Desena etapa de #LaTravessa, pel Rubén Cruz.
Fa poc més de 200 anys, els soldats francesos volien conquerir tota la península Ibèrica. Prop de les muntanyes de Montserrat, va néixer una llegenda que encara es recorda: la d’un vailet que va foragitar l’enemic amb el so d’un tambor!
Petit Sàpiens. Personatges: El Timbaler del Bruc, un noiet llegendari
Ni avui ni demà no sortim de la comarca de l’Anoia, que anem del Pla de Montserrat a la conca d’Òdena, camí de l’Alta Segarra.
Per l’Enciclopèdia Catalana sabem que el Bruc és un poble de la comarca de l’Anoia que consta de tres carrers que la gent coneix com els Brucs: el Bruc de Baix, al llarg de l’actual autovia; els de Dalt i del Mig, al llarg de l’antic traçat de la N-II.
Al municipi del Bruc trobem els conglomerats del massís de Montserrat, declarat parc natural el 1987.
Al Bruc del Mig trobem el monument del Timbaler, que el Frederic Marès va fer el 1952. Al juny hi té lloc la Fira de la Guerra del Francès o festa del timbaler, tot commemorant la victòria de l’any 1808. Es tracta de dues batalles al coll del Bruc que no tenen res de llegendari o miraculós, ja que van ser preparades per gent dels gremis i eclesiàstics del país organitzats en sometents o milícies de diverses poblacions, amb la participació de forces militars que van preparar la famosa emboscada del 6 de juny. En retirar-se del territori, les tropes franceses van cremar i enderrocar gran part de la ciutat de Manresa, que els manresans van haver de reconstruir amb la runa.
Igualada és la capital de la comarca d’Anoia, i sorgeix al marge esquerre del riu que li dona nom, al bell mig de la seva conca.
La conca d’Òdena és un país d’encreuament de dues vies de comunicació: una de transversal de Manresa-Òdena-Montbui, molt important en temps de la Marca Hispànica, i el camí ral entre Barcelona, Lleida, Aragó i Castella.
Pels volts de l’any 1000, s’hi establiren una església i un mercat, origen de la ciutat d’Igualada, que esdevé un lloc de trobada natural també per a la pagesia i afavoreix l’intercanvi i venda de mercaderies.
Per en Josep Pla, als anys 60 del segle XX, el nom d’Igualada contradeia el seu significat d’ ‘aigua abundant’, precisament en un país on l’aigua era un bé tan escàs. Però en realitat vol dir ‘on el riu s’eixampla’ i permet un aprofitament estable de les aigües amb la instal·lació de molins.
L’explotació de molins com a font de riquesa explica els intents d’obtenir-ne un rendiment ─primer feudal i després fiscal─ per les autoritats de cada moment. En l’edat mitjana, el curs del riu Anoia fou un condomini del baró d’Òdena i del monestir de Sant Cugat del Vallès, que es repartien el cobrament dels drets sobre l’aigua. Més tard, els comtes-reis van substituir el baró seglar, amb l’aigua com a motor que posa en moviment molins i primitives fàbriques de teles.
Durant el segle XIV la població creixia, raó per la qual Pere III ordena formar-ne un cens amb finalitat fiscal, el 1359: s’hi pot veure que la major part de la població eren moliners, teixidors, paraires i assaonadors de pells, que posen les bases de la futura indústria de la pell, gràcies a l’aigua de l‘Anoia.
De seguida, la població menestral topà amb l’intent dels senyors laics i eclesiàstics de revifar romanalles feudals: prestacions extractives de rendes i de serveis. Com a reacció, l’any 1381 els comtes-reis i la ciutat de Barcelona concedeixen als habitants el privilegi de carreratge, que els equiparava en drets i llibertats als ciutadans de la capital del Principat. La noblesa comarcal emmurallà la ciutat, i aquesta creixerà seguint el camí ral.
