Natura

Paco Candel, possiblement durant el seu viatge al Rincón de Ademuz (1964), acompanyat del Xavier Fàbregas i de l’Antonio Orihuela, un dels quals podria ser l’autor de la fotografia. De les topades amb la Guardia Civil i la justícia, va deixar testimoni en un llibre del mateix títol (1968)

Pel Rubén Cruz

Tinta a la ploma i aquarel·la sobre cartolina. Alexandre de Riquer. Web del Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona, www.museunacional.cat.

Admiració per la bellesa de la natura front a la seva utilitat

«Senyor, escoltant aquestes paraules,
 em sento més animal que mai
i fins el meu agnosticisme es relaxa»
(Gelpí. «L’oració de Paco Candel per a l’Enric Gelpí», pròleg d’en Candel a La pregària dels animals, 2000)

L’escriptor s’admira de la bellesa de la natura. Fa començar la seva novel·la Han matado a un hombre, han roto un paisaje amb el vol d’una oreneta: «Una golondrina volaba rasa por en medio de la calle, como un avión por un desfiladero. Estuvieron a punto de chocar.» La natura confrontant la cultura, la manera artificiosa d’estar al món l’ésser humà.

No en dona més detalls de l’ocell, però Candel s’hi fixa, per ofici i per devoció admirada. Al seu Diario de los que creen en la gente (1973) se sent atret pels colors i moviments naturalment ràpids de la «Primera golondrina», d’una agilitat lleugera:

«He visto la primera golondrina del año. Volaba rasa, y cercana. Se la veía el color ámbar del reborde de las alas; el movimiento precipitado de ellas la hacía parecer un rombo volante.»

Malgrat tot, no tothom reconeix la bellesa d’un paisatge natural, amb l’excusa que no serveix per a res de bo –la bellesa del paisatge, perquè l’espai, ni que sigui lleig, és una mina per explotar:

«Las protuberancias y granos que este tapiz que fue huertas, marismas, prados, no son un símil poético o literario, no; son, continúan siendo, un virus purulento, una especie de análisis de esputos positivo, algo así como un certificado médico que diga que sí, que aquello no anda muy bien, que cada día anda peor. ¡Puaf! Verdad es que estos terrenos, cuando eran tan bonitos, no servían para nada, lo mismo que la poesía. ¡Puaf!, otra vez y así hasta ciento.» (Candel. Donde la ciudad cambia su nombre, 1957)

En uns altres apunts del diari de Felipe Blasco, dibuixant i alter ego de l’autor en aquesta obra, Diario para los que creen en la gente, Candel ens dona mostres de la seva capacitat d’observació, val a dir d’admiració:

«Esta mañana salí a dar una vuelta por la parte de atrás de estos nuevos barrios. “Ya” ha llegado la primavera. Los campos estaban verdes: trigo o avena. La tierra es roja. En las márgenes y trozos no cultivados crecía la lechetrezna; todo, todo era Leche de bruja. Sus piñitas de un verde amarillo intenso formaban un nutrido punteado sorbe el otro verde. También había rabanizas, yo las llamo así, y unas margaritas chiquititas amarillas y naranja. Las varitas de San José aún no se han abierto. Los pinchosos cardos son pequeñitos. Revoloteaban abejas y abejorros.»

(Candel. «Primavera», a Diario para los que creen en la gente, 1973)

Jocs Florals de Barcelona any 1901. Litografia en color sobre paper. Alexandre de Riquer. “Web del Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona, www.museunacional.cat”.

Instint natural educat amb cultura

«Pasaban las nubes como borregos de lana,
como curas con roquete.»
(Candel. Donde la ciudad cambia su nombre, 1957)

Som éssers socials, necessitem una política educativa que ens hi afaiçoni, i una economia que administri casa nostra i comuna. De la tasca d’acomodar l’instint dins els límits de la convivència en societat, la persona no sempre se’n surt, de vegades per deserció de qui té el compromís d’educar en valors comunitaris. Sempre hi ha un cert malestar en la cultura, i les circumstàncies faciliten que algú se n’escapi per alguna escletxa, de les normes de civilitat compartida.

«el autor piensa que la Naturaleza rompió su equilibrio al crear al Hombre.»

[…]

«El campo es sublime. Encarna la armonía y la serenidad […] El hombre llega hasta él con sus fábricas, sus ciudades y sus despojos: el polvo la escoria, los detritus, la suciedad, lo horroroso, lo feo… Él, que se cree perfecto, lleva la imperfección adondequiera pone sus manos.

Amar a los animales y odiar a los hombres es irreverente, suena a pecado. Pero es cierto. He llorado más por la muerte de las cosas que por la de las personas.»

