Pel Rubén Cruz
Divendres 21 de març hem canviat d’estació.
No és que anem a buscar els trens que no passen a una altra estació de millor connectada amb la ciutat, el país i el món, sinó que ha arribat l’hora que les tardes curtes i fosques es van fonent a la llum de la primavera, suau i com més va més duradora fins a Sant Joan, el dia que la màgia de la Flama del Canigó vetlla la nit més curta de l’any.
Aquest divendres ens hem trobat al pati de butaques amb la Maria d’Àncora per celebrar que amb 93 anys continua ben viva, com ens ho recorda l’Alberto Costas en la història de vida que ha escrit sobre ella. Ha passat a la sala Pepita Casanellas, entre les 18 i les 19:45 del vespre, quan els polítics dels partits que han donat suport a la publicació del llibre han tancat l’acte amb els parlaments llurs.
Va ser entranyable trobar la sala plena, més de dues-centes persones, velles conegudes i veïnes de la Maria, a qui ella s’acostava per saludar-les.
L’Àngels Migueles, directora de la Biblioteca Francesc Candel, exercia de presentadora de l’acte, amb l’assistència tècnica dels alumnes d’Imatge i So de l’Institut de la Mercè. Fins i tot la jove soprano Paula Nogueira va voler homenatjar la Maria cantant l’ària de Giacomo Puccini, O mio babbino caro, que va immortalitzar la Maria Callas allà pel 1965…
L’autor, Alberto Costas, treballa als barris de la Marina de fa quinze anys com a tècnic esportiu i ara també com a educador social. A l’Alberto la història de Maria li recorda la mare que tots tenim, i fins i tot la seva manera d’explicar-la, que respira veritat per tots els porus.
¿Qué será, qué será, qué será?
Cançó italiana que va popularitzar José Feliciano el 1971.
¿Qué será de mi vida, qué será?
Si sé mucho o no sé nada
Ya mañana se verá
Y será, será lo que serà.
El relat de Maria explica la vida per les seves fites, del naixement al moment actual, passant per l’arribada a Barcelona amb 18 anys i la fundació del primer Centre Cultural de Dones a Espanya, l’any 1953. El va obrir amb el suport de tantes dones del barri, treballadores i mares de família, de molts marits i de la mare de la Mercè Sala, aleshores Presidenta d’Acció Catòlica a Barcelona, que li va donar cobertura i personalitat jurídica.
Se va enredando, enredando,
Volver a los diecisiete, cançó de Violeta Parra, escrita al 1962
como en el muro la hiedra,
y va brotando, brotando,
como el musguito en la piedra,
ay, sí sí sí.
Àncora va néixer per dones i per a les dones, pels seus afanys i neguits, treballs i lluites. Aprendre a llegir i escriure, un primer taller de català al 1969 adreçat a les sòcies i obert al públic, participar en les demandes col·lectives per una vida millor.
Així van aconseguir una escola al Polvorí –la que hi és encara avui—, portar l’aigua corrent als habitatges del barri, l’asfaltat dels carrers o, més recentment, l’arribada del metro a la Marina… i espais de participació i coneixement entre dones, motor de tanta energia aplegada.
Y a fuerza de desventuras
Tu alma es profunda y oscura[…]
Eres como una mujer perfumadita de brea
Mediterráneo, cançó de Joan Manuel Serrat (1971)
Que se añora y que se quiere
Que se conoce y se teme, ay
En acabar la conversa amb l’autor del relat i amb la seva protagonista, diversos veïns del barri, com ara el guitarrista i cantant Gabriel Vallone –de qui he pres els records musicals—, el poeta Josep Maria Pérez i un grapat de dones d’Àncora, han posat notes musicals, poesia i veu al text de la Maria.
Al final, em queden algunes preguntes per fer.
Les dues primeres, sobre el passat.
Com era la relació amb les associacions de veïns que havien creat un grup de dones al seu si?, com ara la de la Vinya, on la Dominga Prades va organitzar el 1975 el que deien primer taller per a dones de tota Barcelona –sardanes, fang, gimnàstica, macramé…—, amb l’assistent social Eulàlia Sauret com a monitora.
El Centre Àncora està format per gent del barri, és a dir, dones, migrants i de classe treballadora.
La Maria ens explica que ella i el seu grup no són tant de manifestar-se com de contactar amb els homes del poder per exposar-los necessitats i buscar solucions junts. I jo em pregunto si el col·lectiu Àncora ha contactat amb grups de dones catalanes de Barcelona, per conèixer la seva manera de fer i pensar. Potser estaven organitzades a través de l’Església, com ara la Joventut Obrera o la Germandat Obrera d’Acció Catòlica, però pagava la pena conèixer les possibilitats que els oferia com a dones en defensa dels interessos llurs. De fet, la presidenta d’Acció Catòlica les va avalar per aconseguir organitzar-se legalment. Encara avui hi tenen una Secció de Dones.
La tercera és saber com imaginen el futur del Centre de Dones Àncora, malgrat el desinterès de les noves generacions, o precisament a causa d’aquesta falta d’interès.
Quan es va crear, les condicions polítiques i tecnològiques no facilitaven el contacte amb dones de fora del barri. Avui és molt fàcil tècnicament i políticament.
A Barcelona hi ha Ca la Dona, un espai d’acció feminista, col·lectiu i inclusiu. Potser el futur és feminista si intentem sortir del patriarcat que impedia la presència social de la dona durant la dictadura, i encara avui sota la propaganda interessada que, si volem, ho podem canviar tot com es gira un mitjó, només perquè les institucions es pengen una pancarta al coll el 8 de març i la despengen al dia següent.
Si ni tan sol qüestionem les relacions de poder, que són el Patriarcat en acció!!
L’última pregunta té a veure amb la llibertat dels pobles, que les esquerres cosmopolites defensen arreu llevat de casa nostra. Sahrauís, armenis, kurds, tibetans… i tants altres com ells. Els progres que obren i tanquen la muralla canten a la llibertat social –que no política— dels andalusos, dignes representants de la migració i de la necessitat en origen: hi demanen una Andalusia lliure de señoritos a cavall, i posant-li música fan veure que el desig se’ns acosta com la quadrilla del Curro Jiménez. Enlloc més d’Espanya s’ha trobat tanta gent diversa vinguda a guanyar-se honradament la vida que a Catalunya. Però l’immigrant pensa en la terra que no el va deixar viure-hi ni morir treballant-la.
Con la cara pa’lante y la cabeza bien alta
…que li va dir el pare a la Maria en sortir de la presó on havia passat 9 anys per socialista.
Sospirar per la terra de cadascú és just, digne i necessari. I també mirar de fer-la possible, com els catalans fan coses, malgrat que cavalquin els quatre genets de l’Apocalipsi.
Suspiro si al despertarme
No me falta de comer,
Y aspiro a no conformarme
Viendo tanto por hacer […]
Y sospiro por mi tierra,
Porque no la dejan ser
Libre, y a eso se aferra,
Para así poder crecer.
Poema de Josep Maria Pérez, recitat a l’acte públic.
La meva felicitació a la Maria Ortega, la Maria d’Àncora. En homenatge li dedico el títol de Roca brava de la Marina.
Em bellugo per on desitjo, i em desfermo amb l’embat del mar.
Dita del vi Roca Brava, de Bodegues Trobat
Perquè tota àncora l’aguanta una sirena, millor bellugadissa que varada.
