Veure les esfereïdores imatges i sentir diàriament els testimonis de la guerra a Ucraïna està resultant un exercici extenuant pel castigat ànim col·lectiu. Sortim d’una pandèmia i ara lidiem amb un altre escenari catastròfic. Enmig d’aquesta commoció, el món es reconfigura establint un altre ordre de relacions. El gir espanyol sobre el Sàhara i el canvi del govern d’EE. UU. envers Veneçuela en són dos exemples.
Explicar aquestes noves aliances és complex donat l’entramat geopolític intrínsecament vinculat als interessos econòmics de molts països i lobbys. En tot cas són decisions que ens permeten constatar com, cada vegada més, s’esvaeix el camp de lluita ideològic en favor de l’econòmic, governat per la llei del més fort. Ja veurem més endavant si aquesta manera d’actuar resulta tan beneficiosa i lògica com se’ns intenta vendre.
Ara bé, com condiciona això la política nacional i fins i tot la local? Absolutament. Malgrat la temptació d’alguns de fer com si res no passés. No hi ha cap dubte que travessem un moment polític i social complicat i altament sensible. Així doncs, no es tracta d’encertar només en el missatge sinó també, i sobretot, en el to.
On som, a Catalunya? D’una banda, alguns corrents dels partits i organitzacions independentistes persisteixen en un missatge que no contempla la realitat social i econòmica que vivim, ja veurem quins resultats aconsegueixen. Esquerra, més pragmàtica i amb unes enquestes favorables, tampoc no acaba de quallar un lideratge fort.
D’altra banda, hi són les modulacions de les formacions fora del bloc independentista. Ara com ara els socialistes, ben posicionats, exhibeixen aparell, un fort avantatge en èpoques d’equilibris precaris, però que sense canvis genuïns i de fons pot traslladar una imatge de partit ancorat en el passat. Igualment interessant és l’exercici dels comuns al parlament, on han sabut intervenir amb intel·ligència política en moments decisius. No obstant això, és evident el desgast de la formació al municipi i resta per veure si és reversible.
En el panorama nacional convé destacar el paper del nou president popular, Alberto Núñez Feijóo. Amb un sistema mediàtic disposat a esmorteir els seus errors, corregeix a correcuita la narrativa instaurada per Casado i Ayuso per a competir amb l’extrema dreta, tot i que la situació a Castella i Lleó li complica el gir. Tanmateix, celebrem el discurs més constructiu, útil i democràtic que ha fet al Congrés en què s’ha formalitzat la seva presidència. Tant de bo la dreta superi la fracassada estratègia trumpista de considerar il·legítim el govern actual, guanyat a les urnes. Caldrà veure si l’empenta del gallec és a temps de frenar la deriva extremista del partit i alhora aturar VOX.
I és que és tan incert el que tenim al davant que qualsevol error pot tenir un efecte amplificat o pel contrari, canvis profunds passar inadvertits. Tot l’escenari actual, d’una manera o altra, acaba impactant en la població. I aquest impacte ja l’hem sentit, primer, a les nostres butxaques.
Per això, cal persistir en la convicció democràtica que l’única manera de vèncer discursos grisos i anhels extremistes és apostant per polítiques que beneficiïn la majoria social, recuperant una manera de fer dialogant, respectuosa amb les singularitats territorials i les visions diferents, alhora que valenta enfront dinàmiques que engrandeixen la bretxa social. Avui més que mai en dècades cal la política en majúscula. En bona part, d’això i de la capacitat dels partits polítics per a copsar l’humor social depèn la solidesa democràtica dels anys vinents.
Yohany Limpias