(Candel. Han matado a un hombre,… 1959 i 2002)

Denúncia dels abusos gratuïts contra els éssers vius

Diu el filòsof Miquel Àngel Ballester que el Cristianisme manté una actitud ambivalent envers els animals: primer, al Vell Testament Déu creador entrega la Natura a l’Adam i als seus descendents, perquè l’explotin com a senyors. Més tard, com a fruit madur dels Evangelis, l’exemple de vida de sant Francesc d’Assís convida a l’amor cap als animals. Ho veurem de seguida. Abans, considerem si hem de respectar-los algun dret.

La filòsofa Adela Cortina nega els drets dels animals perquè no tenen autoconsciència, autoestima ni dignitat. Que la qualitat de “persona” s’ha de reservar als membres de l’espècie humana.

El zoòleg Desmond Morris, al seu llibre de divulgació El mono desnudo (1967) troba que «todas las formas superiores de vida animal tienen conciencia de algunas de las otras especies con las que comparten el medio […] como presas, socios, competidores, parásitos o enemigos.» Certament, no parla d’autoconsciència, però jo penso que aquestes formes de coneixement del medi comú, condicionades per l’ésser humà, han de suposar un principi d’autoconsciència… si arriba abans que no destruïm el planeta, inconscients nosaltres mateixos de la nostra condició animal i de les nostres limitacions.

I tanmateix, sense pretendre desvestir un sant per vestir un altre, trobo que la dignitat els l’atribuïm els animals dits racionals quan podem entendre que:

1r. Els animals tenen consciència d’ells mateixos, instintiva, ja que es protegeixen de la mort davant els depredadors. Aquests són els «altres» que els miren i reconeixen com a preses, però no passa de ser una identificació primària.

2n. Quan els «altres» som els humans, la mirada pot ser primària i depredadora o també sofisticada i domesticadora. Pensem en gossos i gats, però també en animals de granja que no conviuen amb nosaltres, humans. Amb temps i projecció genètica sobre els nous individus animals, aquesta mirada dona lloc a una forma primària d’autoconsciència, o també sofisticada dels nostres animals domèstics.

3r. Aquesta autoconsciència domesticada té com a límits la fisiologia de cada espècie animal i la supremacia natural de l’espècie humana en les seves vides, qui en disposa. Per una banda aquesta presència humana retorna una imatge reflexiva a l’animal domèstic i per altra la condiciona i frustra, en tant que som els humans qui prenem les decisions pels animals.

Per això em sembla insuficient l’opinió de Cortina sobre la manca de drets dels animals, per manca d’autoconsciència. És evident que castrem els animals i condicionem llurs vides, però els esclaus de totes les èpoques han acabat compartint avui drets humans amb els seus amos.

Però, què hi diu, en Candel?

Al debat sobre la consciència i la dignitat animals Candel entra d’esquitllentes, disparant cap amunt la responsabilitat del mal rebut pels animals. Déu no vigila prou, i l’home no és prou sensible a la bellesa, la justícia i la bondat. Una mateixa raó. També li dona «dignitat» al millor amic de l’home, el gos, sense per això atribuir-li personalitat alguna. Ho veurem a Simplemente es, article publicat a La Marina el maig del 1997.

Aviat veurem també que no només el gos, sinó la resta d’animals creats al nostre servei, són dignes.

Com a escriptor, Candel vol denunciar abusos gratuïts de l’animal humà contra els altres éssers vius, tan sols pel seu interès utilitari quan no per simple desídia. Però també l’abús del Creador que ens observa i suposadament gaudeix de la seva obra, que són els nostres afers.

Gos. Tinta a la ploma sobre paper, d’Alexandre de Riquer. Web del Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona, www.museunacional.cat.

«En la acera frente a la escuela, en un ángulo o vértice donde dan los primeros rayos de sol mañanero, se hallaba un perro herido. Supongo que lo habría atropellado un coche. Se estaba quieto, imagino que muriéndose. ¿A qué extraña divinidad rectora de lo universal le aprovechaba este dolor?» (Candel. «El perro herido», a Diario para los que creen en la gente, 1973)

Al març i abril de 1999 escriu Candel dos articles de la seva columna a La Marina, titulats Plásticos, armas letales, i Seguimos con los plásticos, respectivament, on denuncia aquesta font de contaminació als mars del món que causa la mort a la fauna i la flora marines. Ja sabem que admira la vida concreta i de proximitat, no només en la llunyania abstracta.

LM núm. 48, març del 1998, p. 16 

Fotografia de Jacob González-Solís per a Recerca en acció.
Massa Gran, la tortuga més gran feliçment resident a la Fundació CRAM.

A la dreta, pot semblar la presentació pública d’una captura de gènere de contraban pels Carrabiners o Policia Fiscal, però són només un mostrari de plàstics escampats arreu de l’illa hawaiana de Midway. Les aus adultes d’albatros els porten a la colònia per alimentar-hi ls polls…

Seguimos con los plásticos
Abocar directamente la basura al mar es el recurso que emplean los barcos en particular y las poblaciones costeras en general. Queda extraño que de todos estos residuos sea el plástico quien tiene una repercusión más inmediata sobre la vida marinera. Debido a que la mortalidad que produce no es epidémica, sus víctimas pasan inadvertidas. Sus consecuencias, entonces, tienen escaso eco mediático.
 
