Novena etapa de #LaTravessa, pel Rubén Cruz.
Sortim del Bages i anem cap al Baix Llobregat, encomanants a la Guia de Catalunya dels nostres acompanyants habituals i a la mirada estratègica de molts col·laboradors en aquesta travessa nacional nostra.
«El Montserrat és el miracle català, és allò nostre que no té igual o que sembla fora de les lleis de la natura; de lluny us semblarà un núvol blavós de retalls fantàstics; i segons per on us hi acosteu, s’avança enfora com un castell de gegants amb centenars de torres i quan hi arribeu llavors Montserrat, més que tota altra cosa, és un altar, és un temple”»
Joan Maragall, Escrits en prosa. Articles. Montserrat, Editorial Selecta, Barcelona, 1960.
Diu el Josep Pla que «Montserrat és una muntanya superba, d’una geologia curiosíssima, d’una suscitació constant de sorpreses. És una gran muntanya que, contemplada des de tots els punts cardinals, produeix un efecte sensacional. […] Montserrat es un fet prodigiós, singularíssim, extraordinari. És una cosa que no s’assembla a res mes.
És una muntanya foradada, corcada, plena de coves i que sembla bufada. […] feta de roques que són conglomerats, roca de pinyolet, comen diuen al país. […] monòlits gegantins la forma dels quals els elements modelen i produeixen el perfil denticular del massís, amb un aspecte trencat, serrat.
«Amb serra d’or els angelets serraren
Jacint Verdaguer. Virolai (1880)
eixos turons per fer-vos un palau»
A la muntanya de Montserrat s’aixeca el monestir benedictí consagrat a la Mare de Déu de Montserrat: una marededéu trobada, i també coneguda popularment amb el nom de “la Moreneta”, patrona de Catalunya, la diada de la qual celebrem el 27 d’abril.
Montserrat és el centre de la sensibilitat religiosa d’un país posat en un marc únic, pels segles dels segles.
Des de la fundació del monestir el 1072, existeix el cor de nois de veus blanques, o l’Escolania de Montserrat, creada al servei del culte religiós. Participa a diari en la pregària de la comunitat i en les celebracions litúrgiques a la basílica, i és també l’escola de música en actiu més antiga d’Europa.
A partir dels anys 60 que participa a més en concerts fora dels murs conventuals, a pobles de Catalunya o arreu del món. Així, el 2017 va interpretar El cant dels ocells, de Pau Casals, al Capitoli de Washington en els actes de celebració del Dia de la Independència dels Estats Units d’Amèrica, el seu 242è aniversari.
L’Escolania fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi l’any 1990, concedida per la Generalitat de Catalunya.
. o O o .
La història recent, també de la comunitat, està marcada per la guerra espanyola. Els clergues en general i els monjos de Montserrat en particular havien viscut la guerra com una persecució religiosa, i van fer costat als que es proclamaven defensors de la fe catòlica.
A Barcelona, l’aixecament militar de Franco ─un dia com avui de fa 85 anys─ no va tenir èxit perquè els antifeixistes de seguida van controlar el carrer. Tanmateix, el dimecres 22 de juliol la premsa animava la destrucció de Montserrat i el Govern de la Generalitat va decomissar el monestir per salvar-lo. Aquella mateixa nit,, els monjos van fugir-ne, i l’abat Marcet (1913-1946) va sortir d’Espanya amb un vaixell italià. Sa i estalvi, l’abat va demanar als monjos en edat militar que es traslladessin a la zona nacional i s’incorporessin a l’Exèrcit. (Gonzalo Redondo, “Historia de la Iglesia en España 1931-1939”, tomo II, Rialp, Madrid, 1983)
«Himmler va pujar a Montserrat nou dies després de l’execució [el 15 d’octubre del 1940] del president Companys al castell de Montjuic. Himmler va ser ‘artífex directe de la detenció i lliurament de qui els catalans anomenem “el president màrtir” a les autoritats franquistes, quan era exiliat a París.
Era abat de Montserrat aleshores Dom Antoni Marcet, que es va negar a acompanyar els nazis en aquella visita tan hostil»
Antoni Batista. Montserrat, Els misteris de la Muntanya Sagrada. L’Arquer, Barcelona, 2008
Tanmateix, al 1942, l’abat Marcet rebia Franco en la basílica de Montserrat amb paraules de gratitud i reconeixement. Sembla que les seves simpaties eren per l’ordre nacionalsindicalista, i no pel nacionalsocialista.
