Yohany Limpias
Poden les institucions donar resposta als problemes que estan cridats a resoldre, sense que els seus ciutadans se’n refiïn del que fan? No. Com a mostra, mireu si no el que està passant al EEUU o el que sempre ha passat als països de l’Àfrica i l’Amèrica Llatina. La confiança és el fonament del pacte social i el que possibilita que un país tiri endavant, que funcioni. A la classe política se li suposa una certa capacitat d’entendre això i de lectura i interpretació de la realitat social.
I en aquest sentit el Govern de la Generalitat havia deixat d’emetre senyals d’intel·ligència política. Se li ha esgotat el crèdit ciutadà en la seva capacitat de millorar i afrontar els reptes actuals. Els senyals i l’escenografia de tot el que veiem, sovint ens fan qüestionar si la Generalitat compren la dimensió i la gravetat de la feina que se li requereix en aquesta crisi. Qui feina té, si no aquesta?
No obstant això, el cop aconseguit amb el pacte amb l’educació atenent les seves demandes i reivindicacions i garantint així un inici de curs sense vagues, torna una mica de tranquil·litat. És un bon inici per trencar la percepció d’inacció que ha calat en una part significativa de la ciutadania, esgotada i tensa pel context social.
S’ha de reconèixer l’encert de la mesura, ja que situa la resposta de l’administració catalana des de la complicitat i empatia social envers l’estil de l'”és el que hi ha” “és el que toca” i l’enfrontament, davant la resposta social, que hem de tenir quan s’actua sense consens i contra els interessos de sectors que ja han suportat molt de retrocés en els drets laborals, com els mestres i docents. Perquè arribats on som ja no esperem avançar. Només deixar d’anar enrere, no perdre més qualitat social, democràtica, educativa, sanitària, laboral… benestar, en definitiva.
Aleshores, igualment cal posar en qüestió a la classe política i l’elit tecnòcrata i financera. A la de fora, a la nacional i a la local. On és el límit per anar enrere? —Compte!, perquè la resposta espanta—: no n’hi ha! Es pot anar tan lluny com ho permetem. És el sistema. Escanya tot el que pot i fins quan pot. Les elits temem l’esclat social només si aquest els amenaça.
La reflexió ve a tomb perquè tothom ha advertit d’una tardor calenta. Això és: problemes en el subministrament de bens essencials i l’encariment de productes bàsics. Doncs l’actuació i organització d’estructures representatives i democràtiques com els sindicats serà cabdal, com ha passat a l’educació. La mobilització i el suport majoritari i contundent de les bases al sindicat de l’ensenyament ha trencat una inèrcia de no atenció que fins ara havia tingut la Generalitat i l’ha obligada a prendre mesures que fins fa no res advertirà com inviables. Un aplaudiment per al sector i també per la resposta final de l’administració. Cal continuar en aquesta dinàmica.
L’escola és peça social cabdal per no retrocedir en tots els camps, i de la qual tothom s’omple la boca dient que sí, que importa molt i bla, bla, bla, però rep l’atenció que li cal? És va i superflu el que reclamen els mestres i docents? La majoria sabem, intuïm, que hi ha motius de fons i estructurals que no necessitem conèixer en detall per saber que hi són. Que a la catifa on s’amaga tot el que no es vol posar a la llum pública ja no hi cap més brossa. S’ha omplert.
Per tant, fem costat als mestres en les seves demandes, assumim les seves reclamacions com nostres i en el marc del país que volem construir: amb justícia social. Perquè la ignorància i la manca d’oportunitats ens surt molt més cara.
I encara més als barris com els nostres en què els indicadors socioeconòmics i educatius són a la cua dels de la ciutat. Volem escoles potents i amb qualitat educativa, amb l’alumnat ben atès i amb mestres i docents ben formats, ben tractats, ben pagats i ben considerats. Cal invertir en ells i en tot el sistema educatiu. Ho necessitem i ho reclamem com a societat i els governs ho han de fer possible. Perquè retrocedir en més drets i en al qualitat de serveis essencials ja no és una opció. No pot ser-ho.
