Cues per un habitatge digne de protecció oficial a la Marina del Prat Vermell
Pel Rafael Ochoa
Continuem amb el pla traçat per aquesta tercera entrega:
7. Els moviments socials contra l’especulació
8. Els fons voltor
9. Quatre pics i repicó: atenció i reflexió
7. Els moviments socials contra l’especulació
Van mal dades, perquè els preus no paren de pujar.
L’habitatge és l’or blanc que en treuen els inversors de la necessitat existencial de les persones de viure sota un sostre. No hi ha cap manera més efectiva d’esclavitzar-nos que haver de dedicar la major part del sou a pagar l’habitatge. Aquest bé sempre ha estat car. Al 1980, pagar un habitatge nou i lliure al barri representava uns 7anys de salari brut mitjà. Avui són uns 12 anys o més de salari mitjà brut anual. Els joves es queden a casa dels pares o se’n van a altres zones més assequibles. Si treballen tots dos membres de la parella, es gasten el sou d’un i part de l’altre a pagar-lo.
Aquesta esclavitud sembla no tenir aturador. Els grans tenidors de finques senceres es fan la barba d’or amb lleis que normalitzen l’espoli al que sotmeten el ciutadà, legals però més pròpies d’una dictadura econòmica que no pas d’una democràcia social i de dret.
Jo em pregunto… En democràcia, els ciutadans volem viure així? És això el que votem?
No hi ha diners per a habitatges de protecció pública, però de cop els governs troben una partida de milers de milions per gastar en armament. Encara sort que també la troben per afrontar pandèmies com la Covid –amb ajudes europees i mossegades locals—, perquè per ajudar la gent a refer les seves vides de les destrosses causades per la gota freda a València no n’han trobat prous. Com la DANA, bé es veu que l’emergència de l’habitatge no és important.
El dissabte 5 d’abril passat els carrers d’Espanya es van omplir de manifestants, sobretot joves reclamant un habitatge digne, convocats pels sindicats i organitzacions de l’habitatge social. El barri també va participar-hi amb el seu granet de sorra… Podrien haver estat muntanyes de sorra en comptes de granets, és clar; però aquesta és figa d’un altre paner.
I tenen raó, aquí eren els polítics de la majoria d’ideologies, les entitats, les associacions de veïns, els sindicats… tots molt satisfets de mostrar-s´hi molt preocupats a l’aparador dels mitjans. I realment són els que tenen gran poder de convocatòria, per exercir pressió perquè canviï aquesta dictadura dels inversors del pernil de pota negra. El serrà també és bo, més econòmic i no et mata de gana. Però és clar; durant decennis han construït infraestructures amb molts dèficits, com ara l’AVE que enllaça Madrid amb capitals de província sense usuaris, els aeroports en ciutats sense trànsit aeri, megaestructures que no serveixen per a res, fons europeus per atallar la pandèmia i reconstruir el teixit social i productiu desviats cap a butxaques particulars, pilotades i bombolles immobiliàries, guerres, desastres naturals que es podien haver evitat i no s’ha fet, etc. Els diners públics ingressats són inferiors als gastats. Tenim un deute públic de 1.834.918.000.000 d’euros a data d’aquest escrit. D’aquests gairebé 2 bilions d’euros en sortim a 37.747 euros per habitant que devem haver viscut per sobre de les nostres possibilitats gastant més del que tenim. Això passa quan posem les guineus a cuidar les gallines, que fins als ous es mengen. En aquestes condicions poc sobirans podem ser i poc marge queda per millorar la despesa social. (15)
Com ja hem vist, l’article 47 de la Constitució estableix que tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Per fer efectiu aquest dret, els poders públics han de promoure les condicions necessàries, establir les normes pertinents, regular la utilització del sòl d’acord amb l’interès general, impedir l’especulació i garantir que la comunitat participi en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics. (16).
Doncs bé, ni es promou el dret ni les condicions, ni es respecten les normes o se’n fan de perjudicials com les que han provocat ¡les cues de la fam d’habitatge digne!, es regula el sòl per a interessos particulars, no s’impedeix l’especulació i la comunitat només participa de veure les fotos de les promocions.
