Era l’octubre del 75. Amb 26 anys i moltes ganes de veure món, vaig sortir de Barcelona amb el meu amic Lluís, tècnic sanitari de Bellvitge. Vam viatjar fins a Kenten, prop de Múnic, on vivia la seva germana. A Ginebra, abans d’agafar el tren cap a Alemanya, ens vam trobar amb una escena que ens va desconcertar: una família obria un armariet i en treia un fusell i l’uniforme militar. Ens van explicar que eren voluntaris de l’exèrcit suís, i que era habitual guardar-hi les armes. Ens va xocar.
Ja a Alemanya, un autobús va aparèixer de sobte. Ens havien vist perduts i, des de la central, van enviar aquell vehicle expressament per recollir-nos. A dins, una parella de dos joves immigrants de Salamanca, amb un nadó en braços, ens va acollir a casa seva. L’endemà els vam portar un regal pel nadó. Dies després, la Carme —la germana del Lluís— ens explicava entre rialles que els veïns havien alertat la policia: un turc i un ros s’havien extraviat pel barri. Érem nosaltres. Sense conèixer l’idioma, vam sentir-nos ben tractats. Aquell estat del benestar funcionava, sí, però sobretot vam percebre un teixit comunitari actiu, respectuós i solidari.
A principis dels noranta, un altre viatge em portaria a Darmstadt, a tocar de Frankfurt. Un entorn marcat per la convivència, el civisme i el respecte. En un dels sopars als quals vaig assistir, vaig tenir ocasió de conversar amb el president del land, l’equivalent alemany a la nostra Generalitat. Em va parlar de la presència de diverses comunitats migrades —marroquina, italiana, espanyola, turca— i també d’un col·lectiu nombrós de refugiats vietnamites, prop de 100.000 persones. Amb el temps, i en acord amb ells, l’administració va optar per finançar-los el bitllet de tornada al Vietnam. Gestionar aquella realitat no era gens senzill.
Avui, torno a tot això per recordar que els problemes de convivència, d’incivisme o d’inseguretat no es resolen només amb més policies ni amb discursos i divagacions. Calen polítiques concretes que afrontin les arrels: la manca d’habitatge digne, la precarietat laboral, la salut mental i la possibilitat d’una participació ciutadana real i efectiva.
Als barris no ens toca resignar-nos, sinó negociar amb l’Administració, exigir respostes i mantenir viva la nostra capacitat de cuidar i defensar el territori. Amb respecte, sí, però també amb determinació.
Joan Antoni Reyes i Blanco