Resumiendo la cuestión, resulta que el plástico comporta una peligrosidad inocente, pues no causa repugnancia. Por su limpieza y asepsia, no se le considera contaminante. Es como si careciera de agresividad contra nosotros. Precisamente, su condición de no degradable –que lo mantiene indestructible— es lo que lo hace peligroso para animales marinos de una voracidad insaciable. Alrededor de 42 especies, como los cormoranes y las gaviotas entre otras, ingieren trozos de plástico confundidos como comida. Incluso alimentan a sus crían con esos trozos. Las tortugas los confunden con medusas, uno de sus manjares favoritos.
 
Aunque el plástico en sí mismo no sea venenoso, el animal puede morir al cabo de un tiempo más o menos largo por la obstrucción de su aparato digestivo como consecuencia de ese material…

LM núm. 49, abril del 1998, p. 16

Mentre això preocupava al Candel, no es parlava encara dels microplàstics a les aigües i als cossos dels animals marins… Fins que, tot recentment, el 2022, se n’han descobert a la sang de les persones! [1]

Prendre model de la natura

«¡Que pobres animalitos somos!»
(Candel. ¡Dios, la que se armó!, 1968)

Ara com ara, recordem la història de Jonàs, un gos recollit del carrer, al costat de la d’un home vell, que aconsegueixen treure el bo i millor de la gent. Això passava al conte El perro que nunca existió y el anciano padre que tampoco (1973), i el narrador se sentía «muy contento por cómo había reaccionado la gente, la gente ingenua y sencilla, la gente sin dobleces, la gente que todo se lo cree». Precisament, el nostre millor amic i un home desballestat acostumen a cridar la sensibilitat d’aquesta mena de persones de bona índole…

Del gos considera que és exemple d’esclau, model que no desitja per als homes, ni que siguin pàries de «esta cofradía de la archimiseria» , que retratava com a ex homes:

«Los acompaña una caterva de perros. A estos canes también pudiéramos llamarles ex perros. Vagabundean. Y se arriman a estos hombres con la esperanza de que alguno de ellos los prohíje, por decirlo así. El perro es el único ser del Universo que abomina de la libertad y siente la necesidad urgente de un amo.» (Candel. «Ex hombres», en A cuestas con mis personajes. 1979)

Bé, i potser també l’home que, com a la faula d’Isop, demana rei sota la disfressa de granota, i ha d’assumir les conseqüències del que finalment reben de Déu com a rei: una cigonya que se les va menjant, les granotes, a poc a poc.

També s’ha tornat llegendària la prosperitat que atribuïm a les cigonyes de tornada de la seva migració des d’Àfrica a la primavera, portadores de vida amb l’escalfor del Sol i la llum dels dies. Aquesta és una altra història ben trobada, natural i cultural alhora, que ben podria entronitzar la cigonya de nou, si no fos que madurem i ens tornem crítics… Oi, que és això? O potser ens tornem crèduls i combreguem amb rodes de molí, com les cigonyes s’empassen també ara anelles de plàstic?

I malgrat l’esclavatge assumit conscientment del gos per obra del Gènesi –com si en comprengués la dependència—, Candel aposta pel camí del Nou Testament i, juntament amb el germà gos, preguen a Déu «que no tingueu en compte les ingratituds de l’home, que no ens les hi tingueu: sabeu de sobres de quin fang som fets el humans, de quin fang i de quina llet.» (Candel. «Oració de Paco Candel per a Enric Gelpí…», a Petit món, 1999)

Al maig del 1997, Candel es demana a Simplemente es què hauríem d’aprendre de la sàvia natura, considerant que hi regna l’amoralitat, on les coses passen sense criteri de valor. També ens diu que un gos «sin amo, no es nadie»: no diu «res», sinó «ningú», la qual cosa apuja el nivell de la consideració ètica de l’home envers els animals que necessiten l’home per viure-hi.

I al mes següent s’hi donava resposta a La ètica de los animales.

Simplemente es
Siempre se ha dicho que la naturaleza es sabia y hay que aprender de ella. En el caso de que lo sea, se nos tendría que explicar qué es lo que hay que imitar del mundo natural, pues la naturaleza, aparte de sabia, debe ser muda. O tal vez no, tal vez resulta que habla mucho; habla tantas lenguas que no hay quien ponga orden en esta Babel. La naturaleza da muestras constantemente de esto, de lo otro y de todo lo contrario. Entonces no sabes qué criterio seguir a la hora de copiar.
 