7.1 Un exemple d’especulació al nostre barri
Recentment, una famosa immobiliària ha publicat un anunci al web i als mitjans, m’imagino que d’una promoció d’un tenidor sota aparença d’una diversitat de societats. Es lloga un pis de recent construcció al Prat Vermell per un dineral al mes, i anima que el lloguin diversos llogaters. Si això no és el més semblant a un pis turístic que baixi Déu i ens ho expliqui. Al nostre alcalde, el senyor Collboni, se la colen per tot arreu… o se les deixa colar, en pagament de favors, com ara passa amb la gestió cívica dels centres cívics als districtes de la ciutat —també al barri, la Casa del Rellotge (17).
Els habitatges de zones tensades haurien de ser per llei per a famílies o persones físiques, no jurídiques, sigui l’habitatge lliure o protegit, precisament per evitar l’especulació davant dels nostres nassos, ara que plou sobre mullat.
8. Els fons voltor, la democràcia i la religió
Els fons voltor es van instal·lar fortament a Espanya a partir del 2018. Fan negoci amb drets constitucionals com l’accés a l’habitatge i la protecció de la salut. Són els responsables en gran mesura de l’encariment de l’habitatge. Compren als creditors –sobretot bancs—els impagaments de rendes de lloguer limitat i d’hipoteques, préstecs personals de dubtós cobrament, promocions públiques d’habitatge protegit –com a Madrid, amb l’alcaldessa Botella—, edificis, complexos residencials i turístics, hotels, casinos, etc. Inverteixen en deute públic d’institucions en risc o properes a la fallida, fins a deutes sobirans d’un país deutor com ara el cas d’Argentina, Grècia o República del Congo. Actuen de manera semblant als voltors que sobrevolen, aquests planegen digitalment com drons, van analitzant el mercat i assetgen la institució, societat, etc. que estigui a punt de fer fallida. Per sanejar els seus balanços, alguns bancs venen (a un preu molt baix) carteres de crèdits hipotecaris als fons voltor, que els compren per després pressionar els deutors mitjançant execucions hipotecàries i altres tècniques poc ortodoxes, i guanyar la diferència. Comprar és invertir en rendibilitat amb mètodes legals portats al límit i més enllà per manca d’escrúpols. En aquesta aigua tèrbola coincideixen els interessos de tota mena de carronyaires: dels inversors que hi posen calés i dels mafiosos que hi posen garrotada a favor de qui més pagui. Si les accions de Desokupa són legals, les haurien de poder fer també els agents de l’autoritat i no les fan, però no per impotència o feblesa sinó perquè la finalitat en democràcia no justifica els mitjans del més fort de la selva.
Blackstone és un exemple a nivell mundial del poder que té. Els madrilenys ho saben bé. El fons va comprar a preu per sota de mercat d’HPO de l’Ajuntament de Madrid al 2013 sense oferir als llogaters la mateixa oferta de compra de l’habitatge que ocupaven. (18).
Sort que l’any passat el Tribunal Suprem ha donat la raó a quatre inquilines que havien reclamat d’exercir la seva opció de compra en les mateixes condicions que el fons voltor. La doctrina s’aplicarà a futurs casos que es puguin demandar en temps i forma, però no a la resta de veïns que s’hi havia conformat.
El problema ve perquè legalment ho poden fer, és més algunes comunitats autònomes els ho faciliten amb els terrenys públics.
La democràcia és una idea, un concepte, molt semblant a la religió, que demana fe i pràctica. En la democràcia s’ha de creure, i si pensem que funciona tota sola és quan deixem que altres la facin anar com vulguin, i ens equivoquem greument. A la democràcia, si no es lluita i es posen els mitjans necessaris, els poders fàctics econòmics i els braços executors se n’apoderen, comprant polítics que li facilitin les coses perquè tots els carronyaires s’emportin la part del Diable.
També tenim recentment el cas dels residents en països no comunitaris que compren a Barcelona –on hi ha maror, peix en abundor— edificis mitjançant un embolic de societats interposades i inquilins fantasmes. Després introdueixen suposats ocupes i pressionen per amargar la vida als que hi viuen i els obliguin a marxar. (19). Aquestes societats pantalla apleguen fins a 1,2 milions d’euros en multes de l’Ajuntament i no les paguen, són impunes. Evidentment, la solució escapa de les nostres mans, però… Fins a tal punt ha arribat la Llei per permetre això? Perquè de beneficis la societat no rep cap, ni dels fons voltor ni dels no residents que en mouen els tentacles.
