de Ginebra i la Fundació GIPRI, reconeguda per Nacions Unides en 1988 com a «Missatgera de la Pau». L’objectiu era fomentar activitats formatives entre professionals de mitjans socials de comunicació i responsables d’associacions i entitats cíviques de Barcelona [16]. A l’octubre, La Marina va publicar una entrevista a Alfred-Fernández, on es referia a la immersió que havien viscut un centenar d’alumnes en matèria de Drets Humans [17], aquell estiu.
L’any 1998, tot aplicant aquella formació, es van celebrar al centre cívic La Báscula les Primeres Jornades de Dona i Drets Humans, el dia 24 d’octubre, per a prevenir la violència domèstica i l’assetjament en el lloc de feina. La violència no és innata sinó que s’aprèn en contacte amb relacions violentes [18].
I encara més. Amb motiu del cinquantenari de la Declaració dels Drets Humans, es va celebrar a Barcelona una Conferència Europea de Ciutats pels Drets Humans, i una cinquantena d’alcaldes van signar-hi el Compromís de Barcelona per a defensar-los. [19]
| ¿Encuestas? |
|---|
| Hablamos mucho y escribimos demasiado, pero escuchamos poco y leemos menos. En realidad, estamos inmersos en una natural formación sensacionalista y demagógica. Por si faltara poco estamos aherrojados por las normativas, leyes y reglamentos [20]. Parece que, con conocimiento de causa, una encuesta ha informado que, si se tuviesen que aplicar escrupulosamente todas las leyes y normativas vigentes, el país quedaría paralizado. Respecto a las huelgas de celo, otra encuesta publicada, como colmo del paroxismo, que las de médicos hacen bajar automáticamente los índices de mortalidad. Chumy Chúmez decía, con su singular gracejo, en la pancarta de uno de sus muñecos: «Queremos vivir como en las encuestas». Según otra encuesta, coger taxis produce cáncer. ¿conocen algún canceroso que no haya cogido en su vida un taxi? Desconfiamos de las encuestas, pero planeamos según sus baremos. Son los políticos y las multinacionales quienes pautan según encuestas. No hacen nada sin ellas por delante. Nosotros, no; nosotros, los de la calle, planeamos según los partes meteorológicos de la televisión. Y así nos va. Con las encuestas, tampoco nos iría mejor. |
| LM núm. 90, desembre del 2001, p. 4 |
I una vegada fetes les preguntes i obtingudes les respostes en forma de xifres i de conclusions que il·lustren i legitimen els interessos dels qui munten l’enquesta, l’actitud més sana és la sornegueria. Ho veiem a l’article ¡Jo, jo…! [21], publicat al novembre del 2001:
| ¡Jo, jo…! |
|---|
Hay un personaje en Centauros del desierto, del gran John Ford, que corteja a una chica de la película durante la larga ausencia de su chico. Es alto, guapo y toca la guitarra, todos los ingredientes de la seducción, pero cuando ríe hace: «¡Jo, jo…!». Una risa de dos golpes de voz, larga y sostenida, que tiene todos los matices de la burla, la socarronería y la indiferencia, con lo cual, al personaje se le desmorona todo su atractivo. Hoy, y aunque se te desplome toda la gracia del mundo, a ti y ese mundo, hay para reírse así, de aquel modo. En castellano sería: «¡Jo, jo…!», O con tres puntos suspensivos más: «¡Jo…, jo…!». Y en catalán: «¡Ha…, ha…!» [22] Algo así. Están ocurriendo tantas cosas para la socarronería de la risa que, de no hacerlo, te pondrías a llorar. Cuando tantas promesas se han ido quedando en el aire, ¿qué tienes que hacer ante las que te prometen, tanto en lo púbico como en lo privado? ¿Llorar? «Jo, jo…» es mucho más saludable. Deben ser los años, tanta suspicacia, no los años que tengo, sino los años que nos llevan enredando. «¡Jo, jo…» Tienes que reírte incluso de la risa. «¡Jo, jo…!» |
| LM núm. 89, novembre del 2001, p. 20 |
Drets humans, justícia i memòria històrica són peces d’un mateix encaix. Aviat hi arribarem. Mentrestant, no oblidin vitaminar-se i mineralitzar-se, que ens recomanaria Superratolí.
