Carme Tulleuda
El 25 de gener d’enguany es va crear un web per celebrar el trentè aniversari de Barcelona’92, “els Jocs”. Per un error tècnic de impossible connexió amb la base de dades, avui que ha passat mig any i és dia de la inauguració ara fa 30 anys, la pàgina no està disponible. No en coneixem el contingut, però la pàgina volia sumar-se a les celebracions en record de l’esdeveniment.
En general, els mitjans que s’han fet ressò dels actes públics i també polítics (el mapping projectat sobre la façana de l’Ajuntament, els discursos al Saló de Cent de l’alcaldessa Colau i del primer tinent d’alcalde Collboni) parlen en castellà de “recuerdo positivo”, “admiración internacional” i de “orgullo”, però “sin nostalgia”, “movilización ciudadana de voluntarios”… I els discursos de l’alcaldessa parlen de l’ “esencia de ciudad: abierta, acogedora, vital y participativa”, i de l’ “espíritu de compromiso y de colaboración” que hem de recuperar per “proyectarlo con fuerza hacia el futuro, al servicio de una ciudad que quiere salir de la crisis más fuerte“.
Totes són bones paraules per dir bons desitjos. Tanmateix, d’aquell esdeveniment global n’hi ha punts foscos que els mitjans públics i privats no volen recordar, tan sols l’aparença de progrés per a la ciutat, Cap i casal de Catalunya.
Jo penso que invertir en infraestructures i modernitzar les ciutats són deures polítics de l’Administració: els ciutadans paguem els nostres impostos i l’administració competent els ha de revertir en el nostre benestar.
Ja es veu el gran interès de l’Estat espanyol en utilitzar els impostos dels catalans per qualsevol cosa que no sigui invertir-los en el nostre territori. Els Pressupostos Generals de cada any en són la prova, d’aquesta voluntat.
Els grans esdeveniments internacionals sempre han estat la manera d’obligar Espanya a invertir a Catalunya. En veiem un exemple.
La nostra ciutat era vigilada amb canons des de Montjuïc i no podia construir fora de muralles perquè escapava al control de les bombes que li devien caure quan fos l’hora. Al llarg del segle dinou es va demanar al govern de Madrid en diverses ocasions l’enderrocament de les muralles… de Barcelona! S’aprofitaven canvis de governs (1820, Trienni Liberal; i 1854, Bienni progressista) i es prenia la iniciativa durant insurreccions populars (1841 i 1843) i revolucionàries (1868, la Revolució Gloriosa)… fins que, després de bombardejar la ciutat per trinxar la revolta i fer-li pagar a Barcelona la reconstrucció del seu cinturó de castedat en pedra, el govern de Madrid va permetre que se n’enderroquessin els últims trams gràcies a projectar l’Exposició Universal de 1888.
A Madrid no li cal tot això. Sempre ha tingut el que ha necessitat.
La rivalitat Madrid-Barcelona és normal. Madrid no veu amb bons ulls cap esdeveniment a Barcelona. Madrid volia una Barcelona emmurallada i una ciutat antiquada en tots els sentits. Al 1992, per diluir l’impacte olímpic, Espanya va fer l’Expo de Sevilla (amb l’arribada de l’AVE inclosa), i es van treure de la mànega la capitalitat cultural europea de Madrid. Quin balafiament de diners públics!
Com diu l’amic Jaume Riu, les ciutats que no són capitals d’estat no poden avançar de manera natural i ininterrompuda, sinó que ho han de fer a salts de quaranta o cinquanta anys, amb coses com Exposicions universals o internacionals de 1888, i 1929, el Congrés Eucarístic de 1952 o els Jocs Olímpics de 1992. Però «la natura no fa salts i, tanmateix, Barcelona evoluciona de forma expressament antinatural. Un argument més per voler la independència, per no haver de fer salts.»
Van ser uns Jocs Olímpics Espanyols ubicats a Barcelona. Una mostra de nacionalisme espanyol amb un pessic de regionalisme català, incolor, inodor, insípid però suficient per molestar als pijo-progres.
Tota la flor i nata de l’Estat hi era aquí, marcant territori, i calia fer neteja general de gent molesta. Els independentistes eren els que molestaven més en aquell idil·li hispano-català que es volia mostrar arreu del món mundial.
Setmanes abans de la cerimònia inaugural, l’Operación Garzón va detenir alguns independentistes. Per haver entrevistat a un dels detinguts que va denunciar tortures, el periodista Salvador Alsius va ser destitiuit del TeleNotícies de TV3. Vint anys més tard es va produir el documental “Operació Garzón” que TV3 encara mai no l’ha passat per antena.
Sort que alguns activistes xiulaven el rei d’Espanya a la cerimònia inaugural, i aconseguien col·lar estelades, pancartes o fulletons als partits del Barça del Dream Team.
Per reblar la jugada, avui mateix la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, parla de la propera taula de diàleg com a part de l’ agenda del reencuentro. Frase post-olímpica i com més va més buida.
