Font: Diari La Marina, octubre del 2017.
Pel Rubén Cruz
Avui fa quatre anys de la massiva vaga del 3 d’octubre, que ningú pot menystenir perquè va somoure fins els unionistes de la butaca estant.
De quatre anys ençà, han plogut gripaus per empassar, no precisament manà per alimentar els cossos i els esperits de tots els convocats a votar.
Les columnes de piolins havien actuat arreu durant unes hores, suficients per destorbar la feina discreta i eficaç dels catalans que “fan coses”.
Van marxar, uns quants (comandaments) carregats de medalles, els menys (números) portaven vals per passar amb la família un cap de setmana en algun hotel a la Manga del Mar Menor amb les despeses pagades per mèrits patriòtics.
Ja podem comptar que no s’hi mocaven amb mitja màniga, sinó que la sucaven tota sencera… I tothom va marxar amb un augment de sou lineal per equiparar-lo al de les policies autonòmiques, això rai!
Després de tan victoriosa actuació, els contumaços ens vam haver de defensar contra la repressió de les bombes judicials que tot seguit van començar a caure’ns a sobre, dels Jordis primer, dels membres del govern que s’hi van entregar després, i finalment de tots els demòcrates que hem estat represaliats per haver convocat i celebrat un referèndum unilateral.
Convocar i celebrar un referèndum no es cap delicte al món democràtic occidental. Tampoc a Espanya, on la Constitució no pot negar els drets civils i polítics del pobles que Espanya va signar el 1977 i s’ha compromès a respectar davant les Nacions Unides, entre els quals el dret a l’autodeterminació.
Potestatiu vol dir que ningú no està obligat a exercir-lo, però sí que pot fer-ho.
Convocar i celebrar un referèndum unilateral tampoc no és cap delicte al món democràtic occidental. Només arriba a la categoria d’anomalia democràtica que en una democràcia plena es prohibeixi de consultar la gent què vol ser de gran quan ja s’ha fet adulta. Al Congreso de los Diputados una comissió del Parlament català va demanar permís el 2014 per celebrar-ne una, i ni tan sol va merèixer la consideració a tràmit.
Compte! Que ni un referèndum és cap anècdota ni tampoc no ho és cap anomalia en el Sistema.
Que a Espanya el Sistema ─capitalista d’amics─ és Règim ho diu clarament l’existència de castes extractives ─aquelles que es posen morades perquè als morats els surten blaus─, i la presència incòmoda però eficaç d’un tap que tanca per dalt la llàntia del geni, ésser magnífic i desigual a qualsevol espanyol perquè així els fa més servei als que la freguen… i de pas es fan més iguals que la resta.
L’Estat frega la llàntia i surt un genial servidor de la Pàtria. Que potser no n’hi ha, de venerable servidor de la Justícia, dins la llàntia?
Bé. El que volia fer arribar al Consell local de Sants-Montjuïc per la República són tres honorables desitjos, a portar a terme en diversos moments i territoris:
Primer. Hem de publicar els resultats de l’1-O a cada col·legi electoral, pintant-los en una paret propera o llogant un espai privat on pintar-los a la vista de tothom.
Necessitem palesar que la victòria ha estat nostra, no dels agressors. Una victòria pacífica, democràtica i fraternal.
Aquí, la tasca és ben local.
A Berga, l’ajuntament va prendre la iniciativa ben aviat, tot just el primer aniversari.
Al barri de Sant Andreu també, i encara lluiten per mantenir-hi la presència.
Com a imatge destacada ofereixo al Consell les dades dels cinc col·legis electorals als barris de la Marina.
Segon. Hem d’exigir l’alcaldessa Colau que convoqui a Barcelona la consulta popular per decidir si ens volem associar o no a l’AMI, l’Associació de Municipis per la Independència.
Aquesta demanda només vol recordar la promesa que va fer per arribar al càrrec, que té pendent de fa sis anys. I ja decidirem els barcelonins si estem per tonteries o més per orgues!
Tercer. Hem de recollir signatures a cada racó del país a favor de declarar l’U d’Octubre Diada de Catalunya i fundacional de la República.
Ja n’hi ha prou de celebrar derrotes i d’oblidar el poder que tenim el poble desfermat pacíficament, democràtica i fraternal.
En necessitem només 50.000 per obligar als nostres representants al Parlament a validar o no aquest encàrrec, i a que es treguin la mascareta i votin en contra d’aquesta iniciativa legislativa popular, si s’atreveixen.
Aquest tasca és de país.
«Catalunya existeix amb més intensitat com més s’emmiralla en la seva essència [que és un fer-se mentre va fent], com més s’afirma en la dignitat [que és el seu fet diferencial].
Joan Ramon Resina, “La dignitat del Primer d’Octubre”, al diari digital Vilaweb, el 3 d’octubre del 2021.
»el fet radicalment diferencial és la facultat d’emprar la llengua per a dir “no”, que es nega a dissoldre’s.
»D’aquells que es reconegueren en el “no” sorgí la dignitat del Primer d’Octubre.»
La caminada més llarga comença amb un pas
Proverbi hindú.
