Pel Rubén Cruz
A l’entrega anterior hem parlat de la família com a comunitat humana natural i, tanmateix, endreçada de manera cultural per la nostra convivència, que produeix cultura pel sol fet de viure-hi. Hem vist que la formen els nostres fills, que són infants, adolescents i joves, i les circumstàncies d’aquests grups d’edat a partir de la postguerra, de qui en Candel explicava els neguits.
Ara parlarem dels adults de la família, «homes i dones del cap dret», que diria primer en Patufet i més endavant el Quimi Portet, sense oblidar els avis i les àvies de casa.
Els homes de casa… o de la taverna
«Los bares eran el hogar de todo el mundo.
Los hombres, en cuanto salían del trabajo, ya estaban allí.
El sábado y el domingo los empalmaban.
Tenían que venir los hijos o las mujeres a buscarlos.»
(Candel. Han matado a un hombre, han roto un paisaje, 1959;2002)
«Acabem: no l’immigrant en si pel fet d’ésser immigrant, sinó les grans zones suburbanes pel fet d’esser zones de pobresa, seu del món del treball i del proletariat, constitueixen una societat a part, d’esquena a la ciutat i a la gent del país. […] Per això els manca completament el “sentit de la responsabilitat” fins i tot en un grau mínim elemental, com en aquests aspectes de la llar, de la família i del veïnat. […] Viuen evadits […] Les coses serioses, com ara la política, els problemes col·lectius del barri, les situacions injustes al treball, per a ells no compten. Dissortadament.» (Candel. Els altres catalans, 1964;2008)
L’any 1963 Candel guanyava el Gran Premi de narracions de la revista Triunfo amb un relat costumista que parla de com la televisió interferia la vida veïnal en les barriades de la Marina. El dia de partit de futbol, s’omplien d’homes els bars que en tenien, de televisor, i els carrers es buidaven de gent. La mestressa d’una merceria n’havia tancat la porta i se n’havia anat al cinema de reestrena on feien doble sessió. Els cines no tenien gaire públic, i es plantejaven de suspendre les sessions els dies que coincidissin amb el futbol televisat. La mercera pensava del seu marit:
«Conque tú a ver el fútbol y yo aquí en la tienda… ¡Ya te daré yo!
Cuando termine el partido, que me busque.»
I el narrador exclama en un apart: «Las demás mujeres no tenían tantas agallas y estaban en sus casas con los críos y con la cena.»
Una mare de fill amb retard mental «en casa, con el monstruo, vigilaba para que éste no rompiera nada, para que no tirara los muebles para que no se cayera por la ventana o en el lavadero. Pensaba que era ella quien tenía que espabilarse llevando el crío al médico, buscando de dónde sacar las medicinas, llorando al cura y en el Centro de Beneficencia.»
Efectivament, alguna dona plantava cara al marit, s’havia empoderat gràcies a la seva feina, i alguna altra dona pensava que la cura dels fills i dels malalts era el seu deure en exclusiva, davant la deserció del marit. L’ambient nacionalcatòlic ho fomentava obertament, com hem de veure al proper capítol. Mentrestant, els homes que abarrotaven els bars cridaven els gols i les jugades de més perill, però sobretot oblidaven:
«Andrés Barreto, encaramado como un mono a la silla, estremecido, los ojos en la pantallita tras las incidencias del juego, se olvidaba por completo del hijo tonto y de la mujer que le decía que sólo la quería para lo que la quería.»
(Candel. «El partido de futbol, el aparato de televisión, el gracioso aprovechado, las imbéciles gentes, los desesperados», conte publicat a Triunfo i a El empleo; 1965)
Amb aquest repartiment de papers, la dona apareix com a esposa i mare de, mentre el marit i pare exultant de satisfacció esportiva té nom propi, potser fals per evitar que ningú se senti injuriat personalment, però nom al cap i a la fi que el treu de l’anonimat. Avui li serviria d’escarni públic, però aleshores segurament li assenyalava com a víctima de la fatalitat.
També n’hi ha d’homes sols que obliden la família –la dona i els fills, i encara més, els pares—al poble:
«A mí, sin embargo, me continua obsesionando la aventura de los más desheredados de los inmigrantes, esas largas separaciones conyugales y familiares de ese hombre que viene solo a trabajar, en espera de un día llamar a su lado a los hijos y a la mujer, hasta que entra en una especie de enfriamiento hogareño tan enorme que, por más que dice que lo que más desea es juntarse con los suyos y esta ilusión es la que le sostiene para seguir luchando, sabes y sabe él que ya no es verdad; que envuelto en las aventuras amorosas que su segunda soltería le va proporcionando, metido cada vez más indiferentemente en un fatalista callejón sin salida.»
(Candel. Algo más sobre los otros catalanes / Encara més sobre els altres catalans. 1973)
Podríem preguntar-nos de què treballen els adults quan perden la feina. Amb la particularitat que, al darrere d’un home adult acostuma a haver-hi una família necessitada. D’aquesta problemàtica, Candel i la gent del seu temps en saben un niu.
Perquè, després que caigués malalt de tuberculosi al servei militar, Candel va haver de fer «muchos raros oficios que daban poco dinero. […] Otra vez a rodar mirando los anuncios de colocación en los periódicos, probando miles de cosas y no acertando en nada. Recaí en mi enfermedad. Reposo de nuevo. Al recuperarme, otra vez a la caza del empleo. Fueron unos años endiablados […] Desde entonces, cuando sé de alguien que está sin trabajo, y busca y no encuentra, o no acaba de encajar por diversas circunstancias en los empleos que prueba, me entra una especie de desmoralización.» (Candel. Ser obrero no es ninguna ganga. 1968)
Com diria el Petit Príncep, «les persones grans no entenen mai res, totes soles, i per als nens és molt pesat haver-los de donar sempre explicacions i més explicacions…»
A l’article Somos piedras que rodamos, publicat a La Marina l’octubre del 1994 [1] , potser sí que entenien, en Candel i el seu amic, la necessitat de l’home aturat, però no volien fer-se’n càrrec, sinó tant sols ajudar amb allò que els sobrava, com acostumem tothom a fer. Això sí, acompanyat d’un cert neguit o desassossec existencial. És mèrit de l’autor no amagar-se rere l’escut dels mots, amb un llenguatge elegant i decoratiu, de decorat que fa patxoca.