Ni nuestros animales domésticos, ni la fiera más feroz pueden dar lecciones de moralidad. Los entusiastas de los perros resaltan como una virtud su fidelidad. «¿Hay algún animal o persona más fiel que ellos?» No. ¿Y eso no es moralidad? Pero el perro es fiel al hombre porque eso entra dentro de su comportamiento de supervivencia. El perro necesita al hombre, un amo para vivir. Sin amo no es nadie. Esa es su conducta moral. El perro, fustigado por su amo, atacará a otros animales y a otras personas. Incluso acabará por romper plenamente la moralidad atacando a su propia especie si su dueño se lo pide.
 
La moral, la moralidad, la ética, es un patrimonio humano. El resto de la naturaleza no es bueno ni malo, simplemente es.

LM núm. 39, maig del 1997, p. 16

El nen motejat Grua –fill del Grua pare desaparegut en néixer el segon fill— sap tot de malifetes que se’ls poden fer als animals per sotmetre’ls o matar-los, i el narrador ens les explica. Aquestes pràctiques formen part d’un aprenentatge a viure sense dolor, una mica pervers, perquè de dolor no en falta, només que aplicat als altres.

A Las malas hierbas ens parla de voler aplicar, erròniament, criteris de bondat a la diversitat dels éssers vius amb què interactuem, siguin persones, animals o plantes. És la mirada humana, condicionada per valors morals, qui ho fa.

Las malas hierbas 
Somos como las malas hierbas: aunque las estripes, ellas tienen que sobrevivir, que arraigar.
¿Son malas las que crecen en los resquicios de mi terraza?
¿Lo son las que invaden las macetas donde crecen las buenas?
¿Por qué unas son buenas y otra son malas?
 
Igual somos los hombres y las mujeres. Las divisiones entre lo bueno y lo malo las señalan las conductas, nuestras conductas. Hay casos claros a este respecto, pero otros ya son más discutibles.
 
En África, cada mañana, una gacela se despierta pensando que tendrá que correr si no quiere que se la coma un león; en África, cada mañana, un león se despierta pensando que tendrá que correr si quiere almorzarse una gacela. En África, cada mañana, y por lo que sea, todo bicho viviente tiene que correr. En este caso, ¿quién es el bueno? ¿La gacela? ¿Y el malo quién es? ¿El león? ¿Son buenas las leyes de la naturaleza?
 
En el fondo, todos somos buenos. Vistos desde lejos, más; de cerca, desmerecemos. De todos modos, cuando morimos, a todos, la opinión general nos convierte en buenas personas. El otro día le oí decir a alguien: también los buenos son malos, sobre todo si los tienes como vecinos de rellano. Hay excepciones.

LM núm. 110, octubre del 2003, p. 20
Edició de Plaza & Janés, 1962, amb coberta il·lustrada per Noiquet.

Obríem la nostra primera entrega amb una referència a la llum que del cel cau damunt els vidres dels carrers de Nàpols, en una novel·la de l’italià Erri de Luca. Ara també Candel es refereix al Nàpols de la novel·la autobiogràfica, Kaputt (1944), d’un altre italià, Curzio Malaparte, traduïda al castellà per R. Coll Robert (1947). Ens hi diu Candel que l’autor «dividió el libro en varias partes y cada una la tituló con nombres de animales: Los pájaros, Los renos, Los caballos […] La última transcurre en el Nápoles recién acabada la Segunda Guerra Mundial, el Nápoles de la miseria, el hambre, la suciedad, la prostitución de sus mujeres por una lata de sardinas, la falta de agua, la… Este capítulo lo tituló Las moscas. A los napolitanos no les hizo ni pizca de gracia. Quizás tampoco guste este mi artículo a la gente de por aquí, pero creo que solo podrá disgustar a los cristianos que son limpios de puertas adentro y ensucian sin más ni más esa casa común de todos que es la calle.» (Candel. «Las moscas», a Apuntes para una sociología del barrio. 1972)

Hi desfilen llocs i ciutats com ara Iasi, Rumania, o el gueto de Varsovia –on Malaparte va presenciar sengles massacres de jueus—; també Hèlsinki —com a refugi del nazisme—, Roma i Nàpols. Cada animal simbolitza una conducta davant una situació límit, i ajuda a transmetre al lector la deshumanització de la guerra.

La comunitat animal, a diferència de la humana, té un comportament agressiu que no mata sinó que li serveix només per marcar els límits d’un territori. Ho explica a La ética de los animales, al juny del 1997.

La ética de los animales
La agresión entre las especies se explica porque unas se nutren de otras; las que se nutren, atacan; las que sirven de nutrición, se defienden. La cuestión estriba en qué utilidad puede suponer la agresión entre miembros de la misma especie. La respuesta tampoco es excesivamente compleja: permite jerarquizar los grupos, distribuir territorios y alimentos, y optimizar el apareo de los fuertes provocando una política selectiva y la mejora de la raza.
 
