Vuitena etapa de #LaTravessa, pel Rubén Cruz.
Sense sortir del Bages, en aquesta etapa no ens fa servei l’ull literari d’en Pla, que res no diu del punt de partença, però sí de la destinació on ens retrobarem, la capital de la comarca.
Ens encomanem a la Viquipèdia, i esperem encetar-ne un bon resum:
Artés és el nucli de població més important situat entre les ciutats de Manresa i de Vic al llarg de l’Eix Transversal.
«Actualment, existeix ell projecte de comunicar Manresa amb Barcelona i amb el nord del país per mitjà d’una carretera que, si l’arriben a realitzar en la seva totalitat, col·locarà la capital del Bages en una situació realment privilegiada.»
Josep Pla, Guia de Catalunya, Edicions Destino, Barcelona, 1971
Un esdeveniment cabdal va suposar un punt d’inflexió en la vida política, social i econòmica de la vila, ara ha fet un segle. Al 1917, Artés va protagonitzar la revolta dels burots, un episodi de lluita col·lectiva que va posar-hi fi al caciquisme, el control del poder local per una família acabalada. Us en faig cinc cèntims de com va anar.
La fàbrica de Cal Berenguer era el motor econòmic d’Artés, vila que deixava de ser agrària per esdevenir industrial. Per mantenir baixos els salaris i controlar les accions de protesta del moviment obrer, els patrons de la fàbrica van fer-ne una colònia industrial del sector vinícola que monopolitzava la mà d’obra.
L’ajuntament controlat pels cacics, la corrupció i la pèssima gestió municipal van generar un dèficit de grans dimensions que el consistori va voler aturar amb un nou impost sobre els consums. Es tractava de nous drets d’entrada o sortida sobre productes de primera necessitat, que es recaptaven en els burots o petites casetes de fusta a les entrades de la vila.
Això era la gota que va fer vessar el got. Els comerços van tancar, els obrers hi van fer vaga, i també els pagesos van secundar la protesta. Els patrons van tancar la fàbrica durant 6 mesos i els obrers van haver de buscar feina fora del poble, però la revolta va aconseguir la retirada del nou impost i la dimissió del consistori en ple.
En tornar-hi, els obrers van crear la cooperativa Fàbrica Nova, trencant així el monopoli de Can Berenguer.
Ens endinsem tot seguit al pla de Bages, al centre de la comarca, entre el Llobregat i el Cardener, amb ondulacions suaus que formen valls agradables ─com ara la Vallformosa, la Vallhonesta, la Vall dels Horts o la Vall del Graner─ i un clima continental extrem: molt fred a l’hivern i molt calorós a l’estiu.
«El pla de Bages és un microcosmos de la Catalunya actual.»
Josep Pla. Guia de Catalunya. Edicions Destino, Barcelona, 1971
La comarca del Bages és una extensa conca d’erosió vorejada d’altiplans i muntanyes, excavada pel Llobregat i els seus afluents, el centre de la qual l’ocupa el pla de Bages.
El pla de Bages, com deia en Pla de la plana de Vic i del riu Ter, és obra del riu Llobregat, que s’ha obert pas entre les muntanyes per desguassar-ne els sediments al llarg de tot el seu curs. Així han aflorat a la superfície acumulacions de sals com la muntanya de Cardona i les mines de Sallent o les de Súria.
I no només el pla. Travessa tota la comarca una xarxa fluvial que n’ha configurat l’aspecte físic i també l’humà. Els rius i rieres principals porten aigua tot l’any, encara que el cabal hi és molt irregular, i afavoreixen que la industria tèxtil i cotonera s’hagi instal·lat a la vora del Llobregat, del Cardener i de la riera de Calders, deixant-hi una rastellera de colònies fabrils.
La tradició tèxtil del Bages arrenca a l’edat mitjana amb paraires que filaven la llana de les ovelles i teixidors manuals, artesania estesa a Manresa, Sallent o Cardona. Va continuar-la al segle XVIII la indústria de la seda a Manresa i, entre mitjans del XIX i l’últim quart del segle XX, la indústria cotonera es beneficia de la introducció de la maquinària moderna necessitada de la força del agua per moure-la. Així es van construir fàbriques i colònies industrials com uns ‘pobles nous’ on vivien els treballadors en condicions de total dependència de les necessitats de la producció, i separades dels pobles.
A prop de la confluència dels rius Llobregat i Cardener, s’aixeca la ciutat de Manresa sobre un altiplà. A 65 km de Barcelona, la capital del Bages separa la Catalunya industrial de la rural, més al nord.
La industrialització va portar el desenvolupament econòmic de la ciutat al llarg del segle xix, mitjançant l’aprofitament intensiu dels recursos hidràulics, l’aplicació primerenca del vapor, la construcció de carreteres i, sobretot, del ferrocarril de Barcelona a Lleida, que arribà a Manresa el 1859.
«Manresa és una ciutat que sembla indiferent i alhora molt apassionada […] ha jugat de vegades la carta reaccionària i altres la contrària, potser la primera amb més empenta. En tot cas, amb una concepció de la vida hedonista i agradable. Manresa és un manyoc de sorpreses i de contrastos.»
Josep Pla, Guia de Catalunya, Edicions Destino, Barcelona, 1971.
L’any 1892, l’Assemblea Catalanista aprovà al saló de sessions de l’Ajuntament les Bases per a la Constitució Regional Catalana, més coneguda com a Bases de Manresa. Fou el primer projecte concret d’autogovern autonomista català plantejat des de Catalunya, promogut per la Unió Catalanista, una coordinadora d’associacions catalanistes escampades pel territori. Presidi l’assemblea l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, i un jove Enric Prat de la Riba n’era secretari.
En el context històric de la Restauració borbònica a Espanya (1874-1931), les 17 bases del document plantejaven la creació d’un poder autònom a la regió catalana, però també una reforma de l’estat espanyol, teòricament una democràcia representativa, però a la pràctica dominada pel caciquisme i el frau electoral massiu: que s’organitzés amb separació de poders, amb un legislatiu compartit entre el rei i una assemblea de representants de totes les regions, i un executiu de competències reduïdes a les relacions internacionals, l’exèrcit i les grans obres d’infraestructura. NI tan sols es plantejaven un canvi de règim cap a una futura república.
D’altra banda, el poder regional estaria format per les Corts Catalanes d’elecció corporativa (no democràtica) amb sobirania exclusiva a l’interior del país, que nomenaria un govern executiu per administrar el país.
Amb una visió anacrònica en alguns punts, el catalanisme conservador pretenia evitar que es reproduís a Catalunya el sistema caciquil de partits del règim a Espanya. Mentre que el catalanisme progressista de Valentí Almirall (autor de La República Federal Española, 1873) i d’Antoni Rovira i Virgili (autor de Nacionalisme i federalisme, 1917) en van qualificar la proposta política de massa tímida i fins i tot ingènua.
A Madrid, la premsa i els partits que s’alternaven al poder consideraven les Bases de Manresa un atemptat a la unitat d’Espanya.
Que 130 anys han passat gairebé en debades, i ens tornem a retrobar en un revolt més amunt de la història!