| Somos piedras que rodamos |
|---|
Salimos con un matrimonio amigo de excursión. Vamos en su coche. Desviamos hacia una estación de servicio a poner gasolina. Frenando, se nos acerca un hombre. Lleva un cajón de buhonero con unas cajitas de cartón. Contienen minúsculas botellitas de colonia. Con el tapón de una de las botellitas, le unta el brazo a mi amigo. «Huela», le dice. Tenemos prisa y lo esquivamos. No sabemos si es publicidad lo que hace el hombre. Sólo queremos acercarnos al poste de la gasolina. Pero el hombre persiste y quiere explicarnos algo. De pronto, se enrarece el ambiente, se forma un malentendido y nos crispamos. No queremos colonia, aunque sea más barata que en las perfumerías, no queremos que nos restregue el brazo con el tapón, no queremos oírle. Mi amigo le ofreció veinte duros, hizo el gesto de que no quería compra nada y el otro se molestó. El no pedía limosna; él, con aquello, intentaba ganarse la vida honradamente, ya que… El tío de la gasolina, manguera en mano, nos apremió. Así que al hombre de la colonia nos lo sacudimos destempladamente y el hombre le dijo esta frase a ni amigo, que era con quien había llevado el forcejeo: «Somos piedras que rodamos, compañero». ¡Clang! Se me agrió todo. Saqué mi agenda y apunté la filosofada disimuladamente. |
| LM núm. 10, octubre del 1994, p. 12 |
Aquesta fotografia no representa l’home aturat de l’article al qual no van socórrer, sinó a en Ricardo, un home que recollia brossa dels contenidors. En Julio Baños, cronista de Can Tunis i membre del Patronat de la Fundació Paco Candel, explica aquesta anècdota reivindicativa de l’escriptor i amic:
«Un dia d’agost del 1993, el Paco em va trucar per telèfon: “Julio, podríem anar demà a mati a la barriada de Can Pi?” I jo: «A quina hora vols que et passi a buscar?”. Ell era matiner, es llevava molt d’hora, i crec recordar que vam quedar a dos quarts de nou. L’endemà, a l’hora assenyalada, estava preparat, la Maruja s’hi va afegir a última hora i tots tres vam marxar. A la porta del carrer l’esperava un home, un marginar que vivia del que treia dels containers i que a les nit dormia en unes coves de Montjuïc; al barri li deien “el Metralleta”, no en conec la raó; tan bon punt va veure el Paco, li va dir: “Buenos días, señor Candel”, i li va allargar la mà. Ell li va respondre: “Buenos días, Ricardo” i, amb un gest mecànic, es va posar la mà a la butxaca i li va donar una moneda de cent pessetes. “Mira, el milionari; cada dia en sortir al carrer, està aquest aquí esperant els vint duros, que de ben segur se’ls gastarà en vi”, va dir la Maruja. I el Paco: “Què vols que hi faci? Que li demani un certificat de bon ús de la misèria que li he donat? Doncs, que s’ho gasti com li vingui de gust”. Aquest pobre home anava mal vestit, brut i esquilat com el bestiar, no demanava almoina a ningú, excepte al Paco. Segurament era l’únic de tot el barri que s’adreçava a ell pel seu nom de pila, ja que, com he dit, tothom li deia “el Metralleta”.»
Julio Baños Soria. «Vivències amb el Paco», a Cuaderns de la Fundació Paco Candel, 2010.
En Candel havia estat molt crític amb un costum dels diumenges de postguerra, el futbol, però no he trobat que esmentés mai les corridas de toros. N’hi havia per als molt mascles i per a les molt entusiastes del masclisme. En Candel no hi devia ser aficionat. El poeta visual Joan Brossa en feu una barreja de ben castissa a País (1998): una pilota blanca amb pentàgons negres cofada amb una pinta peineta. Ja us el podeu imaginar, perquè és visual, no textual…
Les dones, mestresses de ca nostra
«Els homes emigraven; les dones anaven a servir a la capital.
Era la regla. Pràcticament ningú se la saltava.»
(Sinca. La Providència es diu Paco. 2008)
Això passava al seu poble d’origen, i encara a molts altres més d’Espanya.
Candel ens informa de dues dades que contextualitzen el moment i l’espai pel que fa a les dones i a les famílies:
«Barcelona, la província amb el nivell de vida més alt de la Península, és la que té l’índex de natalitat més baix.»
(Candel. Els altres catalans. 1964;2008)
Tanmateix, la dona no tenia art ni part en aquesta evolució demogràfica, si no era aplicant els mètodes anticonceptius populars i coneguts. I pobra la que no hi vigilés prou!
«Barcelona és la ciutat de la península on hi ha més vídues. A part la curiositat que això representa, molts diran: «I això, què té a veure amb la immigració?». Doncs molt. La dona que es queda vídua en un poble, si no es torna a casar, queda completament desemparada. Aleshores, cap a Barcelona. Aquí es posa a treballar, o a servir, o a fer feines per les cases. Els fills, si són petits, van a parar a qualsevol centre de beneficència i, de seguida que en tenen edat, a treballar. El cas és que aquesta dona ha refet la seva vida.»
(Candel. Els altres catalans. 1964;2008)
I això que l’autor ho troba bo per a una vídua, de refer la seva vida, sembla que no pot ser bo per a una mare soltera, que forma una família monoparental perquè així ho vol o s’hi ha vist empesa. Que no té dret a fer la vida que vol, amb un fill? Talment com sense…
Recordem ara l’article Diversidad familiar, que hem tornat a publicar a l’entrega anterior, on no considera que una mare i un fill sols en una mateixa llar formin una família. Si un home decidís formar-ne una, de família monoparental, tot adoptant un fill, estaria millor considerat, ho trobaria bé, en Candel? Cal pensar que fora un lligam que l’allunyaria del bar i el faria més pràctic i de casa seva… El problema és que un home sol queda completament desemparat, i no pot fer-se responsable de la vida de ningú més. Tant de bo en formés una monoparental relació que anomenaríem família, i dringaríem les copes per ella!