A diferència de la religió, en democràcia els fets sí que es poden demostrar en vida del creient. I, si hem practicat, els fets ens afavoriran i reforçaran la nostra creença que la democràcia és una bona inversió. Aleshores, treballem perquè sigui així, una democràcia per a la societat, no una democràcia per al llibertinatge econòmic.
9. Quatre pics d’atenció i un repicó de reflexió
- 1a. Els habitatges de tota mena de promocions en zones tensades haurien de ser per llei per a famílies o persones físiques, no jurídiques, per evitar l’especulació.
- 2a. La democràcia és el pitjor sistema de govern, a excepció de tota la resta (Winston Churchill).
- 3a. Perquè la democràcia encapçali aquest rànquing hem de contribuir-hi amb sang, suor i llàgrimes (una altra frase de Winston Churchill, que va liderar la resposta als atacs de la Wermach amb bombes volants sobre Londres i ciutats del Regne Unit). Res no és de franc.
- 4a. La democràcia mor en la foscor (Bob Woodward, periodista que, juntament amb Carl Bernstein, va investigar i publicar l’escàndol Watergate, en 1972)
El repicó dona per a un debat necessari de llarg a llarg que no és l’objectiu d’aquest article.
Entenem que viure a la selva té menys costos d’entrada, però és inhabitable per a les persones perquè és el medi natural d’alguns animals, carnívors a costa dels herbívors. S’hi mengen entre ells i no passa res, és el seu destí. Una mica el que els poderosos psicòpates del món estan fent amb les persones, que ens neguen els drets com a humans per millor destruir-nos. Fan valer el dret del més fort.
Alhora, hem vist que el preu d’un bé bàsic com l’habitatge depèn encara de les lleis del mercat, de l’oferta i de la demanda. Que l’oferta es restringeix per obtenir els majors guanys possibles, i que la demanda creix també per la presència de nouvinguts de tot arreu. L’estat espanyol del benestar no ha atès ni previst l’escassedat d’un bé bàsic que adorna la seva Constitució entre els drets no fonamentals, per així no haver de lluitar contra poderosos gegants, ni haver de construir-ne un parc públic, que són molins que només costen diners.
Que la selva se’ns acosta ho entenem fent una de les diverses cues de la fam d’habitatge que s’han fet i es faran amb més discreció. No hi ha imatges perquè la gent s’hi va comportar. Però si la concentració hagués excitat els ànims de la gent civilitzada fent cua, la Guàrdia Urbana hauria actuat, els mitjans haurien acudit a l’enrenou i els lectors d’aquest article tindríem la prova que la selva se’ns menja. Com que ens sabem comportar, encara viurem més cues de la fam d’habitatge.
Les coses no han anat com caldria demanar-li a un estat social i democràtic de dret, i ara veiem que al nostre barri i a la ciutat sencera és tanta la presència de nous immigrants que ens fan pensar si estarem de visita en un altre país. Es tracta de uns quants refugiats polítics i una majoria d’immigrants econòmics. Està per fer un balanç de guanys i pèrdues, i mentrestant cadascú veu les coses des dels propis prejudicis. Potser morirem d’èxit si atraiem més població nouvinguda, o potser ens salvaran amb la seva aportació, ja es veurà. Però el cert és que el món es va fent com més va més petit, i la selva queda com més va més a prop. Els poderosos del món volen guanys com més grans millor, i els simples mortals només volem que ens hi deixin viure.
A la tardor podrem encetar-lo, aquest debat, en un cicle de xerrades al voltant dels temes i els valors de què parlava Francesc Candel a la seva vida i obra. En el benentès que no arribarem a cap conclusió definitiva, sempre provisional, com la Utopia que s’allunya a mesura que avancem cap a l’horitzó, que deia l’Eduardo Galeano.
Fins aleshores, continuarà aquest dossier divendres 6 de juny!
Recursos web
(15) https://deuda-publica-espana.com/
(16) https://sirdoc.ccyl.es/Biblioteca/Dosieres/DL162AtencionFamilias/pdfs/CONSTITUCION.pdf
(17) https://lamarina.cat/destacat/56575/la-gestio-dels-centres-civics-de-la-marina-passa-a-mans-duna-empresa-privada/ Reportatge publicat el 11.02.2025
(18) https://arquitasa.com/fondos-buitres-ancianos-viviendas/ Notícia del 24.05.2024
(19) https://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20250416/10590275/mayor-red-viviendas-turisticas-ilegales-dribla-millonarias-multas.html Notícia del 16.04.2025