Resolver esto peleando puede hacer peligrar la supervivencia de la especie y sólo los animales que disponen de un mecanismo limitador pueden beneficiarse de una conducta agresiva sin padecer una discriminación drástica de los miembros del grupo. La exhibición del volumen corporal, de los dientes, de los músculos, la capacidad de hacer ruido o de moverse velozmente son mecanismos disuasorios que permiten dirimir los conflictos sin llegar a la agresión. A veces la lucha es inevitable.
 
Los mecanismos inhibitorios son un nivel de control. Una pelea de lobos culmina con uno de ellos en tierra ofreciendo la yugular. Esto bloquea la agresión del ganador, que clava dentelladas al viento. El hombre es lobo del hombre; el lobo no es hom
bre del lobo…
LM núm. 40, juny del 1997, p. 16 

Aquesta mala opinió es confirma amb el capteniment discriminatori que l’ésser humà pot arribar a tenir amb altres éssers humans, com ara els col·lectius marginats per pobresa i malaltia:

«El hombre ha sido, para su hermano el leproso, más lobo que para el resto de sus hermanos.» (Candel. Crónicas de marginados. 1976)

Més endavant, als números de febrer, març i maig de l’any 2000, en Candel reprèn el tema del capteniment animal i de la seva amistat en tres articles, dos dels quals, titulats Mis amigos los animales, i Versos para perros, els podem llegir a l’apartat «Amistat» per mèrits propis.

Una altra lliçó dels animals profitosa per a nosaltres, humans, és la innocència que els anima. No en debades els diem «animals», perquè estan animats per un esperit que no podem veure, només intuir –com també li passa a l’home, animal animat—, i que no per això deixa de ser-hi, incorporat. Podem llegir l’article La mala levadura, del març del 2000:

La mala levadura
Nada más entrar en el zoológico de Barcelona tropiezas con una figura de San Francisco. «El varón que tiene corazón de lis», le llamó el magnánimo Rubén Darío en Los motivos del lobo, “alma de querube,/ lengua celestial,/ el mínimo y dulce Francisco de Asís,/ está con un rudo y torvo animal…” Cito de memoria.
 
En la escultura aparece con él «el lobo de Gubbio, el terrible lobo», manso a su costado y pies. El poverello va descalzo y con capucha frailuna. En su hombro izquierdo, dos palomas, una comiendo de su mano. En la cabeza se le posan las palomas de verdad. Por todo el zoológico corretean y revolotean libremente palomas y gorriones, y andarinamente, por todo el recinto, pero sin salirse de él, los pavores reales, más que orgullosos, llenos de curiosidad.
 
La escultura es de Pere Jou y se instaló en el 1959. Cuando el lobo le razona a Francisco de Asís que él mata porque tiene que comer, mientras el hombre lo hace por placer y diversión, el santo le contesta: «En el hombre hay mala levadura, pero el alma de la bestia es pura». Es curioso la de veces que me acuerdo de la mala levadura del hombre y la mujer, cuanto más va, más. Ahora, a la mala levadura, le llaman mala leche.

LM núm. 70, març del 2000, p. 16

Compassió

«Pienso en los pobres animalillos abandonados
que somos los seres humanos,
en ese no poder coger el dolor de otros
y cargar con él, por más que quieras.»
 (Candel. «Tristes animales», a Diario para los que creen en la gente, 1973)

També es compadeix Candel dels animals. Com a personatge de la novel·la que escriu, participant de l’acció, ens informa dels jocs dels nens de Cases Barates. Fins i tot el personatge que li representa se’n ressentia:

«Dos gitanillas hacían saltar una rana. El Candel pensaba que probablemente moriría en manos de las chiquillas. El Candel seguía pensando que del dolor de los animales es culpable, la mayoría de veces, el hombre. […]

¿Cómo experimentarán el terror los animales?, seguía el Candel. […] Yo he visto el dolor en los ojos de un perro abandonado y la desesperación en los de un gato acorralado; y los gorriones, cuando les roban sus hijos, pían angustiados. […] En ese dolor no corporal, que aún no es del cuerpo, filosofaba el Candel, que cuando quería era así de divagador, hay un atisbo de conciencia.» (Candel. Donde la ciudad cambia su nombre, 1957)

I pàgines endavant, ens parla del salvatgisme dels nens del seu barri, «una caterva de demonios […] negros, feroces, tostados»:

«Un año, en las Casas Baratas, se divirtieron la mar. Prepararon un trueno gordo, enorme. Entonces llamaron a un perro. Cuando éste se acercó a olisquear hicieron estallar el trueno. Le voló todo el hocico. Los ojos le quedaron colgando. El perro, que tardó en morir, aullaba enloquecido y corría por medio de la gente, que lo tundía a patadas. Por aquí somos muy buenos españoles: la mala leche nunca nos falta.» (Candel. Donde la ciudad cambia su nombre, 1957)

Perro semihundido (1820 – 1823), obra de la sèrie de Pintures Negres, de Francisco de Goya. www.museodelprado.es

A vegades, els gossos confien en els seus amos més enllà del que seria prudent per a la seva supervivència. Ja ens ha dit que el gos necessita un amo per viure. La seva lleialtat els condemna, si els homes no hem après a pagar amb la mateixa moneda.

