Agost no ha estat gens tranquil informativament parlant, i tot indica que en la política hi ha coordenades de fons que s’estan movent o estan en disputa. El soroll que l’extrema dreta exerceix de manera permanent per enfangar qualsevol debat busca fer-se amb la por i el descontentament creixent per la incertesa que genera la complexitat social i econòmica. A més, una inusual i extravagant elit tecnològica, amb Elon Musk com a icona, declara obertament el seu pensament ultra i facilita l’altaveu de les xarxes socials als grups més extrems. Un fenomen que ha repercutit decididament en els últims aldarulls del Regne Unit i els anteriors intents de presa de les seus dels parlaments a EUA i el Brasil, respectivament.
Hi ha coordenades de fons que s’estan movent o estan en disputa. Europa és atenta a com es resol l’elecció presidencial als EUA entre Kamala Harris i Donald Trump, ja que influirà de manera important, i més en un context en què els partits de l’arc parlamentari, contesa rere contesa, intenten barrar el pas a l’extrema dreta, que ara demostra estar lluny d’haver tocat sostre. Havíem tingut l’ensurt francès, però Macron, i amb ell tots els Macrons europeus, que n’hi ha uns quants, continuen sense reconèixer per què som on som. Massa entretinguts en bombolles, massa prepotents, i mancats de canals i cables que els aterrin a la realitat i els connectin amb el sentir social.
A les democràcies occidentals els convé plantejar alternatives, plans i projectes escalonats i seriosos que reverteixin l’esgarrifosa desigualtat i redirigeixin la pressió fiscal cap a les grans finances i empreses. És important obrir aquest debat. De fet, és incomprensible l’absoluta manca d’ambició per repercutir en una distribució més justa del patiment social via impostos, i encara més, del que vindrà si Putin i Zelenski continuen enrocats en no parar la guerra, ja que els efectes per la resta de països també continuaran. I de quina manera!
Un exemple claríssim de la necessitat de polítiques ambicioses, amb plantejaments i escenaris estudiats, és l’abordatge de la immigració. Ara són els sectors econòmics els que han sortit en la seva defensa. Resulta que la contribució a les pensions dels estrangers que resideixen ja supera el 13%, el que significa gairebé un mes i mig de pensions al país. I la tendència és que vagi en augment. És a dir, entre les condicions que ofereixen aquests sectors, dolentes, i l’envelliment poblacional del continent europeu, el sistema necessita mà d’obra, i si és barata millor, diguem-ho tot. Altrament, pot tornar-se insolvent per mantenir la dinàmica econòmica.
Entretant, en l’àmbit català cal saludar la tornada a una certa normalitat a la Generalitat de Catalunya. És important insistir a crear les bases per a un marc d’enteniment i acords -i desacords–. Però atenent a algun mètode que permeti avançar en els debats oberts fa molt de temps i que continuen reclamant respostes. Ni el govern central ni el govern local poden ignorar el cansament social que hi ha a Catalunya. I el fet que, si la població percep que s’insisteix en el que fa temps que es qüestiona, la factura la pagaran tots els partits democràtics en benefici d’opcions extremes o de més desafecció política.
Insistim, cal observar i prendre nota del resultat a Alemanya i de tot el procés francès i italià. La complexitat no pot ser una excusa per la inacció o per insistir en plantejaments que ja no convencen la majoria social. La societat reclama una veritable regeneració democràtica de la classe política, que s’obri, assumeixi riscos i explori vies que ens permetin uns mínims equilibris econòmics, ambients i socials. Tant de bo aquest nou curs sigui l’inici de tot això.