A mitjans dels anys 70, parlant del col·lectiu de marginats que representen els bojos, el periodista Candel per a El Correo Catalán anota la versió de la cuidadora de dones a l’Instituto de Salud Mental de la Santa Cruz:
«[…] algunas de aquellas viejas están internadas desde jóvenes, fueron chicas que se adelantaron a su época. Vivían modernamente. Fumaban, bebían, mantenían relaciones sexuales. Algunas tuvieron un hijo prematuramente solteras. Las familias decían que estaban locas. Tal conducta, según la sociedad, era de locos. Hoy, probablemente, seguramente, no las hubieran recluido.»
(Candel. Crónicas de marginados. 1976)
Malgrat la conclusió del paràgraf, aparentment personal, no podem esbrinar si comparteix la opinió o si tan sols transcriu allò que escolta.
També reconeix Candel el paper de la dona treballant per la família «en los felices años cuarenta […cuando…] la Diagonal se llenó de cabarets i las fábricas de tuberculosos”, perquè
«Las mujeres tuvieron que ayudar denodadamente a sus maridos, bien dedicándose a ir a hacer faenas por las casas –fregar pisos, escaleras, lavar ropa, coser—, bien dedicándose al “estraperlo”: venta de barras de pan y de tabaco. Algunas de estas últimas prosperaron y otras se iniciaron en la carrera de meretriz.»
(Candel. Ser obrero no es ninguna ganga. 1968)
«Pot ser que arribi el moment que el marit se n’assabenti –potser ja ho sap, ara— i que no digui res. La derrota i el fracàs tenen la màniga ampla.» (Candel. La nova pobresa. 1988)
Al relat curt titulat Richard, un ocell canari explica des de la seva gàbia la vida de l’amo de la casa, un pintor abstracte que no té prou diners per exposar la seva obra, i el que s’esdevingué quan es va casar amb la Júlia, que li feia de model. Per aconseguir quinze mil pessetes que el marit necessita per a exposar, la Júlia accepta una relació ocasional amb un altre artista, de la colla d’amics, un escultor amb èxit. En assabentar-se, el marit pintor trenca el matrimoni. Però el relat continua expressant el malestar i les contradiccions que pateix la parella, per arribar el marit a la conclusió que la dona havia fet el correcte, per amor.
Un informant li deia a Candel per al seu nou llibre, a propòsit de l’atur de l’home de casa:
«Efectivament, hi ha dones que tot el dia gemeguen i es lamenten per la nova situació; t’atabalen perquè continuïs buscant feina sense parar, encara que no en trobis. D’altres assumeixen la qüestió posant-se al capdavant de la nau familiar. Són elles que busquen treball, van a fer feines, a hores, a diverses cases, o netegen despatxos, o aconsegueixen feines per fer a casa: muntar bolígrafs, tallar peces de tela, cosir-les, posar cromos dintre els sobres, fer labors en sèrie i artesanals, ocupacions totes pagades ínfimament. Fan treballar-hi tota la família, els nois quan poden i volen, el marit constantment, com si fos un assalariat seu. Quan la dona treballa fora de casa, el marit porta els nens al col·legi, els recull, va a comprar: “De sobte, és com si ella fos l’home i tu la dona. Sí, sé que això era més vergonyós abans que no pas ara. Però, t’ho juro, Paco, molts homes ens moríem de vergonya davant coses que ferien la nostra virilitat.” Les feministes en dirien, d’això, masclisme. Després, molts homes s’hi han acostumat i moltes dones comenten que el marit s’ha afeccionat a vagarejar. Per molt que ajudi en les feines de casa, ja que, com que està en l’atur, no fa altra cosa, és la dona qui, per molt que treballi fora de casa, continua carregant amb la major part de les feines domèstiques.» (Candel. La nova pobresa. 1988)
Aquesta prosperitat i aquella «iniciació» semblen tenir un deix de retret moral. Com si ho feien per gust! … Abans ja havia reblat amb un gir enginyós els prejudicis habituals cap a la dona [2]:
«El cine, las mujeres y las revoluciones son las tres cosas que más desilusionan,
seguramente porque hemos esperado mucho de ellas.»
(Candel. La carne en el asador. 1966)
No n’explicita els motius d’aitals desil·lusions, però ens informa que «D’aquest desballestament que els envolta, de les circumstàncies de la vida que s’han vist obligats a portar, tots els homes en fan responsables la dona i els fills, perquè pensen que si haguessin estat sols a la vida, sense càrregues ni compromisos familiars, haurien pogut viure com a reis. Molts, aferrats a aquesta idea, acaben plantant la dona i els fills.» (Candel. Els altres catalans, 1964;2008)
De la mateixa manera, la dona torna a ser l’ase dels cops de l’home migrant cap a l’estranger:
«No tener es el secreto de la pobreza.
Tener hijos y esposa puede ayudar a ser más pobres»
(Candel. «Los pobres» a Diario para los que creen en la gente. 1973)
Tot llegint la seva biografia, La Providència es diu Paco, arribem a considerar que Candel parla per experiència pròpia viscuda, i potser també d’aliena i observada. Tot i decebut, s’hi sentia compromès, amb la seva dona, «l’únic personatge que no s’atrevia a retratar». Genís Sinca li va demanar al Candel els motius de no haver fet el retrat de cap personatge femení amb prou gruix i fondària. Així, ni tan sols dedica a la dona una columna pròpia, podríem afegir-hi. Candel li respongué que el seu tema era «allò social». I tanmateix en parla en un article on aplega algunes malícies que els homes hem deixat per escrit de les dones al llarg de la història. [3] I tot per la por de l’home a ser menys que la dona, especialment que «la seva».