[1] RELVA, Hugo; CANALES, Daniel. La Ley de Amnistía de 1977, una de las asignaturas pendientes de la Ley de Memoria Democrática. Amnistia Internacional Espanya, 15.07.2022
[2] Consultable en línia al web https://www.vatican.va/content/john-xxiii/es/encyclicals/documents/hf_j-xxiii_enc_11041963_pacem.html
[3] «Twenty-ninth plenary meeting» (PDF) (en espanyol). Llibreria Digital de les Nacions Unides, 12-02-1946. Consulta en 23.01.2026
[4] The Eleanor Roosevelt Papers Project. https://erpapers.columbian.gwu.edu/ Consulta 23.01.2026
[5] BACARDÍ, Montserrat. Pròleg a SOLSONA, Ramón. Dones migpartides. Trenta narradores entre la il·lusió republicana, la derrota i el redreçament. Pòrtic Edicions. Barcelona, 2025, 384 p.
[6] Ens en parla el Pau Llopis a “Fer esport ja era difícil per a una dona: jugar a futbol, impensable”, La Marina, març del 2026.
[7] LOSADA, Teresa. «Las migraciones como encuentro y acercamiento entre personas, culturas y religiones», Confederación Española de Religiosos, Burgos, 2009. https://www.bayt-al-thaqafa.org/es/migraciones-como-encuentro-acercamiento-entre-personas-culturas-religiones
[8] SÁNCHEZ, José. «La España de los “sesenta”. La recepción y la influencia de la “Pacem in Terris” en una sociedad en vías de desarrollo.» Sociedad y utopía: Revista de ciencias sociales, Nº 42, 2013, págs. 108-136
[9] Tots dos articles de la seva columna resumeixen el contingut publicat a Petit Món, l’any 1999. Es tracta d’un aplec de relats d’en Candel, entre els quals Carta de l’indi salvatge al blanc civilitzat.
[10] L’editor proposa nombrar com a segon aquest nou text que en Candel titula igual que el primer però amb diferent contingut.
[11] LANDRON, M. Francisco Candel. Une mémoire de la Transition démocratique en Catalogne. 2013.
[12] Aquesta peça ha estat presentada en públic amb altres 6 més de la columna «Punto y final» que signava Paco Candel a La Marina , dins l’exposició que organitza l’Associació de Mitjans de Comunicació Local a l’Espai Veïnal Química per a commemorar el centenari del naixement de Francesc Candel, entre el 24 d’octubre del 2025 i el 14 de febrer del 2026.
[13] MARGA-LEF. «Nenes, ens han enredat!», a Coses meves, coses lef. (2007).
[14] ALABAJOS, P. Estellés a cau d’orella. unitat-didactica-estelles-a-cau-dorella.pdf [Consultat 15.11.2025]
[15] A l’original publicat, entre comes. Posat entre guions desfà el dubte si el que segueix es la conclusió de la frase o un incís.
[16] Article de Mónica Cabestany, La Marina, núm. 41, juliol-agost de 1997, p. 1 i 7
[17] Entrevista de Xavier Sanz a Alfred Fernández, codirector de la Universitat d’Estiu de Drets Humans i Dret a l’Educació de Ginebra. La Marina, octubre 1997, núm. 43, p. 3
[18] Decimos basta a los malos tratos de mujeres. Article de Miryam Reyes publicat a La Marina núm. 55, novembre del 1988, p. 8.
[19] Barcelona seu dels Drets Humans, article de Sandra Pedrals publicat a La Marina núm. 55, novembre del 1988, p. 8.
[20] A l’original publicat, repeteix el mot «normativas», per error.
[21] Aquesta peça ha estat presentada en públic amb altres 6 més de la columna «Punto y final» que signava Paco Candel a La Marina, dins l’exposició que organitza l’Associació de Mitjans de Comunicació Local a l’Espai Veïnal Química per a commemorar el centenari del naixement de Francesc Candel, entre el 24 d’octubre i el 14 de novembre del 2025.
[22] A l’original publicat «Hic… Hic…», possiblement per error de l’editor.
