Pel Rubén Cruz
La Narges Mohammadi havia de recollir avui el seu premi a Oslo. El Nobel de la Pau. A una dona iraniana i musulmana. En reconeixement al seu activisme pels drets humans, que són els nostres drets: per la igualtat d’homes i dones, i contra la pena de mort, la tortura i la violència sexual a presoners polítics, especialment les dones.
“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets; són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”.
Declaració Universal dels Drets Humans, 10 de desembre del 1948
Per tot això el règim teocràtic i misogin dels aiatol·làs la reprimeix tant com pot –detinguda tretze vegades, i condemnada a trenta-un anys de presó a i cent cinquanta-quatre fuetades. Avui la manté tancada per tres voltes rebel, i la Narges ho celebra adherint-se la vaga de fam de les companyes també empresonades per la seva fe bahà’i.
Això passa avui, el Dia Internacional dels Drets Humans. Com ha passat ahir i continuarà passant demà, em temo.
La Narges és la segona dona, iraniana i activista dels drets de les dones i dels nens que algun dia seran homes, la segona dic que el Comitè dels Nobel de la Pau reconeix, després de la Shirin Ebadi (2003). Alguna cosa s’està movent al món en la direcció equivocada quan cal insistir-hi en l’evidència: sense drets no hi ha humans amb futur. Sense futur no som humans. La profecia a risc d’acomplir-se.
Avui fa 75 anys que es va aprovar a París la Declaració Universal dels Drets Humans, el document traduït a més llengües del món. En 1967 es va desplegar amb dos Pactes internacionals, el de Drets Civils i Polítics, i el de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Van fent via, contra poderosos interessos.
Tanmateix, sembla que els nostres drets són febles, que els poderosos de la Terra no els donen valor en tant que som molts –la immensa majoria— i massa exposats als interessos de la minoria que ells representen. A les amenaces de tota la vida fetes cruel realitat –genocidis i violència— s’afegeixen l’actual onada de populisme d’extrema dreta, que no mata però intoxica les ments i les deshumanitza insensibilitzant-nos davant l’abús i l’horror. ¡Viva la Muerte!, criden sempre els salvatges que la hi desitgen… als altres.
Conèixer avui la Narges i pensar-hi un instant és un antídot contra tots els feixismes: els fantasmals –que remenen el llençol blanc foradat mentre udolen— i els reals que manifassegen les institucions com més va amb més soroll de cadenes. ¡Vivan las caenas!, un altre clàssic del repertori tradicional.
Un dia com aquest ha estat l’escollit per crear una Plataforma per la Defensa de la Memòria Democràtica de les Illes Balears, amenaçada pel feixisme institucionalitzat. Que és bo perquè el poble l’ha votat? Millor serà perquè el poble se’n sabrà desfer, bo i rectificant com el savi.
Tant de bo mai no calgui ser vigilants de les nostres institucions, democràticament desintoxicades.
Fem les paus amb els homes i dones de bona voluntat!
