Tercera etapa de #LaTravessa, pel Rubén Cruz.
En Josep Pla esmenta Bàscara dins la xarxa viària de la comarca i, per tant, si va passar-hi amb el company fotògraf Francesc Català-Roca des del sud camí de l’Alt Empordà, no s’hi van aturar. Per això, dono aquesta breu notícia de la seva recent història, publicada a l’Enciclopèdia Catalana:
«La seva situació com a vila fortificada al camí principal de Girona a França accentuà la importància estratègica de la vila de Bàscara en època moderna. Així, el 1675 la població va ser presa pels francesos, que el 1683 hi establiren un campament base per al setge de Girona. Ja durant la guerra contra Napoleó i durant els setges de Girona del 1808 i el 1809 les tropes franceses ocuparen una altra vegada Bàscara; a la fi de la guerra el general Suchet féu volar les fortificacions de la vila»
Bàscara. Enciclopèdia Catalana
Talment com ha fet el Jordi en aquesta tercera etapa.
Veiem ara que diuen i mostren els autors de la Guia de Catalunya (1971) a propòsit de la destinació d’avui:
«La comarca del Gironès seria formada per les terres que voregen els rius que s’uneixen al peu de les antigues muralles de la capital. […] L’escriptor que ha descrit aquest país amb una precisió més sòbria i exemplar eficàcia és Prudenci Bertrana.
«Girona és l’aiguabarreig dels rius Ter, Onyar, Güell i Galligants. Un lloc estratègic en la via de comunicació amb França. Sobre les aigües de l’Onyar que creen la imatge pintoresca de la Girona fluvial: s’hi reflecteix la bigarrada confusió de les velles cases de la ciutat i les nobles moles arquitectòniques de la catedral i de l’església de Sant Feliu.
Girona és antiga i noble ciutat, amb un dels conjunts monumentals més importants del país.
Emplaçada sobre la Via Augusta, en la confluència de dos petits rius (l’Onyar i el Güell) i un torrent (de Galligants) que en vessen les aigües al Ter. Girona s’estén a cada banda de l’Onyar, la ciutat monumental a la riba dreta i la moderna a l’esquerra. El barri del Mercadal n’és el centre urbà, avui desfigurat en part per la conversió de convents i claustres religiosos en edificis civils i militars, després de la desamortització.
El conjunt monumental està encara murallat, i el formen carrers estrets i porxos, petites places i immensos casalots, deliciosos jardins.
[…] També existeix una Girona civil, nobiliària, comercial, menestral, bastida a l’ombra de la catedral. […] La ciutat té una immensa personalitat […] pastada en sensibilitat, d’una força espiritual inesgotable, sorprenent
Per visitar racionalment i amb profit una ciutat tan complexa, cal seguir un itinerari cronològic que doni una idea esglaonada del procés de superposició de cultures del seu passat. Hauríem de començar pel mil·lenari monestir benedictí de sant Pere de Galligants, continuar amb la catedral de Santa Maria, l’església col·legiata de Sant Feliu (amb el seu campanar gòtic, un dels elements distingibles del perfil urbà) , el convent de sant Domènec, l’edifici en ruïnes de l’antic Estudi General (demolit amb la creació de la Universitat de Cervera) i l’antiga residencia dels jesuïtes abans de ser expulsats per Carles III.
La visita s’hauria d’acabar a la Devesa, la immensa plantació de plàtans que flanqueja Girona entre el Ter i el Güell. La Devesa és una molt antiga defensa contra les riuades al marge dret del Ter. […] No hi ha en tot Catalunya una ciutat que tingui al costat una meravella arbòria tan dilatada. El seu encant estival hom es substitueix per la gravetat del arbres despullats de fulles. La tardor és l’estació de Girona. Els colors grisos tardorals s’avenen bé amb ciutat tan subtil.»