A la seva novel·la Temperamentales (1960), Candel presenta una colla d’homes i dones tuberculosos que es recuperen en un poble de muntanya. Ningú té res més a fer que pensar en seduir, els uns a les altres i viceversa, sense atrevir-se a posar en pràctica res del suggerit. La censura i la gatamoxeria es donen de la mà. En Candel hi narra la seva experiència de refugiat en la que anomenava una colonia de averiados, a través del personatge d’Armando Muñoa, un poeta virginal i tímid, envoltat d’altres mascles de més agosarats.
«No se preocupe, Armando. Usted no tiene la culpa. –Sonrió. Luego dijo—: Es para llenar de satisfacción a una mujer lo que ha ocurrido esta mañana.»
No havia estat res, només un deixar-se anar innocent amb una senyora casada de la colla. La cultura del moment era ingènua, i la censura no hauria permès cap mena d’excès literari…
De retorn a Barcelona, l’Armando es decideix a visitar una casa de la vida amb un company d’estudis, però no són capaços d’acceptar les proposicions que hi reben d’una dona:
«Lo que tenía era miedo. Miedo a las enfermedades venéreas, pero más miedo todavía al desparpajo de estas mujeres»
La dona i l’Armand s’intercanvien retrets:
«—Bueno, yo no sé por qué pierdo el tiempo con virgos.
—Si lo soy, siempre puedo estar a punto de dejar de selo –dije—. Tú, en cambio, ya no podrás serlo por más que quieras.
Al marcharnos, mi amigo decía:
—Le has contestado muy bien, muy ingeniosamente. A estas mujeres hay que tratarlas a baquetazos.» (Candel. Temperamentales. 1960)
Un altre avariat de la colònia exposava amb insolent familiaritat la seva «rara y puritana filosofia»: «Las rameras son de todos. Las demás mujeres son sagradas.» (Candel. Temperamentales. 1960)
…Sagrades, sí, però anant darrere d’elles i abans de prometer hasta meter, y una vez metido, nada de lo prometido… Ja es veu el pati masculí com respirava. Volia i dolia, però la culpa sempre la tindrà l’Eva, que del mascle rebrà merescudament fins al menyspreu.
De la rastellera de disbarats que els homes hem dit i deixat per escrit de les dones, i de què en Candel se’n fa ressò a «La dona, aquesta enemiga de l’home» (1993), m’ha semblat prou entenedora la citació de Lope de Vega, «poeta, clergue i femeller», que li diu Candel: «L’or és com les dones, que tots en diuen mal i tots les desitgen.»
Hi trobo una floreta inesperada, quan compara la dona amb el metall socialment més valuós que tot ho compra, i per contrast, un reconeixement de la natura masculina expressada en el desig apassionat i sense aturador, com una febre d’or.
De beates n’hi havia «en el millor sentit de la paraula», com ara la mare de l’autor; «tant de missa i cristiana conscient». Com acostuma a passar, santes són les mares i les dones de la família, mentre que la resta… beates de la pitjor espècie.
Ja veiem que Candel compartia els valors morals i socials del moment, i podem pensar que menystenia la dona d’alguna manera:
«Jo també he patit les pitjors coses del franquisme. Com molta gent de la meva generació. Vosaltres, en això, teniu molt d’avantatge. La dona, aquells dies, tenia un rol perfectament definit, i l’acomplia sense tenir cap pacte amb el marit. La dona estava mortificada, resignada per sempre, fins i tot quan el marit es jubilava i ja havia complert amb el seu paper…, però ella continuava fent el mateix.
[…] en les novel·les de barri, les dones són les que donen suport al marit.»
(Sinca. La Providència es diu Paco. 2008; i Candel. 2025)
Amb pacte marital –com ara la Chuaneta, que encara hem de veure— o sense, les dones són sorprenents, fins i tot extraordinàries, ens diu Candel, perquè
«Són capaces de fer qualsevol cosa, elles. En general, vull dir. Un animal estrany, la dona. […] Malgrat tot, l’autèntic motor d’aquesta època de què parlem van ser elles, sens dubte, agradi o no. Van treballar molt, molt, les dones…; s’ha valorat poc.»
(Sinca. La Providència es diu Paco. 2008; i Candel. 2025)
Sembla que s’hi posi del costat femení de la societat, però no del tot, perquè ara i adés deixa anar penjaments contra les dones. Al seu relat «La Cooperativa» es mostra esperançat sobre l’arribada de la democràcia, i tot seguit li penja a la dona una llufa gratuïta, tot i que potser explicable per la dona de casa seva:
«Pienso nostálgicamente que el día en que podamos hablar sin trabas, haciendo nuestra santa demagogia, nos llevaremos a la gente de calle.
Las que más lo liarán todo, en los días que vendrán después, serán las mujeres con sus envidias, rencillas y critiqueos; esas terribles envidias que las llevarían a dejarse sacar un ojo con tal que a la otra le sacaran los dos.»
(Candel. «La Cooperativa», a Los hombres de la mala uva. 1968)
La filla del Paco i la Maruja, entrevistada pel Genís Sinca, biògraf del pare, aporta una doble perspectiva familiar:
«Hi ha dues coses de la relació entre ells dos que eren bones. Jo era molt petita i sempre els he fet de missatgera […], jo de seguida sabia què passava, vivia tot el melodrama, en tota la seva intensitat. Els m’utilitzaven, no se n’adonaven, però ho feien. I jo em divertia d’allò més: digues a la teva mare això, em deia el meu pare, ara digues-li allò, ara allò altre. Però els millors moments, els millors de la meva vida, era veure els meus pares discutint. Els millors, ¿saps? Quin espectacle. Richard Burton i Elisabeth Taylor, en una pel·lícula en què viuen l’amor discutint. Tenien molta gràcia, molta. Era un autèntic espectacle veure’ls discutir, els meus pares. És la imatge que m’ha quedat d’ells.» (Sinca. La Providència es diu Paco. 2008)
La filla ens fa pensar en títols de la filmografia conjunta d’ambdues estrelles com ara Cleopatra (1963), o Qui té por de Virginia Woolf?
