Segons l’organització SEO Birdlife, cada minut perdem sis pardals.
Abans els pardals, com les criatures, sempre eren al carrer. Eren els amos del barri i els veiem fent saltirons per sobre les voreres o per damunt de les taules buscant molles de pa i restes del menjar que nosaltres hi deixàvem. O recordeu els estius, després d’haver plogut, com s’acostaven als bassals d’aigua per tal de beure. Com que estan acostumats a conviure amb els éssers humans s’atreveixen a costar-se a nosaltres sense cap por. I més ara que ja no hi ha nens amb escopetes de balins volent-los caçar per després posar-los a la cassola com passava ja fa molts anys.
Avui dia, fugen de les ciutats per manca de zones verdes on poder niar. Però aquesta només n’és una de les causes; una altra és que han de competir amb espècies invasores que els prenen el menjar i ocupen espais als arbres i que a més, les ataquen. També la contaminació electromagnètica com els repetidors de telefonia o els Wiifi de cases i empreses, fan que no els sigui còmode conviure amb nosaltres. A la Marina, tenim la sort que no sigui tant greu per la proximitat amb la muntanya on encara hi poden estar bé.
La similitud simbòlica entre les criatures petites i els pardals crec que ve de segles enrere però avui dia hem de pensar que el que és dolent per a ells, també ho és pels petits de casa. A mi però, sempre que veig un pardal, recordo la meva amiga Maria Teresa (de cal Valero) que al cel sigui, a qui el seu pare es dirigia a ella dient-li “Gorrión”.
Esther Pardo i Gimeno, juliol 2021