Li va succeir l’abat Escarré (1946-1966) qui ja era coadjutor d’en Marcet quan el 1941 va decidir renovar la comunitat enviant monjos joves a fer estades d’estudi a les grans abadies benedictines europees a França, Alemanya, Anglaterra i a Itàlia, creant-hi contactes que en faran un tresor de coneixements i d’experiència, i projectaran Montserrat cap al futur.
L’abat Escarré va ser providencial en aquesta projecció. D’un franquisme inicial incontestable, va esdevenir l’esperit de la recuperació de les llibertats. En veiem les fites, d’aquest camí.
Tot i les excel·lents relacions personals amb Franco, d’Escarré fou la iniciativa de cerimònia de l‘entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947, considerat un dels primers actes de reafirmació nacional i de reconciliació de la postguerra… que li va costar el càrrec al governador civil del moment (militar ell, com era costum)
Escarré va ajudar el moviment escolta. “La Muntanya Sagrada va ser la veritable caserna d’hivern d’uns grups d’excursionistes inspirats en els boy scouts però molt refundats a a catalana”, ens diu l’Antoni Batista.
A la revista dels antics escolans de Montserrat, Germinabit, es va publicar el manifest fundacional de la Nova Cançó Catalana, fenòmen social i cultural que esdevindria un dels principals catalitzadors del moviment de masses a favor de les llibertats democràtiques i nacionals.
Per l’ull de les escales queien cançons a raig, composició poeticomusical de Jaume Calatayud i Vicente Monera dedicat al moviment de la Nova Cançó (Canet de Mar, 11 d’octubre del 2018)
Torne’m-hi. El 1963, encara no tancat el Concili Vaticà II, Joan XXIII promulgà l’encíclica Pacem in Terris, que avalava el respecte i defensa dels drets humans per l’Església catòlica. Tot seguit, l’abat Escarré va fer unes declaracions en favor de la normalització del català a l’ensenyament i als mitjans de comunicació, aleshores severament prohibit. Publicades al diari Le Monde, van tenir un gran ressò amb resultat de més repressió: va ser clausurada Òmnium Cultural… que tot just aquest 11 de juliol acaba de complir 60 anys i n’han celebrat l’aniversari a Elna!.
El 1965, el règim franquista va obligar l’abat Escarré a abandonar Catalunya, i s’exilià al monestir milanès de Viboldone amb el seu secretari personal, Aureli Argemí i Roca. L’any següent el van obligar a renunciar al títol d’abat de Montserrat. Va tornar a Barcelona per morir l’any 1966, i va ser enterrat a l’abadia.
El 1974, l’Aureli Argemí va batejar en honor seu el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN), una associació no-governamental que promou el coneixement i reconeixement no solament de la realitat nacional catalana, sinó també de les minories nacionals d’arreu del món en general i europees en particular.
Diu l’Antoni Batista que
«Montserrat m’ha funcionat com a paradigma explicatiu de símbol nacional en el moment de les petites nacions recuperades i emergents. Quan els estats d’Europa van ser l’eina política més adequada, les petites nacions van entraré en letargia, algunes més i d’altres menys. Però les que van sobreviure tenen ara una nova oportunitat, perquè el que ara periclita són els estats, mentre neix la gran federació continental, en la qual renaixeran els àmbits més petis, la nació on es neix, la pàtria del pare.»
Antoni Batista. Montserrat, Els misteris de la Muntanya Sagrada. L’Arquer, Barcelona, 2008
Jo fins i tot gosaria parlar de la matria, la nació de la mare que et fa néixer. Qüestió d’afinitats.
Al 2019, una iniciativa més, Llum i llibertat, va tenir lloc a 131 dels cims de la serralada de Montserrat, en record de l’1 d’octubre, els presos polítics i els 131 presidents de la Generalitat de Catalunya fins aleshores. Vet aquí els clams que hi ressonen:
Per la unitat estratègica independentista
Per un horitzó de República i independència
Per l’absolució de tots i totes les represaliades
Perquè ho tornarem a fer
Van participar-hi més de 500 escaladors. Comanegra en va publicar l’àlbum de fotos d’aquest esdeveniment, i el Diari de Girona una breu galeria fotogràfica al seu web.
Tota una peripècia humana al voltant d’un humil pedrís a la porta d’entrada al cel. Vet aquí una de bona:
un ritme càlid us encendré.
Marcianitos, si esteu glaçats,
foc de la terra us faré arribar.
Aquest éra el trellat i no cap altre, quan al 1981 el Jaume Sisa cantava a ritme de txa-txa-txa als ‘marcianitos’ que “passen el temps a la intempèrie de l’univers”. Hi encerta l’ull d’en García-Margallo, amb gairebé 40 anys d’anticipació!
