Jesús Martínez
«…un vellet molt viu que tenia per nom Geppetto, encara que els nois del veïnat, quan volien fer-lo sortir de polleguera, li deien pel sobrenom de Farinetes, pel fet que la seva perruca groga s’assemblava moltíssim al farro de blat de moro.»
Qui hagi llegit Les aventures d’en Pinotxo, de l’escriptor Carlo Collodi, s’haurà adonat que, al voltant dels oficis, es creen fantasies, llegendes i relats fabulosos.
En Geppetto podria ser l’Ernesto, dels primers fusters de La Marina moderna, que va fundar el seu taller a un entresòl del passeig de la Zona Franca, el 1968, aleshores terra de cultiu que es debatia entre les cistelles de vímet, els varals dels carros i la galantina de capó per una banda, i les llambordes dels primers carrers, la lleteria de Cal Cisó i els murets de les fàbriques de l’altra.
De bon començament, l’Ernesto, natural de Cuevas del Almanzora (Almeria), s’havia instal·lat a les Cases Barates, molt a prop de la platja de Can Tunis. Per aquests encontorns coneixeria la Remei, la seva futura esposa, natural de la Colònia Bausili.
Si l’Ernesto és en Geppetto, la seva filla Remei Márquez, Mei (Barcelona, «any màgic de 1962»), presidenta de l’Associació de Comerciants La Marina i amb mans rosades, hauria de ser en Pinotxo, «una marioneta de fusta, però una marioneta meravellosa, que sàpiga ballar, fer esgrima i fer salts mortals».
Remei no és en Pinotxo perquè no sap mentir.
Sí que ha heretat del seu pare la passió per tallar la fusta i posar-se els anells de l’arbre als dits de pa.
«Cada vegada hi ha menys boscos, i per això cada vegada hi ha menys mobles de fusta massissa. La majoria estan recoberts i folrats de capes d’aglomerats de melanina, material sintètic. Així que quan et trobes una fusta noble, de pi de Flandes, marbrada, que fa olor de resina, tens la sensació que treballes la vida, l’evolució», explica la Mei, al capdavant de la botiga de proximitat Art i Decoració (Mineria, 17), amb tots els marcs del museu d’Orsay.
Art i Decoració es va obrir el 1975, fruit de l’emprenedoria de l’Ernesto, el pare de la Mei i deixeble del mestre artesà Jaume Ferrer, el Maese Pruna del llibre de Collodi; el pare també va col·laborar amb el pintor i escenògraf Josep Mestres i Cabanes (Església del monestir de Montserrat).
«Abans venien les mares amb les fotografies del casament dels fills i dels seus ancestres, imatges de qualsevol mida, i volien un marc digne, rodó, ovalat o de formes inversemblants. Les famílies, modestes, cuidaven molt la decoració de la llar, per fer-la més confortable. I no només portaven aquestes fotos de l’àlbum, sinó també pintures i làmines», informa la Mei, antiga estudiant de l’escola parroquial Mare de Déu de Port i que anava per advocada, per ajudar els més febles. «Avui em venen persones de mitjana edat amb les fotos dels seus viatges, els que encara les guarden en paper; els joves ho tenen tot al telèfon mòbil i no necessiten res més. També faig marcs per a manualitats, punts de creu, puzles…, tot el que serveixi per posar llum a la vida.»
Diu una fada a Les aventures d’en Pinotxo: «L’home [i la dona], neixi ric o pobre, està obligat a fer alguna cosa en aquest món, s’ha de dedicar a alguna cosa, a treballar».
Això és el que ha fet la Mei.
Cada any que passa, un comerç històric tanca a Barcelona. Sense relleu.
La Mei, casada amb el Jesús, té dos fills: una futura infermera i un futur pedagog.
Ikea («Millors preus») ha fet molt de mal: «Qualitat baixa però atractiva, ofertes de productes estandarditzats».
Tot i així, ella resisteix.
«El centenar de petits comerços de l’eix comercial de La Marina dona servei al ciutadà, i el nostre somni és que el Passeig arribi fins al mar», somia.
A això hi afegeix un renyit «pla d’usos estètic», a l’estela de la campanya municipal Barcelona, posa’t guapa.
Entona la cançó del seleccionador de futbol Luis Aragonés, tot i que en lloc del verb guanyar pronuncia aquest altre: «Volem empoderar, empoderar i empoderar».
Empoderar el veí de La Marina perquè se senti orgullós de les seves arrels.
Des de petiteta, la decoradora Remei Márquez, Mei, qui pertany al Gremi de Fusters, Ebenistes i Similars de Barcelona, ha passat la garlopa per escatar taulons, ha acaronat l’escorça dels roures i n’ha tret les mides del nostre passat.
El marc de la Mei seria de color de noguera, envernissat de candy-fúcsia, tamisat d’estrelletes dentades, com l’àbac d’un nadó.
El premi d’en Pinotxo per ser bo és convertir-se en un nen.