Altres títols que també s’hi avenen amb al record familiar els van protagonitzar per separat, com ara La nit de la iguana, que Burton va protagonitzar amb l’Ava Gardner de parella artística. O La gata sobre la teulada de zinc amb la Taylor i el Paul Newman (1958).
I per això, també, quan 1952 va presentar al premi Nadal la seva novel·la Hay una juventud que aguarda, en què explicava les experiències del fracàs l’any abans de la seva primera, Brisa del cerro, hi feia sang de les dones que sobreviuen atorgant favors sexuals, justificant així no haver guanyat el premi ell, sinó una dona, Dolores Medio, amb la seva novel·la també realista Nosotros, los Rivero.
En trobar-se en un mateix acte, va haver de disculpar-se’n davant l’escriptora, ens explica l’Esther Pardo
«Jo li vaig contestar que això ho deia un personatge, però com que aquests diuen el que vol l’autor, li vaig demanar perdó»
(Pardo. Els carrers de Paco Candel, 2003)
Candel reconeix davant l’Esther Pardo, primer, i el Genís Sinca, després, que «no ha estat mai el gran coneixedor de l’ànima de la dona que va ser Flaubert […] El tema de la dona és difícil.» (Pardo. Els carrers de Paco Candel, 2003)
«El punt feble de la vida de Candel és la dona, li he dit. […i…] Candel se n’adona que mai no ha estat coneixedor de l’ànima de la dona.» (Sinca. La Providència es diu Paco. 2008; Candel. 2025)
O bé el tema de les dones no era prou «social», o bé no acabava d’entendre’l i fugia d’estudi, malgrat la simplicitat del paper que el règim els tenia assignats, a ambdós sexes, una relació desigual que podríem dir de mestressa de tot a senyor de res –però senyor!
«La dona tenia el rol perfectament definit i el complia sense tenir cap pacte amb el marit. La dona estava (està?) mortificava i resignada per sempre, fins i tot quan el marit es jubilava i ja havia complert, però ella seguia fent el mateix.»
(Pardo. Els carrers de Paco Candel. 2003)
I encara a la postguerra, el Santi Campreciós, personatge de la novel·la El sant de la mare Margarida (2000), deixava anar a l’escriptor que «les dones són intricades i extravertides, l’essència de la paradoxa, per això tens la sensació que sempre se t’escapen, que van a un altre aire, en direcció obliqua.»
Amb la transició cap a la democràcia els homes feien veure que entenien el feminisme…
«Los hombres no acabábamos de digerir lo del feminismo –todavía no hemos acabado de digerirlo—, sobre todo el de la propia mujer, pero había que opinar como que sí, pues la idea feminista se había abierto mucho camino, se iba abriendo más y se abriría todavía más, como así ha sido.»
(Vila – Candel. Memòries d’un burgès i d’un proletari. De la República al 23-F (1931-1981), (1996)
A la seva darrera novel·la, El sant de la mare Margarida (2000), Candel explica que, en proclamar-se la Segona República, el Santi Campreciós havia portat les monges de l’Asil de Port a un hospital per evitar que els incontrolats les matessin. Amb l’excusa de recaptar fons –quan en realitat Campreciós i el director metge volien dissimular-ne la condició religiosa, de les dones— hi van organitzar un ball benèfic, a l’hospital:
«Davant l’estranyesa que les monges sabessin ballar, Margarida li contestà [que] tots les dones en saben; àdhuc les que no en saben, els homes sou més negats.»
Candel no retrata cap dona, si de cas en fa l’esbós de la Xeperudeta, una dona malgirbada de naixement, o la Penela, una noia tuberculosa que trasbalsa l’ambient de la colònia de malalts i captiva els homes que l’acompanyen, a la novel·la Temperamentales. L’autor no en sabia més, allò seu era «el social», ens reconeix a l’esbós que fa l’Esther Pardo a Els carrers de Paco Candel (2003) i a la biografia que n’hi fa en Genís Sinca (2008). Ocasionalment, n’omple els traços amb alguna pinzellada més generosa i ens presenta la Chuaneta, una dona emprenedora, o la mare Margarida, una «avantguardista» monja de fermes conviccions, que aviat coneixerem.
Venim de veure com la dona treballa com qui més i resol situacions compromeses amb sacrifici personal. Ara també valorem el seu paper de mediadora cultural, paper que entre els homes adopta títols de més prestigi social. La Cultura no paga per igual als qui la conreen.
Mediadora i mitjancera, ella. Pontífex i diplomàtic, ell…
Dones caritatives n’hi havia que volien difondre la moral cristiana entre la gent pobra i la pobra gent. Eren les señoritas de las conferencias, que canviaven béns per devoció, i les Esclavas del Señor, seglars que ajudaven a ben morir…
Candel no en parla als articles de la seva columna «Punto y final», tot i l’agraïment cap a una de les senyoretes, la Carmen Messa per haver-li salvat la vida, juntament amb el doctor Margarit. I no en parla perquè amb la democràcia havien desaparegut dels barris de suburbi. Sort d’entitats com ara Càritas! :
«Diu en Paco que, quan va arribar la democràcia i la justícia social, no van aparèixer per enlloc [les señoritas de las conferències, o las damas estropajosas, [com els hi deien, a cal Pardo]. Què feies quan volies ajudar? A les dones abandonades pels marits, que no tenien cap lloc on anar ni ningú que les ajudés i, si tenien un problema, no eren ni vídues, ni separades, ni divorciades ni res i, per tant, no tenien dret a cobrar d’enlloc, acabaven enviant-les a Càritas Diocesana.»
