L’Àgora de mestres i famílies

Carlos Cordeiro i Irene Villanueva. Docents

Institut Domènech i Montaner

Amb el pas dels anys hem descobert que la porta d’un institut no és només una obertura que permet la circulació cap a l’interior o exterior d’un edifici, sinó l’accés, sense pagar entrada, a un parc d’atraccions. Per això, respirem conscients que abandonem la pau exterior per entrar en un lloc on un dia dura una setmana, on resols i gestiones, en temps rècord, sol·licituds, inscripcions, qualificacions, trucades, informes, correus, ferides d’alumnes, el wifi, incidències al passadís, lavabos o pati. Els docents hem desenvolupat una tècnica que ens permet fer un curs de formació alhora que organitzem una sortida i contestem oral i simultàniament dos correus que han enviat al llarg del matí. I ho fem donant sentit a expressions tipus: “Encara no m’has dit res”, “Ja ho he enviat” o “Estic pendent d’això”.

I això no acaba quan sortim del centre: allarguem l’horari que tenim assignat. Les motxilles i maletins viatgen carregats d’exàmens o dossiers per acabar completant la decoració de les vivendes dels profes. Perquè saps que els alumnes et preguntaran: “Ja has corregit els exàmens?” Quan? Si no tinc temps ni per regar la planta, que cada matí, mentre em prenc el cafè, em mira esperant que tingui un moment per ocupar-me d’ella. Sort que vaig abandonar la idea de tenir un gat, perquè ara l’hauria d’estar buscant per tota la casa, dissecat, amb la postal  “Feliç 2021!”.

CRIDA A LA PARTICIPACIÓ !

Miquel Biel i Mònica Castro. Pares

Institut Domènech i Montaner

Ens agradaria que reflexionéssiu sobre el futur que els espera als nostres infants i adolescents.  Hem entrat en una societat que no se li dóna valor a la feina participativa, col·lectiva, de barri, d´anar tots junts, de participar en actes, de col·laborar en activitats de barri, d’aportar el nostre granet de sorra a les activitats dels centres educatius.

Moltes són les raons i algunes podrien ser:

La manca de compromís familiar: Els infants no viuen aquesta experiència amb normalitat i constància, això fa que no ho vegin com una rutina, una regularitat.
S´està creant una joventut “virtual” ja que les xarxes socials i els videojocs estan ocupant una part important del temps dels adolescents i la influència no sempre és positiva.

És rellevant que des de les famílies s’eduqui als nens i nenes en el compromís amb l’entorn. Estem vivint un temps en la qual els adults no dediquem estones de qualitat als fills i filles. Les prioritats han de canviar, estem deixant fora als infants i això té una repercussió futura que ja és imminent.

Al barri de la Marina hi ha moltes entitats, però la mitjana d’edat dels seus membres és molt alta per la manca d´implicació del jovent, a excepció dels esplais, l’assistència de la qual és  molt baixa.

Els joves han d’aprendre a tenir compromís. És evident que la part més important s’ha de fer a casa. Des dels centres educatius s´està començant a donar impuls a aquestes accions, però ens queda feina, a TOTS i TOTES.

Què se n´ha fet de l’efervescència i la il·lusió de fa un temps, on els nostres pares participaven i ens feien partícips de Sant Ponç, el Carnestoltes, Sant Joan, les activitats per recollir diners pels viatges de final de curs ? Està molt bé poder viatjar per tot el món, disposar d´una targeta bancària, tenir un iPhone i un patinet elèctric, però encara som a temps de reconvertir els nostres joves i fer-los entendre i valorar que tot requereix un esforç, una constància i una certa resistència.