Pel Rubén Cruz
Max@alvaro diu que l’Helèctica pren tantes formes que ni els millors mestres (helecticistes?) en coneixen més que una petita part. Potser tampoc no cal saber-les totes. Com passa amb el kungfu: els mestres ensenyen a advertir l’atac –que pot venir d’arreu—, i els deixebles aprenen a detectar i parar el cop, sense sang.
L’autor ens informa de què IRIAH és alumna de SOFYNAIHI, i educadora de les habilitats que tots els seus congèneres tenen de manera insospitada. Els ensenya a llegir els impulsos de l’helèctica. És evident que aquesta energia mou el món material i sobretot moral del planeta Hèlex: els cossos fan de bateries recarregables perquè l’esperit pugui lluir fotons que il·luminen. L’helèctica interioritzada, consumida i assimilada conscientment, és un vestit de llums. Pobre de l’esperit que no brilli prou, perquè no haurà captat prou sentit a la vida.
IRIAH és una geisha ballant la dansa dels llamps. Fa d’antena de l’energia que no es veu si no és en la descàrrega, com una mèdium capta la saviesa acumulada del món. Brilla com una geisha celebrant un ritual.
De LARINNA sabem que amaga identitats múltiples, però la seva petjada deixa intuir que ha estat ella, diu Max@alvaro. Però, qui és ella, la multi-idèntica a diverses mateixes? Haurà de triar-ne una quan vulgui ser reconeguda, i anar de múltiple en cas contrari. Com n’és, de dur, portar vides paral·leles! Només compensa si tens un bon motiu.
També sap canalitzar l’helèctica millor que ningú altre, quan té la mirada perduda. Mira sense veure perquè ja n’ha vist prou amb una vida tan polièdrica, que entén les diverses cares de la realitat. Encara hem de saber de quina manera li aprofitaran les seves capacitats, i a qui.
L’autor de NORI diu que no es pot enxampar un rosegador que fa contraban, però… si tothom té l’energia que necessita, contraban de què? Nori no és la guilla astuta dels contes, sinó potser la sariga de l’Edat de Gel que empaitava aglans per desgastar els incisius que li creixien… i acumular greix per quan no n’hi hagi, d’aglans. Segur que ja ha trasbalsat prou energia d’una banda a l’altra del seu món, i ara viu d’unes bateries ben recarregades… de saviesa.
Perquè al final de l’aprenentatge, que hi queda? Molts cops rebuts, alguns d’aturats i la saviesa per seguir encaixant cops que ensenyen i ensenyances que colpegen. Seguir endavant.
A la Terra els nostres cossos es transformen en matèria orgànica susceptible d’adoptar qualsevol forma viva, però la glòria d’haver viscut una vida digna és prou energètica com per acumular-se als desguassos eteris de l’Univers i generar nova vida digna. Al contrari també passa, que una vida ensopida ho és prou poc, d’energètica, perquè s’escoli pels forats negres i en torni decantada per un alambí. El Gran Laboratori de l’Univers no l’ha inventat cap científic, sinó que ja hi era.
Carreta y manta: la senzillesa de viure, la consciència de regal i el capteniment per usar-lo i consumir-lo amb alegria mentre duri.
Hem arribat al final del camí, una mica fatigats.
El motiu que m’havia fet escriure aquestes converses amb tot de gent llegida era la ideologia amagada rere la tecnologia, i el transhumanisme com a mostra més cridanera.
Les tècniques ens servien primer per facilitar la vida sense interferir les creences, i després ens plantegen dubtes sobre la tradició acceptada, més que convinguda, perquè la nostra voluntat no ha contribuït a crear-la, només a mantenir-la, si estem degudament ensinistrats. Comença la substitució d’unes creences per unes altres de més satisfactòries: procuren més benestar, donen respostes enraonades… i acabem esperant-ho tot d’elles. El nostre nou ídol per uns té forma d’androide de plàstic i circuits integrats, i per altres d’un nou cervell multi connectat al món sense fronteres… però amb interferidors pel mig que invaliden l’autoria de l’experiència i la responsabilitat de l’acció.