(Pardo. Els carrers de Paco Candel. 2003)
I tanmateix sobrevivien als districtes de Barcelona, als anys 90, com explica la Carme Carol en conversa amb el nostre autor:
«A la consellera de Serveis Socials d’Unió Democràtica li agrada donar diners a llocs que no ho necessiten, com ara a les Damas de Hogar o les Señoras Efectivas, perquè facin conferències. He assistit a aquestes conferències i consistien a ensenyar com es fan els canalons, com la roba pot quedar més bé a casa, etc. A les Damas de Hogar tot són rics.»
(Candel—Carol. Conversa transcrita per Xavier Febrés. 1991)
Candel ens revela el gran valor de la dona com a aglutinant de la cultura mestissa. Sempre recau damunt d’ella aquest paper, sigui quina sigui la cultura a barrejar. Ho explica a Mestizaje cultural, el juny del 1995, a la seva columna a La Marina.
| Mestizaje cultural |
|---|
| Cuando se toca el tema de la inmigración extranjera, forzosamente se habla del hombre árabe, no así de la mujer también árabe. Los problemas que se les presentan y la adaptación al país de acogida es muy diferente tanto para un sexo como para el otro. Hasta ahora, en las noticias dadas sobre este colectivo, los hombres se erigían en protagonistas absolutos; las mujeres, si aparecían, lo hacían de un modo secundario. Este olvido se justificaba porque el grupo formado por mujeres era inferior al de los hombres. Ahora ya, y dentro de la inmigración árabe, se está produciendo un cambio cuantitativo. Desde 1989 aproximadamente se ha detectado un incremento significativo de mujeres marroquinas que vienen a España, dándose connotaciones diferentes según se trate de una mujer bajo la protección de algún pater familia o de una mujer sola. Ante sus deseos de liberarse de las tutelas machistas, deberíamos replantearnos eufemismos tan utilizados como los de «incorporación» o «integración» y apostar más por la mezcla y la fusión que no por la preeminencia de lo autóctono sobre el forastero. Sí, aquello de la «cultura del mestizaje» que uno se ha atrevido a insinuar hace poco en las páginas de alguna antología: no sólo tú tienes que admitir lo mío, sino yo también lo tuyo. |
| LM núm. 18, juny del 1995, p. 12 |
Diuen –el franquisme se n’afartava—que l’home és el cap de família. Però la dona n’és la clau de volta, a través de la qual el règim nacionalcatòlic inoculava una moral de virtuts privades –com ara la fe i l’honestedat—a la moral social.
«El Estado franquista puso en funcionamiento diversos dispositivos legales para reforzar la familia patriarcal, la gran agencia socializadora en el autoritarismo y en la sumisión, con dos objetivos prioritarios: incrementar la natalidad y excluir a la mujer del mercado de trabajo, recluyéndola en el hogar. La situación general tampoco permitía otra cosa. Hasta los años del crecimiento económico, a la mujer no le quedó otra salida que criar niños y hacer posible la autarquía.»
(Manrique. «La familia como medio de inclusión de la mujer en la sociedad franquista», a Hispania Nova. Revista de Historia Contemporánea, 7, 2007)
De tuteles masclistes s’alliberaven les dones amb empenta, com la dona de la merceria al conte del partit de futbol a la televisió, o com la Chuaneta, la dona que tenia una parada de llepolies o chuches a la porta de casa seva, al barri de Port, després de la guerra. Tenia cura del negoci i de la llar, precursora de la doble jornada laboral. I, com que es podia guanyar la vida, era independent de fet:
«A la Chuaneta, tener la parada tan a prop, como dice ella, le va muy bien, pues puede estar por la casa y por el negocio.
[…] Lo de la parada fue invento y osadía de la Chuaneta. Ella fue la creadora y promotora. Por ello la parada es suya. Y en cuanto vio que con ella ganaba más dinero que el Manelet, le paró los pies y se acabaron los mamporros-La Chuaneta le dijo al Manelet que si no estaba conforme que se fuera de casa, y si no se quería ir, que le pagara un tanto y ella le lavaría la ropa y le haría la comida, pero nada más. El Manelet ser rindió.»
(Candel. «La Chuaneta cuenta su historia», a ¡Dios, la que se armó!, 1968)
Quant a la Margarida, la monja protagonista de El sant de la mare Margarida, ens la presenta com «una dona concisa, a més de guapa. Captivadora.
—Tu ja no ets monja ni ho tornaràs a ésser. [li deia en Campreciós]
—Ho soc. Si tornaré a ésser-ho a la llum del món o en la foscor de les catacumbes, és cosa que està per veure.»
Quan Santi Campreciós es moria, va demanar que vingués a veure’l la Margarida, i no un cura. La mare Margarida anava acompanyada d’una germana de l’Asil. «No faré res més que avançar-me a l’època. Jo no ho veuré, però tu, no m’estranyaria, ho veuràs i ho faràs.», li deia a la germana. Una mitjancera entre el passat i el futur, sens dubte.
També Candel era un mediador. Per la seva sincera ingenuïtat no arribaven a considerar-lo un Diplomàtic ni un Pontífex, papers de l’auca massa pretensiosos, però… «S’anava a buscar el Candel per resoldre qüestions de tot tipus, però sobretot per fer de mitjancer de conflictes entre ambdues comunitats», l’autòctona i la immigrada, diu el seu biograf a La Providència es diu Paco. (2008)
«—[Maruja] mi mujer es la que más platos rotos ha pagado; conmigo, muchas veces, se lo han pensado el abordarme y el recriminarme—» (Candel. A cuestas con mis personajes. 1979)
Abans de passar pàgina, volem recordar un fragment de la carta de condol que el Consell de redacció de La Marina va publicar a la mort de Maruja, l’esposa de Paco Candel, al febrer del 2001, que l’escriptor va agrair al número del mes següent. Hi diu:
«Como Paco Candel mismo recuerda en uno de sus habituales artículos de prensa diaria, Maruja “era muy de barrio y por eso se entendía tan magníficamente con la gente de los barrios”. Y es que no era extraño encontrar a Maruja en cualquier acto de las entidades de la Marina, siempre rodeada de gente y conversando.
