Pel Rubén Cruz
Dimecres 25 de maig he assistit a un acte de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, PAÏSOS CATALANS: UNITAT LINGÜÍSTICA I NACIONAL, per celebrar diversos esdeveniments tots-en-un: el centenari del naixement de Joan Fuster, el norantè aniversari de les Normes de Castelló, el cinquantè del discurs d’en Fuster a la plaça de toros de València, el trentè aniversari del Correllengua, la…
Hi intervenien la Núria Cadenas, periodista i escriptora, i tres professors universitaris: en Bernat Joan, en Miquel Àngel Padilla i en Joan Peytaví. M’hi referiré breument.
Però, vet aquí que en Pere Calders, escriptor català exiliat a Mèxic entre el 1939 i el 1962, va escriure el conte d’un nen que descobreix un extraterrestre a casa seva, el qual li demana ajut per tornar al seu planeta.
—Però, com és que ens entenem en català?
—Això rai, és cosa d’unes píndoles: cada llengua té la seva d’un color, i la del català és rosada.
L’extraterrestre marxa sense deixar una mostra d’aquella miraculosa pastilla, la fórmula de la qual algun dia potser es pagarà a preu d’or… o ningú no hi donarà res, per ella.
De tornada a casa nostra, la Núria comenta l’obsessió malaltissa de l’Estat per destruir el català. Però sentir dir a València que “Fa bon dia i no fa calor, per fer faena i no suar”, és una manera tota senzilla de veure i explicar-nos el món.
No és casual que entre València i Barcelona hi hagi pocs trens, dolents i cars, que triguen 4 hores en fer via, mentre que el trajecte València—Madrid es fa en poc més d’una hora.
Els atacs que rep el català n’evidencien la importància, perquè al voltant de la llengua es pot articular la nació, diu en Bernat. D’aquí la voluntat malaltissa de dividir en 3 i més llengües (català, valencià, balear i lapao) allò que n’és només una.
En Joan demana pragmatisme per aprofitar qualsevol escletxa jurídica que permeti recuperar la llengua catalana allà on s’ha perdut, com ara a la Catalunya Nord. Dos segles de republicanisme centralista han terraplenat la llengua, i la immigració francòfona dels últims 60 anys ha consumat la substitució lingüística. Ara a Perpinyà s’ha creat la Oficina Pública de Llengua Catalana en el marc de la Llei de Llengües Regionals, perquè avui hi ha més demanda que oferta de català.
Des de la Catalunya Sud i prenent com a exemple la francofonia del país veí, en Miquel Àngel parla de la catalofonia, una comunitat lingüística on tres comunitats de parlants estan sotmeses a processos de minorització en estadis diversos. Cal assumir la condició de llengua minoritzada i aplicar-hi en cada un del tres casos polítiques correctores per bastir una comunitat de llengua, cultural però també política, per comunicar-nos amb normalitat entre totes tres. Però si el malalt no metabolitza la medecina receptada, es corre el risc de canviar el metge.
—Més normativa o més política lingüística?, ens demana la Núria, tenint en compte que la Mancomunitat de Prat de la Riba no va fer-hi normes, sinó política…
En Bernat ens recorda que el primer agent que fa política lingüística és l’Estat (i en particular, els jutges) que practica una de banal (com ara el Mal, l’Obediència deguda o les Clavegueres de l’Estat, que en fan el vaitot), però constant i permanent.
Als Països Catalans ens cal una política lingüística institucional correctora de tanta banalitat, i una altra d’individual però ben estesa: hem de menester objectors a les decisions judicials estrafolàries, per fer-nos imparables.
Precisament, la Núria ens pot explicar que a València, durant els anys d’incontestable hegemonia del PP (1995-2011), el president Zaplana va prometre en campanya que faria voluntari el valencià. La societat conscient va plantar el peu a la paret tot construint espais culturals, socials i polítics en valencià: l’escola, els mitjans de comunicació (Canal 9 monolingüe, repetidor de TV3) i casals (obrir-ne a pobles i ciutats, grups de rock valencià…)
Per tot això, i mentre no arriba la marea que s’emporti la immersió o ens portarà la independència, hem de fer del catalanisme alguna cosa moderna (que deia Fuster), engrescadora i prestigiosa, enlloc de folklòrica i costumista. Per exemple, apuntem-nos al Correllengua. O creem mots, com ara sucall per fer sucamulla amb vi ranci o ratafia, perquè mai no ens calguin píndoles rosades.
Amb Els Amics de les Arts ja hem pogut cantar les absoltes una vegada. Tant de bo redrecem el rumb i no tornem-hi:
Ja no ens passa,
i no ens n’amaguem
que dúiem anys fent el paper,
fingint que cada dia el rebíem com si fos el primer.
Genial, que fort, que bé!
… … …
Perquè no ens passa, ningú no ens va avisar
que tot això se n’anava,
que tot era mentida, la vida
era el que venia just desprès.