El creixement demogràfic a l’Anoia es concentrà sobretot a Igualada i a la Pobla de Claramunt, i s’hi estén la indústria paperera al llarg de tot el curs del riu, especialment a Capellades. El moviment de gent i mercaderies al llarg del camí ral afavorí el bandolerisme, combatut pels sometents comarcals, entre els segles XVI i XVII.
Després de la Guerra de Successió, els Borbons van respectar els drets dels poderosos locals, eclesiàstics com ara els abats de Poblet i de Santes Creus, i nobles com els ducs de Cardona i de Medinaceli, amb importants ingressos senyorials a la conca d’Òdena.
Els drets senyorials d’origen feudal propis de l’Antic Règim van ser abolits per la Constitució liberal de Cadis (1812), però tornats a restablir pel rei Ferran VI el 1814 i el 1823, juntament amb l’absolutisme monàrquic.
Els ducs de Cardona i Medinaceli pretengueren augmentar-ne abusivament els drets senyorials a la seva baronia de la Conca d’Òdena. Els pagesos i menestrals van mantenir-hi un plet al llarg del segle XIX que, després de dues apel·lacions, va fallar el Suprem en contra dels ducs.
També els monestirs de la conca, com a senyors eclesiàstics, durant els anys 20 del segle XIX i per la via dels tribunals, van aconseguir recaptar els delmes que els pagesos procuraven defraudar tant com podien, quan no era que s’hi negaven a pagar-los amb tot d’excuses. No va haver-hi ocasió d’apel·lar el fallo, perquè a la dècada següent la desamortització dels béns dels ordes religiosos va suprimir-ne les percepcions d’origen senyorial o feudal al seu favor.
La indústria tèxtil cotonera impulsa l’activitat econòmica de la ciutat a la primera meitat del XIX, però decau en mecanitzar-ne la producció i fins l’arribada del ferrocarril de via estreta, el 1893.
Abans i ara, és un importat nus de comunicacions, a més d’un mercat de productes agrícoles, i un nucli industrial de teixits i adobs. Hi ha grans fàbriques i petits tallers familiars de gènere de punt.
«Igualada és una població molt agradable. És una ciutat industriosa, treballadora, urbanitzada, modern a i simpàtica. […] La creixent industrialització de la ciutat ha fet sentir d’una manera anguniosa la falta d’aigua. Avui l’aigua és escassa per al regatge, per a la industria i per al consum domèstic. Les esperances es posen, sempre, en les aigües de l’Anoia».
Josep Pla. Guia de Catalunya. Edicions Destino. Barcelona, 1971
Una experiència recent i d’alt risc ha estat el confinament perimetral de la conca d’Òdena, decretat amb caràcter d’urgència pel govern català ei 12 de març del 2019, i convalidat més tard per l’espanyol en entrar en vigor l’estat d’alarma el dia 14. El confinament pretenia contenir l’extensió del coronavirus: durant un mes, no es podia entrar-hi ni sortir-ne per cap motiu, i van perdre la vida 120 habitants de la conca.
Precisament a causa de la pandèmia, l’any 2020 no es va celebrar l’European Balloon Festival, la concentració de globus aerostàtics més important del sud d’Europa. La primera edició va ser el 1997, i enguany se l’ha represa entre el 8 i l’11 de juliol en homenatge als sanitaris.
L’experiència també ha valgut el record solidari de milers de persones anònimes que van compondre un fotomosaic a còpia d’aplegar milers de fotografies. Joan Fontcuberta n’és l’autor de les 11 composicions, que representen els col·lectius protagonistes de la crisi sanitària, i s’exposen com a homenatge a la seva solidaritat a la plaça de Cal Font d’Igualada, des del disabte 17 de juliol del 2021.
«”Mirades des del confinament” ha nascut perquè recordem que cada gest és indispensable, que tots som una peça fonamental per teixir aquesta gran xarxa de solidaritat, i perquè no oblidem que la força d’un país és la seva gent.»
Joan Fontcuberta.
