
Pel Rubén Cruz
Tornem amb Vicent Partal a prendre el pols a la setmana, que podem emmarcar dins d’un conte popular.
Vet aquí que una vegada un Gegant vivia a dalt d’una mongetera enfiladissa i robusta com un arbre centenari. Entre els núvols del cel, al seu palau tenia una gallina que ponia ous d’or.
Imagineu que nosaltres som un noi valent de família pobra, o una noia empoderada, o una mena de menor no acompanyat i valent també que s’enfila per la mongetera i descobreix el palau, l’ogre gegantí i la gallina ponedora. Com que l’ogre menja les persones que de tant en tant li arriben al seu amagatall, nosaltres, com un sol home o una sola dona o un sol menor no acompanyat però ben valents, li robem la gallina, sortim corrents mongetera avall i el gegant ens persegueix amenaçador cridant que la gallina és seva i que ens matarà per lladres.
Quan arribem al peu de la mongetera, tallem la tija a cops de destral i… arbre vaaa!!!, el gegant s’estimba al terra d’una trompada.
La moral és que, en endavant, nosaltres podrem viure de la riquesa aconseguida pel nostre enginy, o per la manca de destresa del gegant espantant i empenyent els visitants planta avall sense calcular les conseqüències.
És l’hora d’aplicar el conte a la nostres vides col·lectives d’ara i de sempre, com els relats clàssics ens permeten.

La setmana començava dilluns amb Ventura i l’engolfament davant la repressió, on comenta el testimoni acabar d’editar del periodista i polític valencià Vicent Ventura.
Era un encàrrec del PSOE de la majoria absoluta del 1982, “una mirada retrospectiva del procés de reconstrucció del valencianisme polític sota la dictadura”, al fundador del Partit Socialista Valencià l’any 1962. El manuscrit havia acabat en un calaix per importú, perquè acreditava la inexistència del PSOE en la lluita contra la dictadura, i que l’oportunisme d’uns coincidia amb el conformisme d’altres per inapetència de la llibertat.
Mite progressista de la rosa empunyada que trontolla per la base de la tija!
La setmana anava creixent com una mongetera màgica. Dimarts, a Una condemna discutible contra Le Pen parlava de la sentència del Tribunal Penal de París que condemna Marine Le Pen i més dirigents del partit ultradretà Rassemblement National, per haver desviat quatre milions d’euros del Parlament Europeu que servien per pagar assistents d’eurodiputats que, en realitat, treballaven per al partit. Com que l’aparta de la cursa de la presidència de la república francesa, Partal troba la sentència inoportuna, desproporcionada i desigual, ja que “és el poble, en l’exercici de la seua sobirania, que ha de decidir qui el governa”.
Atenció: Un mite autoritari en ascens precisament perquè el volen fer caure!

Dimecres dia 1 d’abril recordava en Partal que els fantasmes del franquisme es passegen per la democràcia espanyola arrossegant les cadenes precisament també perquè ningú ha desenterrat els cossos de les seves víctimes ni els ha donat digna sepultura. Per això, ens demana Com pot estranyar ningú que es puga enaltir Franco al parlament?
El president del parlament balear estripava fa 9 mesos la fotografia d’Aurora Picornell, “la Passionària de Mallorca”, que anava enganxada a la tapa d’un ordinador de la Mesa. Els familiars de la víctima van denunciar l’agressor per delicte d’odi, però la justícia d’arrel franquista no li fa por sinó pessigolles, i ara de nou es permet banalitzar el record de la dictadura en la seu parlamentària que presideix.
Un altre mite reaccionari que avança cap al passat arrossegant cadenes que ens les vol carregar de nou. I el cinquantè aniversari de la mort de Franco no ha fet sinó començar. Que la destral arribi a temps de fer-hi la seva feina!
Dijous es feia ressò de la notícia que RTVE inaugurarà a Catalunya un canal en llengua catalana, tot i que el castellà no hi serà exclòs, i es preguntava sobre la utilitat del projecte en I per què 2Cat no emet, en català, per a tot l’estat espanyol?
Per a qui és necessari gastar diners públics en una idea com aquesta, si ni tan sols es podrà veure a totes les comunitats autònomes que comparteixen llengua catalana?
Com diu, es tracta de donar-nos molles, no el pa sencer.

Quina troballa! Que el castellà pugui esdevenir llengua comuna entre catalans si ens expliquen Espanya en la nostra llengua pròpia no és asimetria federalitzant, sinó curanderisme negacionista de la plurinacionalitat.
El federalisme asimètric dels molt centralistes, secció progrechachis, un altre mite que, més que progressar, regressa adequadament… entre els federalistes no practicants i encantats d’haver-se conegut.
Quan el follet del federalisme es manifesta de persona humana, se li veuen les mancances i les estretors de la vestimenta: com el xarop que es barreja amb una medecina amarga per fer-la més agradable, o el desinfectant que ens fan empassar per matar la cuca que ens rosega els budells.
I si no estem malalts ni infectats de cap mal?, i si tampoc no ens agrada que ens apliquin maltractaments?
Els mites cauen mongetera avall.
Com els imperis, que acumulen errors durant dècades o segles fins que arriba a dalt un sonat il·luminat pels focus mediàtics que els acaba d’ensorrar.
Com també els règims dictatorials i autoritaris, que acumulen víctimes en les cunetes i van tirant milles perquè el temps passat és l’oblit.
I perquè els humans no acumulem memòria, arriba un moment que un il·luminat ens ven una mentida, la hi comprem i ens n’acaba venent a cabassos, de mentides. Nosaltres acumulem errors induïts per les mentides dels xarlatans, i aquests acumulen èxits i riqueses fins que deixem de comprar-los els remeis d’aprenents de bruixot.
El cas és que, divendres, Partal ens diu que l’Amo del món és ignorant fins al límit de no saber que ho és.

Hi ha poques combinacions més perilloses que la ignorància i el poder absolut. […] Trump no dubta mai. No admet matisos
Podeu acabar de llegir-lo a Trump, aquest perillós ignorant.
Que en Trump es foti un tret al peu i ens el vulgui clavar a la resta de mortals no significa que les seves víctimes, que ho som tots, ens haguem de disparar entre nosaltres. Al contrari, pot forçar un canvi d’aliances que li faci encara més mal a l’altre peu.