[…] Por haber estado siempre tan predispuesta a todo, por su entusiasmo y su soporte desinteresado a La Marina , hoy todo el equipo, al completo, quiere recordar a Maruja y ofrecer a toda su familia nuestro más sincero apoyo.» [4]
Ca la Maruja sempre era oberta a tothom. Per això al seu enterrament «la capella era plena i la gent vesava. […] Gràcies, Maruja, per tenir sempre un somriure i una paraula d’ànim per a tothom.» (Pardo. Els carrers de Paco Candel, 2003)
Els nostres avis, de casa nostra?
«la vellesa és sinònim de dolor i malaltia […]
de misèria, pobresa i desemparament, i no hauria de ser així.
No estem preparats per a la vellesa.
Ningú no creu que la vellesa sigui una etapa normal i corrent en la vida de l’home»
(Candel. «No és pas veritat que sigui la vellesa», a Els que no poden seguir; 1993: 102)
La llei ens fa vells a l’edat de la jubilació, «tant si vols com si no vols, te’n sentis o no te’n sentis» (Candel. Els que no poden seguir. 1993)
Idealment, mentre dura la infantesa, no hi ha nens sense avis. Després arriba la vida amb el seu guió improvisat i reparteix papers… llevat del que pertocaria als avis, per molt diversos motius. Acostumen a ser els canvis estructurals que ha patit la societat els que expliquen l’absència dels avis a casa dels nets, tot i no ser els únics.
«[…] hem passat d’una societat rural, i per tant patriarcal, a una de suburbial i metropolitana en què els ancians no encaixen gaire per raó de l’espai físic, del metre quadrat.
[…] avui el vell no és un entrebanc per allò que menja, sinó per l’espai que ocupa, pel tems de dedicació a ella que ens roba, i perquè fa fàstic haver d’assistir-lo en les seves malalties i xacres.»
(Candel. «No és pas veritat que sigui la vellesa», a Els que no poden seguir. 1993)
Caldria preguntar-se si un avi i un net supervivents en una llar són família. Evidentment, sí. Però manca la voluntat de perpetuar-se compartint intimitat… Ho són només perquè hi ha un vincle entre dos llibres de família que anoten els noms llurs? O també perquè se’n reconeixen com a avi i net, i així volen viure-hi? La voluntat compta, és a dir, allò que la voluntat expressa.
En un dels seus relats breus, Candel fa que un gos abandonat i recollit del carrer per una família expliqui com som els éssers humans, als seus ulls avesats a l’observació rondaire:
«He pogut comprovar que els racionals, davant la malaltia, són fràgils, desvalguts, i que és quan necessiten més consideració. […] Allò que els posa seriosos i tristos és parlar de la vellesa i de la mort.»
(Candel. «Diario de un exvagabundo», a Petit món, 1999)
De vells n’hi ha que viuen sols, i també que viuen amb la família, amb un sentiment agredolç. Acostumen a ser persones pobres, motiu que els relega de l’entorn social i fins i tot familiar. És el tema dels articles El arrinconamiento i La soledad del viejo, publicats el juny del 1999 i el febrer del 1994, respectivament, a La Marina.
I els més pobres han disposat d’una minsa ajuda pública del Fons d’Assistència Social de la Generalitat de Catalunya, i del suport de Càritas Diocesana. Ho tornarem a veure al capítol «Pobresa».
| El arrinconamiento |
|---|
| Aunque nuestra sociedad ha envejecido porque somos más longevos y menos procreadores, ha disminuido el respeto a la ancianidad. La experiencia, madre de la ciencia, que se adquiere con los años, carece de valor. La audacia ha suplantado al conocimiento y la gente queda postergada cuando por su veteranía empieza a tener hondo conocimiento de lo que llevaba entre manos. La teoría eliminó lo empírico, y aunque se admite lo equivocado del planteamiento, hay escasa marcha atrás en lo de volver a dar cancha al poseedor del saber adquirido. No vale la pena divagar sobre esto: basta con remitirnos al panorama cotidiano. No es solamente el relevo laboral legislado, sino el arrinconamiento capaz de situar en la marginalidad a cantidad de personas mayores. Díganlo los ancianos solitarios que viven del escaso recurso de los fondos sociales, los de las ruinosas pensiones, los olvidados en inhóspitas residencias, el vejete lelo abandonado en una gasolinera sin ningún documento, las ruinas humanas depositadas en los hospitales cuando las vacaciones… Cuestionándose si los gitanos deben integrarse a nuestra sociedad un joven cañí inquirió: ¿a una sociedad que no respetaba a sus viejos como lo hacían ellos? |
| LM núm. 62, juny del 1999, p. 16 |
En un dels seus apunts o relats breus ens presenta un home gran i pobre, però ben digne i es podria dir que també feliç:
«Es un viejecito catalán que pide limosna y tiene ochenta y cinco años. Paga veinticinco pesetas diarias por dormir. Tiene seiscientas pesetas mensuales de jubilación o retiro. Se ha marcado [5] un sector diario para pedir limosna. Así no cansa tanto a la gente como si pidiera cada día. Una vez por semana, o cada diez días, se presenta por este sector. No bebe ni se emborracha. Incluso, me sigue diciendo, un urbano que vive en estos pisos hace la vista gorda con él y no solamente no le detiene, sino que le tiene dicho a su mujer que le dé limosna siempre que lo vea.
Por las tardes se reúne en un bar con unos amigos. Le han dado un traje antiguo, pero nuevo, y está muy contento. Mire, mire. Cuando se lo ponga deslumbrará a los amigos del bar. Se lava él mismo la ropa. Hace muchos años que es viudo. Conoce a una vieja con dinero que se quiere casar con él. Me guiña un ojo. Pero él no quiere. Un hombre siempre está mejor libre que atado.»