Explica Candel que anava amb la seva dona i el seu fill a Can Valero, pujant per la carretera del Polvorí, la tarda del 8 de febrer del 1968:

«Una mujer y un hombre vienen camino abajo llevando un perro en una bolsa de plástico. El perro solo asoma la cabeza. El hombre y la mujer llevan la bolsa cada uno de una punta. Son jóvenes, sobre todo la mujer. Lleva la cabeza llena de rulos o tubitos o rizadores y envuelta en un gorro transparente. La bolsa de plástico donde va el perro también es transparente. Creemos que, a lo mejor, llevan el perro al veterinario, pero luego comprendemos lo que ocurre. Lo van a tirar. Dejan la barraca para ir al piso y el perro, allí, estorbará. Bajan por uno de los barrancos. Supongo que lo arrojarán a una especie de laguna Estigia, de aguas negras y fétidas, que son las aguas residuales del vertedero. Luego el hombre y la mujer nos volvieron a adelantar, ya de vacío, y después los vimos trajinando entre los escombros de las barracas.» (Candel. «Paseo», en Algo más sobre los otros catalanes, 1973)

Anys a venir, en un dels seus relats breus, Candel farà que un gos abandonat i recollit del carrer per una família expliqui com som els éssers humans, als seus ulls avesats al carrer. I ens demana un favor, a les persones. Tot un programa de civisme i saber estar:

«Quan veieu un gos solitari de caminar pesat, cua caiguda i aire capcot, no el maltracteu. Si us és impossible recollir-lo, com van fer amb mi, respecteu com a mínim la seva soledat.» (Candel. «Diario de un exvagabundo», a Petit món, 1999)

És quan la persona madura que valora la companyia d’un altre ésser viu, animal, vegetal o persona: «La solitud aclapara i la companyia estimula.» (Candel. La nova pobresa. 1988)

Portada del llibre de l’Enric Gelpí, prologat pel Francesc Candel (2000)

L’any 2000, Candel va fer el pròleg del llibre La pregaria dels animals, amb text i dibuixos d’Enric Gelpí, també conegut com l’Ermità de Samalús II. Hi recull els neguits de mig centenar d’animals davant els paranys que troben al seu entorn. A l’abril, presentava l’obra al públic, a l’Ajuntament de Granollers. Val a dir que l’any abans havia publicat aquesta Oració de Paco Candel per a Enric Gelpí pel seu llibre de com resen els animals, que no sé per què no li publicaren, on diu:

«El germà món sempre anà malament; d’un temps ençà tinc la sensació que els seus engranatges funcionen pitjor i que és el germà home qui embossa aquests engranatges […] capaç d’explotar-se ell mateix, encegat pel premi fals i estúpid que és el guany.

[…] Senyor, jo em sento més animal que mai escoltant els seus precs, i fins el meu agnosticisme es relaxa. […] Sé, senyor, que esteu més que enfadat amb nosaltres els homes […] i conec per la profecia de l’últim Just que no podreu destruir el món mentre us complagueu amb aquest just que ningú, ni ell, sap que ho és. […] Amén.»

(Candel. «Oració de Paco Candel per a Enric Gelpí…», a Petit món, 1999)

És per aquesta consideració humana del «germà animal» que els animals tenen una ètica potser reflex de la nostra, més allà d’un comportament captiu per l’instint. Ho hem de veure a l’apartat dedicat a la seva altra fe cívica i profana, l’amistat.

Comunitat vegetal

Decoració vegetal. Xilografia en color sobre paper. Utagawa Kunisada. Obra adquirida a l’Exposició Universal de Barcelona, 1888. www.museunacional.cat

«Aún quedaba naturaleza:
trozos de campo, hierba, regatos, juncos.»
(Candel. Han matado a un hombre, han roto un paisaje, 1959)

Quant a la comunitat vegetal, a la seva novel·la Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959) Candel fa una petita crònica de la flora que acompanya els homes i els personatges més propers, com ara el Grua, el nen que creix sense pare ni escola, una mica assilvestrat, que viu de les verdures que agafa dels camps de conreu i se sent rei dels animals, de les plantes i dels destins de tots ells. El Grua encara observa les flors i ens fa el narrador conscient de petits detalls, que finalment s’explica a ell mateix amb imaginació infantil:

«En los terraplenes [de la vía del tren] crecían cardos, y cañas, y “varillas de San José”, y unas hierbas (lechetrezna), cuyo tallo lo rompes y sale leche, leche de bruja, claro.

