Pel Rubén Cruz
Dijous 29 de setembre, entre les 19 i les 20:30 h ha tingut lloc a les Cotxeres de Sants l’entrega dels segons Premis Primer d’Octubre que l’Associació Més Lluny dedica a reconèixer la trajectòria d’unes vides públiques viscudes en català per la convivència.
L’acte s’ha obert amb un record a la generositat interminable de la Núria Feliu, la Dama santsenca de la cançó acabada de traspassar el 25 de juliol. “El meu poble Sants, el meu país Catalunya”, deia la Feliu i repeteix ara la placa al columbari de Santa Maria de Sants.
El primer guardó ha estat compartit per la Margarida Muset i el Joaquim Arenas, la parella de pedagogs que va crear la immersió lingüística als anys 80 i el Manifest Koiné al 2016. Arenas va començar a ensenyar català des de la clandestinitat, als anys 60. D’aleshores ençà, la llengua ha estat el primer graó en l’escala d’ascens social per als nouvinguts.
Ja en democràcia, l’escola nacional catalana havia de servir per formar part d’un poble entre els pobles del món. L’escola és una veritable estructura d’estat, la tenim i no cap en la Constitució del 78 ni cabrà mai en cap altra d’espanyola.
En podeu saber més llegint aquesta recent entrevista al diari digital Vilaweb, i l’entrada a la Viquipèdia.
La tercera persona guardonada ha estat la Rosa Vidiella, mestra amb una visió també pedagògica de l’activisme social i polític. Agraeix de viure en un barri on tanta gent es mobilitza pels drets humans, i amb tantes iniciatives col·lectives. Però no porta bé allò de rebre premis, perquè com a mestra no creu en el valor de la pastanaga i del pal per a educar: no té cap valor fer les coses per por o per l’expectativa d’aconseguir un avantatge. S’han de fer ben fetes per si mateixes.
A continuació, la Coral Sant Medir creada el 1965 a la parròquia del barri de la Bordeta, ha estat reconeguda amb un altre premi a la trajectòria per la seva tasca integradora de la diversitat, fent barri, ciutat i país. Ara fa 5 anys, la coral amb el seu director al davant va començar cantant ben d’hora ben d’hora a Cotxeres i va recórrer els col·legis electorals del barri portant tranquil·litat enmig de l’amenaça i de la violència deslliurada per les policies d’ocupació. Era l’1 d’octubre, que celebrem amb premis de futur.
Tot seguit, el Joan Font rep el guardó per l’obra empresarial Esclat i Bonpreu, que de fa 50 anys proven que es pot guanyar diners atenent la ciutadania en la seva llengua pròpia. Al seu discurs ressalta que no es possible fer un país cohesionat sense empreses competitives capaces de generar recursos per la seva gent. Un dels mitjans que fan servir és la proximitat emocional als ciutadans, incorporant al negoci tot allò que els interessa: productes de km 0, envasos sense plàstic, atenció en llengua pròpia…
La Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL) ha rebut un altre dels reconeixements a la tasca de difusió del català com a llengua de cohesió social des del 1996.
En cinquè lloc, el matemàtic i filòleg valencià Josep Guia i Marin, membre de l’Assemblea de Representants escollida al Consell de la República i militant de primera hora al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN)
Com a rector de la Universitat de València, és responsable de l’única norma existent que declara el català com a llengua pròpia a la Comunitat de València. Ens ha fet recordar el tractament diferent de les llengües oficials a la Constitució del 78: només el castellà és de coneixement obligatori, mentre que la resta queda al albir de què diguin els estatuts de les respectives comunitats (art. 3)
L’últim guardonat ha estat el MHP Quim Torra. No cal dir-ne gaire cosa, perquè és prou conegut. Només apuntar que la nit del 30 de setembre a l’1 d’octubre, la va passar a l’escola més propera a casa seva, i va sentir que tant amb els veïns que coneixia com els que no formaven un grup d’amics de lluita fraternal. Pensa que Catalunya serà fraternal o no serà.
També ha dit que va sortir del govern més independentista que hi va entrar, perquè va experimentar la impotència de no poder pagar els treballadors de la seva empresa, la Generalitat de Catalunya, perquè li mancaven els recursos. Com la pandèmia ha palesat, si necessitem la independència és per tenir cura de la gent vulnerable. Ens cal empoderar-nos personalment i col·lectiva, no un acord de claredat que ens deixi en les mans del govern espanyol. Això només ho aconseguirem amb la força de la ciutadania. Alguna cosa hem de fer fins aconseguir moure els partits a seguir-la. La via és la ruptura democràtica, iniciada el 2015. Retrobem-nos en aquesta fraternitat.
Però no oblidem que aquest és un article d’opinió, la qual bé s’ha d’expressar de la millor manera possible: començant la reflexió al vespre d’una jornada i acabant-la al dia següent.
El dia 30 de setembre ens hem tornat a concentrar centenars de ciutadans per donar testimoni dels fets de fa cinc anys: l’ocupació ciutadana de les escoles la nit abans de l’1O per assegurar-se que n’obririen portes a la jornada electoral, i l’assalt policial violent dels col·legis electorals amb la retirada violenta d’urnes, però sobretot la victòria del Sí per dos milions de vots, que no és cosa de per riure… Els protagonistes d’aleshores i d’avui som conscients que, si renunciem a ocupar els carrers, ens donem per vençuts i guanyen ells.
—I qui són ells?
—Doncs cada vegada són més, perquè eixamplen la base unionista que fa pudor a infern. Roger Español ens ha recordat com va actuar l’esquerra espanyola aleshores: “Si yo fuese catalán, no votaria.” (Pablo Iglesias, que ni vota ni deixa votar, i no sembla de Vallekas, on la gent és més abrandada. És clar, que és de Galapagar!)
—Ara diuen que si ets català recolzis un pacte de claredat… per deixar en mans de l’esquerra espanyola el quan, com i quina pregunta votarem. Mira que som bona gent…!!
Al tancament, la Núria Feliu interpreta la cançó “Anirem tots cap al cel” a la seva festa aniversari al Gran Teatre del Liceu (Barcelona), 9 d’octubre de 2011.