(Candel. «El vellet», a Diario para los que creen en la gente. 1973: 283)
| La soledad del viejo |
|---|
Entre los viejos que viven solos, destacan los que aseguran padecer mucho. Semejante sufrimiento se expresa de diversas maneras: desde los que mantienen que padecen porque carecen de un mínimo de atenciones, hasta los que viven en una angustia constante provocada tanto por su situación como por las molestias que causan a familiares, a vecinos o a otras personas que quieren ayudarles. Este sentimiento de angustia llega, en infinidad de veces, a no aceptar su degradada situación y a rebelarse contra ella porque la consideran injusta. Tal actitud entraña una gran tristeza y un sentimiento fuertemente arraigado de desear que la muerte llegue lo antes posible. Otra faceta de semejante angustia es el miedo al futuro –ellos, que ya no tienen futuro—por la precariedad económica en que viven, sin apenas recursos monetarios; miedo también a la soledad. No es que hasta aquel momento hayan gozado de una constante compañía, pero sí que su estado de salud les permitía buscar acompañamiento contactando con la gente, sobre todo con el vecindario. Más tarde, las incapacidades personales se tornan tan acusadas que no les permiten ni el más mínimo intento de organizarse la vida. Este sentimiento de años transcurridos en la soledad de una vida centrada en las cosas más insignificantes podría resumirse en la frase de aquella viejecita que decía: «Tengo mucho miedo a la soledad y tengo miedo también de perder mis gatos, que son los que siempre me han hecho compañía». Quien dice gatos, dice perros. |
| LM núm. 2, febrer del 1994, p. 12 |
Però una persona gran no és una nosa. És algú que mereix respecte –tan escàs quan el temps val diners— i que pot seguir aportant a la família uns valors. Ho podem llegir a Los abuelos no malcrían a los nietos, i La influencia benéfica de los abuelos, publicats al noviembre i desembre del 1997. [6]
| Los abuelos no malcrían a los nietos |
|---|
| La incidencia de los viejos en el futuro comportamiento de los niños dentro de esta desbarajustada sociedad nuestra es trascendental. Los niños que viven en estrecha relación con los abuelos tienen más probabilidades que los otros niños de crecer correctamente de acuerdo con las reglas que marcan la pauta de una vid honesta, amable y cortés, respetando los derechos de los demás, asimilándolos. O sea, que respecto a lo que se dice de que los abuelos malcrían a los nietos, nada de nada; al contrario. Estudios realizados sobre la delincuencia demostraron que ocurrían menos crímenes perpetrados por adolescentes entre aquellos que han vivido en familia con sus abuelos, no importa que se trate de uno solo de los abuelos; no importa tampoco que esos abuelos no vivan en la misma casa, pero sí es necesario que residan lo suficientemente cerca a fin de que los contactos sean prolongados y no esporádicos. Parecidas investigaciones hechas en distintas geografías llegaron igualmente a la conclusión de que un estrecho contacto entre abuelos y nietos evita que estos niños, al crecer, escojan aquello que todos entendemos como mal camino. |
| LM núm. 44, novembre del 1997, p. 16 |
Al desembre del 1997, publica a La Marina l’article La influencia benéfica de los abuelos, que passa per participar en la educació dels menors, a vegades com a únic referent dels nets. També la seva presència allibera a les nenes de casa de la tasca de cuidar dels germanets més petits mentre la mare treballa fora de casa.
«Infinitat de nenes no van al col·legi perquè porten el pòndol de la casa mentre la mare és a fer feines, o perquè tenen cura de les criatures més petites.» (Candel. Els altres catalans. 1964;2008)
| La influencia benéfica de los abuelos |
|---|
| Visitadoras sociales británicas han explicado que los abuelos pueden ejercer una positiva influencia en los nietos. Muchas de ellas encontraron, en el transcurso de sus experiencias, que existían menos caracteres infantiles angustiados en los hogares compartidos con los abuelos que en las otras casas. Médicos expertos ingleses han opinado que la influencia de los abuelos sobre los niños es tan importante que en algos hospitales de su país –Inglaterra es uno de los países más sensibilizados en ese sentido— se habían tomado medidas en tal dirección. Si los niños se veían obligados a permanecer hospitalizados durante tiempo y los padres, por la razón que fuera, no podían visitarles, al menos frecuentemente, se les proporcionaba la compañía de una “abuela adoptiva” que se colocaba a la entera disposición del chiquillo, todo ello con el permiso de los padres. También en Gran Bretaña, que en este aspecto que vamos tratando resulta modélica, se alquilaban personas mayores de edad como “canguros”. Al mismo tiempo, podían ejercer de “abuelos” mientras los padres llevaban a cabo su vida de relación o atendían los ineludibles compromisos sociales. |
| LM núm. 45, desembre del 1997, p. 16 |
Tanquem aquesta parada amb una reflexió oportuna:
«El coneixement serè de la vida ha de ser el gran corol·lari i la culminació de la saviesa que representa haver sabut viure.»
(Candel. «No és pas veritat que sigui la vellesa», a Els que no poden seguir. 1993)
[1] Aquesta peça la tornarà a publicar en un aplec de relats l’any 1999 titulat Petit món.
[2] Candel publicà un mateix article, La dona, aquesta enemiga de l’home / La mujer, esa enemiga del hombre, amb idèntic contingut −aforismes creats per homes de totes les èpoques que han arremès contra la dona amb una virulència que la dona no ha tingut contra l’home— en dues ocasions, en sengles reculls de relats i articles, respectivament: Els que no poden seguir (1993), i Patatas calientes (2003).
[3] CANDEL, F. «La dona, aquesta enemiga de l’home», a Els que no poden seguir. (1993).
[4] Carta para Maruja. La Marina, núm. 82, març del 2001, p. 4.
[5] A la versió publicada, “especulado”, amb un sentit que el Diccionario de la Real Academia de la Lengua no admet com a accepció. Sobretot, no resulta prou aclaridor del que fa aquest vellet.
[6] Totes dues columnes havien estat aplegades en un sol text i publicat amb el títol Poseu un ancià a casa vostra / Ponga un anciano en su casa, en dos reculls d’articles i relats, respectivament: Els que no poden seguir, 1993, i més tard a Patatas calientes, 2003.