Las “varillas de San José” echan una flor diminuta, blanca, con una raya anaranjada en el dorso de sus pétalos y estambres del mismo color. Hay quien en lugar de llamarlas “varillas de San José”, las llama “zapatitos del niño Jesús”. En estas florecitas se posan las mariposas, con las alas abiertas, temblando, esperando el macho.

La hierba “leche de bruja” es de color verde amarillento, con las hojas redondas y chiquitas en forma de piña, con el tallo sonrosado, con un fruto como capsulitas.»

(Candel. Han matado a un hombre,… 2002)

El passeig del Port Franc o de la Zona Franca anava ple d’acàcies, formant al centre en doble filera des de la plaça de Cerdà fins a la via del tren de la MZA, Madrid—Zaragoza—Alicante (1856-1941), al llarg de més de dos kilòmetres. Calcula Candel que n’hi havia sis-centes, que hi vivien tranquil·les des dels anys vint fins que als cinquanta «en las márgenes del paseo brotan rápidamente, como hongos después de la lluvia, fábricas, barriadas [… que …] unen banda y banda del paseo, abriendo paso a sus transportes. Siempre que hacen esto pescan alguna acacia por medio.» Cap als primers anys setanta ja se les havien carregat totes, entre cotxes aparcats a l’aire lliure «cubiertos de moscas, que toman sibaríticamente el sol»…

«Repetimos que es el progreso y el absoluto triunfo de la máquina, y que todo esto no se nos tanga en cuenta, ya que esto es ir contra los tiempos, y nosotros no queremos ir contra todo ello.» (Candel. «Llanto por la muerte de las acacias del Puerto Franco», a Apuntes para una sociología del barrio. 1972)

Aplec d’articles d’en Candel (1973)

L’autor dona aquesta excusa només de boca, perquè a la seva novel·la Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959) declarava ser «un romántico y un sentimental, incluso un decadente […] El autor es un abogado de las causas desesperadas, no lo dilucidemos más.» Tal vegada havia fumat el calumet i acabat de fer les paus amb la moderna vida humana, ni que fos convenientment disfressada de «necessitat».

Efectivament, amb l’arribada massiva «a lo riada y no a lo cuentagotas» de gent als barris de suburbi, la comunitat vegetal canvia i s’humanitza en el sentit que imposa l’espècie humana:

«La Montaña se llenaba de barracas. La Montaña ya no era la Montaña, Ya no había ginesta (retama), ni espliego, ni tomillo, ni árboles; a duras penas zarzamoras, hierba ruin i seca, rocas peladas, tierra desnuda. Barracas, sólo barracas. […] En los huertos también surgían. Los propietarios, los pequeños propietarios de estos terrenos, los alquilaban o los vendían.» (Candel. Han matado a un hombre,… 1959)

A l’onada de barraques li seguia una altra de fàbriques:

«sense tenir en compte per res l’humil veïnat […] han declarat zona industrial aquells terrenys, s’ha decretat que sigui així. I així ha de ser, i muts i a la gàbia». (Candel. Els altres catalans, 1964)

Tot i que el 1973 descrivia amb admiració les tonalitats de color verd dels camps de la Marina vistos des de l’altura del Polvorí, Candel havia escrit a Tele/eXprés l’article Mar de hierba l’any 1965 quan començava a parlar de l’abocador d’escombraries en què l’Ajuntament de Barcelona havia convertit les pedreres de Montjuïc, a tocar del barri de Can Clos, i damunt el qual abocador vivien persones en barraques… El principal problema era la fortor que se’n desprenia i arribava molts kilòmetres a la rodona.

«Cada año, cuando aprieta la canícula y el hedor es insoportable, escribo sobre los vertederos de basuras existentes en la montaña de Montjuïc. Sé que es un artículo en balde, pero lo hago. Como en tantas otras coses, luchamos sin esperanza, pero luchamos. […] El hedor es insoportable, pues tiene como peso; de noche se ven llamas azules; de día, columnas de aire caliente brotando de las entrañas de los desperdicios.» (Candel. «Peste, repeste y requetepeste», a Apuntes para una sociología del barrio (1972)

D’altres efectes secundaris de la brossa acumulada eren les rates, grans com conills i capaces de pujar les façanes dels blocs de pisos com sargantanes. També els insectes: mosques i mosquits.

Aleshores, Candel acompanyava el seu fill a escola, quatre vegades al dia, per estirar les cames  i, només de creuar la carretera del Polvorí, «penetraban en el mosquerío, algo así como el reino de las moscas», que incloïa els camins de cabra fins arribar a les vies del carrilet. Rosegadors i insectes no eren producte de l’abocador municipal, sinó de la desídia d’alguns veïns.

