Aleix Diz
Vivim uns temps convulsos, pandèmia. Crisis econòmiques, crisis de valors, canvi climàtic, esgotament dels recursos…
Fa temps vaig escriure un poema que vaig titular Kali-iuga. És el nom de la darrera era en la cosmogonia hindú, l’era de la dissolució de tot i del final de la Humanitat. La vaig subtitular “La poesia és un escut carregat de passat”. Aquest subtítol és una paràfrasi, és a dir, una frase presa d’un altre autor, però amb el sentit canviat. Concretament, es refereix a “La poesia es un arma cargada de futuro”, una poesia de Gabriel Celaya (el Paco Ibáñez en va fer una cançó). La paràfrasi indica la intenció del meu poema: cal cercar què val la pena que no es perdi. Quins desguassos, o embornals, cal tancar per tal que no es perdi tot. Quins esvorancs, o forats profunds, cal omplir, per tal que el terra no ens falli sota els peus…
Kali-iuga
La poesia és un escut carregat de passat
Ja sabem com funciona el món,
la ciència avança desfermada.
Però quan el nen sap com va la joguina
ja no és més que un grapat de peces,
desmanegades, que s’esmuny,
sota els seus ulls encuriosits,
entre les seves manetes
innocentment culpables.
Mai com ara no havíem estat tan comunicats,
però… ¡ja no tenim res a dir-nos!
Mai no havia estat tan fàcil d’anar a qualsevol lloc.
¡Només falta que sapiguem a on volem anar!
Les carreteres esquarteren el món
i escurcen les llargues distàncies,
incomunicant els dos costats
a banda i banda.
Així, ens veiem llançats
cap a un endavant que no sabem on para.
La nostra vida còmoda compromet
la vida dels que vindran.
Però no hi parem esment.
La fi de tot plegat ens crida
i sembla que tinguem pressa per arribar-hi
de tan farts com estem de la nostra mediocritat.
Una mediocritat que arriba
fins a aquests mateixos versos,
incapaços d’assenyalar un nou horitzó.
Potser només els records
ens uneixen a l’únic futur possible.
Potser ens calgui recordar
qui som, d’on venim,
tot tancant els embornals de l’oblit.
Potser ens calgui preguntar-nos
què és el que val la pena,
què és el que ens fa ser realment.
Cal colgar els esvorancs del sense sentit
per tal que la fi de tot no sigui el caos.
