Pel Rubén Cruz
Els mots són els sons i les imatges que associem a les coses, als objectes comuns que ens envolten. També anomenem i posem mots a les idees que ens voleien pel cap. En compartir-les, les hem de poder explicar primer i batejar-les després per referir-nos-hi, i poder parlar-ne.
En donem veus i les coses comencen a existir entre nosaltres com a actors que es destaquen del decorat. Cobren vida com les ombres xineses es mouen davant del foc a terra, i les humanitzem tot explicant relats sobre les raons del nous éssers, els motius pels quals els hem triat entre la diversitat d’objectes per començar-ne l’existència. Enraonem. I en sorgeixen els mites, que són faules i llegendes explicades amb mots… Com si no?
Entrem en el territori dels músics, els rondallaires i els poetes.
Estimo les lletres/ que formen els mots,/ els llavis que els diuen,/ i el cor que els entén…/ perquè als mots/ hi ha l’ànima/ de tota la gent!
Batec de paraules, poema de la Joana Raspall, introducció al seu llibre Degotall de poemes (1997)
Quan assenyalem un objecte mirem de trobar-hi les característiques que el distingeixen del pla general de l’escenari. Algú li aplica uns sons que volen identificar-lo, un altre els repeteix, els retalla o els allarga, segons la pròpia impressió. Potser la resta d’observadors en tria uns o altres sons, fins rebre el consens de la comunitat que els fixa. Amb la necessitat del primer nom sorgeix el primer baptista. I com que la capacitat d’articular sons i fixar paraules útils és compartida per l’espècie, el baptista primigeni és sempre col·lectiu: la família, el clan, el grup, la comunitat, el poble.
Ara que el dia 4 de setembre celebrem el primer centenari del naixement del Vicent Andrés Estellés, poeta valencià universal de parla catalana, li sentim la veu dient:
Assumiràs la veu d’un poble,/ i serà la veu del teu poble,/ i seràs, per a sempre, poble,/ i patiràs, i esperaràs,/ i aniràs sempre entre la pols,/ et seguirà una polseguera.
…
Ja no existiran les paraules,/ sinó l’home assumint la pena/ del seu poble, i és un silenci.
…
Allò que val és la consciència/ de no ser res si no s’és poble.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
Llibre de Meravelles, 1971 (fragments)
Tot batejant esdevenim aprenents de bruixot, i creem sense aturador un món sonor farcit de presències visuals i imaginàries. Tantes que la vida elemental dels pobles es fa com més va més complexa.
A mesura que el repertori de mots creix, s’enforteix o es deforma en contacte amb els mots d’altres grups humans. Aquests tenen per costum intercanviar pacíficament béns i els mots llurs, i també imposar-se amb violència per dominar l’espai físic i l’ideològic de l‘altre i enfortir el propi.
La veu se’m nua i, per no lamentar-me’n, encara canto.
Haiku de la Joana Raspall, del llibre Arpegis (2004)
Del llatí clàssic muttum facere deriven el català fer mot, enraonar, i també mut, qui no bada boca ni diu mot. De no dir mot ve motar en mallorquí.
N’hi ha de mots equívocs per jugar amb els sentits d’una paraula o la semblança dels sons amb una altra. Noms d’aliments –el fuet, el cogombre, la papaia…— amb un gir atrevit que frega la carnalitat i segons com i quan resulten divertits o obscens… o totes dues coses ensems.
N’hi ha de noms compostos, que combinen dues idees en un sol mot, com ara bufanúvols. Són enginyoses proves de bonhomia, tan necessària.
Amb aquest senzill exercici de parar l’orella davant la nostra padrina, podrem constatar que qualsevol paraula, mentre surti d’una boca o altra i algú se n’hagi de valer per fer-se entendre, encara és viva, i que vol viure. Fem-la servir. I si algú no ens l’entén, que ho demani a la seua padrina, que per a alguna cosa s’anomena la veu de l’experiència.
Marta Rojals, «Apadrina una padrina» (VilaWeb, 23 d’abril del 2007)
També n’hi ha de malintencionats. Mentre motejar en català antic era parlar d’amoretes entre joves, sinònim de festejar (Coromines), en castellà era burlar-se, “poner falta en alguno, dicho agudo y malicioso” (Covarrubias)
Encara avui un mote és un malnom, un motiu de burla o de brega. Pot ser un premi, però més sovint un càstig social. Un cert consens comunitari, que tant vol descriure algú com venjar-se’n burxant en una característica física o moral de l’individu o de la seva família. La paraula pot sanar o condemnar a una llufa per a tota la vida, que passa de generació en generació.
DINS UN MOT, QUANTA GENT QUE HI VIU
Si sou dels que estimeu escoltar les veus d’un temps passat fetes mots d’avui, i voleu fer-los anar perquè que arribin al futur sense oblits involuntaris ni imposats, podeu subscriure-us gratuïtament al servei lingüístic de Rodamots, i rebre’n un cada dia per correu electrònic o xarxes socials.