Però un androide mai no serà un ésser humà malgrat tenir els drets humans que li vulguem reconèixer. Perquè no podrà compartir els prejudicis de la tribu humana que, sense ser perfectes, ens han portat fins aquí i encara més lluny si els deixem actuar. Els hi falta un bri: el pes de l’anima dins del cos. El cos pot ser absolutament fet de protèsis, però haurà de portar sang (artificial) per les venes (artificials per fer-li arribar els nutrients i l’energia al cervell. O què menjarà, la placa mare de totes les plaques? Potser helèctica? El manà del futur, si ens carreguem la superfície terrestre tal com la coneixem i fem que es carregui d’energia del nucli de la Terra.
Que les pràctiques tècniques de millora humana són inevitables ens ho demostra l’èxit de públic que se sotmet a operacions de cirurgia estètica, innecessàries la gran majoria. Però si d’altres intervencions han de tenir efectes sobre tercers, com ara la descendència, haurem d’avaluar-les aquestes tècniques a la llum de criteris respectuosos de la nostra triple dimensió
- Com animals que som (però no només), les idees de salut i de benestar;
- Com a éssers socials, les nocions de pau, justícia, llibertat, entre més.
- Com a éssers espirituals, els criteris de veritat, bellesa i bé
No només són multifacètics i polièdrics alguns personatges de ficció d’Helèctica, sinó que ho són precisament perquè el seu autor intueix l’existència de models humans que ho són al món real. Siguem lúdics, alhora que lúcids.
És cert que la tècnica completa la natura animal de l’home. Però per conèixer la persona concreta necessitem acostar-nos-hi amb l’ajut de l’art, de la literatura, les tradicions religioses, l’experiència quotidiana i el seny, la conversa…
«Per a mi, la literatura és una forma de vida espiritual, de coneixement irrenunciable i profund de la realitat.»
Jonathan Galassi, editor i escriptor, entrevistat a La Vanguardia, 2010.04.28
I en tant que individus concrets apareix la noció d’identitat. Totes tres natures —animal, social i espiritual— identifiquen cada persona en la seva singularitat concreta i única: la manera humana de ser universal.
. .. … o O o … .. .
A continuació resseguiré les moltes miques de pa que he anat deixant pel camí, i miraré de trobar-li la gràcia a tot plegat. No vull que sigui divertit, sinó agraït amb els éssers humans que han viscut abans que nosaltres, amb neguits i amb alegries, contradiccions sense fi i errors involuntaris… Per als errors provocats amb mala fe hem inventat un déu misericordiós que els sabrà perdonar, jo no en sé ni m’hi poso. Però reconec que de Creador n’hi ha, i que ens ha deixat en aquest racó per conviure-hi mentre li mantenim el jardí en bon ús. Som els masovers planetaris del senyor de l’Univers. Més gran honor —i feina— no podíem imaginar. Per això sobren somnis de poder immortal.
«Som animals llestos per naturalesa, però volem ser animals dignes per decisió. I en aquest esforç consisteix la valentia, el gran alliberament.»
Jose Antonio Marina, Anatomia de la por. Un tractat sobre el coratge, 2007.
ANNIYA és mercader de dia, lladre de nit. De la seva botiga surten animals amb pròtesis metàl·liques on abans mancaven membres… Que us sona?
Aleshores és una benefactora d’animals de tots els gèneres i espècies. També del gènere humà versió avançada d’Helex? Per fi algú que es fa mans i mànigues per ajudar algú altre. Però què comercia? I sobretot, què roba?
Gràcies per ser-hi, obrint pas. Gràcies a l’Álvaro, que en sabrà fer bona via. Carreta y manta.
Seguiré les converses i les opinions a les entrades del meu bloc, amb aquest pla:
- LGC /3. Regals: El llenguatge
- LGC /3. Regals: La cultura
- LGC /3. Regals: L’educació
- LGC /3. Regals: Els Drets Humans
- … … …
Aviat estaran diisponibles. Que vagi de gust.