Anys abans de publicar en forma de llibre aquest recull d’articles publicats al diari Tele/eXprés, publicava també un recull de relats breus amb el títol d’ Échate un pulso, Hemingway (1959). Potser és per això que compara la fortor de mort a la novel·la Per qui toquen les campanes (1940), que l’admirat autor estatunidenc havia ambientat en la guerra civil espanyola, amb la que se’n desprenia de l’abocador de Montjuïc.

Les plantes formen part de la nostra llar, transterrades dels camps en torretes i condicionades als nostres interessos estètics:

Gerro amb dotze gira-sols (1888), obra del Vincent Van Gogh a la Neue Pinakothek, de Múnic. Ara també a l’aire lliure sobre paret al carrer dels Jocs Florals, barri de Sants, obra de Carla Larre.

«Esas macetas con plantas, que colocan en las casas para que hagan bonito, por lo general en un rincón, en el más sombrío, o sobre la mesa, debajo de la lámpara del comedor, el sitio más iluminado, con el tiempo, poco a poco, se vuelven pálidas. Entonces las sacan al sol para que verdeen. El día que salen al sol es el único día bueno de la vida, de su vida. Si ellas tuvieran una pizca de inteligencia palidecerían más aprisa, para que las sacaran más a menudo.» (Candel. «El hombre va», a ¡Échate un pulso, Hemingway!, 1959)

Jardins (i parets) que són arques!

Com hem vist a la primera entrega, la llum del dia dona molt de joc a la ciutat fins que cau al terra. També al jardí, travessa l’espai entre plantes i fa el seu fet, enjogassada:

«Un espeso cañaveral enviaba inundaciones de sombra y, a través de su espesura, horadándola, el sol triangulaba oro en el suelo. Una brisa fresca, de tarde en tarde, hacía oscilar estos retazos de oro.» (Candel. «Cric (Autobiografía de una rana)», a ¡Échate un pulso, Hemingway!, 1959)

Enguany celebrem el centenari de la mort de l’Antoni Gaudí, arquitecte que deixava la Natura expressar-se a través dels materials de cada element constructiu, de mides i formes desiguals. Talment la casa Milà, coneguda com La Pedrera (1905-1907).

Dibuix de Perich. Sense títol ni data.

Candel coneixia un racó al cementiri de Montjuïc que li recordava la Colònia Güell. Candel li deia «la ciudad encantada» o «los jardines colgantes» a un tros d’hort conreat per un artista veí del districte:

«Hay flores, plantes, enredaderas, un surtidor sin agua. En unas piedras, y aprovechando su forma natural, ha labrado unas esculturas. Tiene un pequeño cobertizo que le sirve de estudio.» (Candel. «Gaudí maestro», a Apuntes para una sociología del barrio. 1972)

Quant a la resta de la comunitat natural, «las ranas de los regatos y los grillos de los prados, ¿dónde irían a parar en lo sucesivo?»

El dramaturg i amic José María Rodríguez Méndez diu que «hay en Candel una alegría vital, un optimismo sencillo en la calidad de los hombres por muy decaídos que se encuentren. Candel sabe ver en lo más hediondo un punto de grandeza que no le mueve a la misericordia (como a los escritores rusos, con quienes se le podría relacionar), sino a la hermandad

Acceptem, doncs, optimisme vital i germanor com a impulsos morals del nostre autor, però sense minva de compassió.

En un conte protagonitzat per una granota, ens explica la por de sentir-se caçada per un nen, el «Remache», que la porta a casa d’un «hombre melancólico, del pijama a rayas». Aquest és un home jove, possiblement malalt de tuberculosi, la «pesta blanca», malaltia romàntica perquè era infal·lible i molt literària: alguns dels autors que apreciava l’havien patida (Gorki, Salvat-Papasseit…). El propi Candel n’era un, d’aquests malalts. Sense aixecar-se de l’hamaca, l’home jove pren la granota entre les seves mans, i li dona refugi al seu jardí… Qui diu que Candel no ha sentit també misericòrdia pels animalons del seu bestiari?

Més tard, Candel recorrerà a metàfores botàniques per explicar la immigració en les comunitats humanes. Parlarà de la llengua catalana com a flor d’hivernacle necessitada d’escalfor i protecció, i parla de saba –per no dir-li sang, que sona racista— i d’esperit. Entenem la metàfora: s’ha de ser una espècie o mena de planta perquè la saba et corri per dins. Talment la nació. Ho veurem endavant.

Resulta ben curiós que, tot acabada la guerra, el règim franquista va substituir l’ensenyament de la llengua catalana a l’escola de la República per una assignatura que es deia Formación del Espíritu Nacional» [2] Hi ha esperits i Esperits…

«Hay bocas que besan, hay bocas que muerden…»
(Pasión Vega, «Bocas», de l’àlbum Flaca de amor, 2001)


FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.