Per Eugènia de Pagès Bergés, entrada publicada el 3 de juliol al seu bloc Respescant el passat amb el títol de “La repressió actual”
Corren temps de Nova Normalitat i la repressió va clarament encaminada a perseguir qualsevol proposta que qüestioni el “règim del 78”, ja sigui l’independentisme, el feminisme, la immersió lingüística a l’escola catalana, els avenços per a la igualtat de les persones LGTB, la immigració o la memòria històrica.
D’on ve, aquesta repressió normalitzada i terraplanadora?
Pel que fa a l’independentisme, una primera explicació apuntaria que, venint d’una guerra civil i d’una dictadura (millor un règim totalitari), parlar de segons quines coses pot reobrir ferides i fer mal. D’aquí la tendència dels sectors conservadors a identificar la defensa de l’Estat amb la de la unitat espanyola i la rojigualda, mentre els sectors progressistes, molt més minoritaris, tendeixen a omplir-se la boca amb allò de l’Espanya plural. Però a l’hora d’analitzar riscos i amenaces, a l’hora de la veritat, per a tots dos preval la unitat d’Espanya, fins i tot per sobre de la democràcia.
Una altra explicació l’ha donada el 2015 el periodista Xavier Vinader: “en aquest país, l’Estat no ha vist mai la ultradreta com un perill, sinó com un ens col·laborador, a diferència de la por cerval que té a l’esquerra. Tot el que faci olor de nacionalisme [dels altres] o independentisme, d’anarco-revolució o islamisme radical, genera alarma. En canvi, l’apologia del nazisme o la negació de l’Holocaust no tenen conseqüències.”
La profunda herència de la lluita contra ETA
Després de la Transició, el principal desafiament amb què es va trobar el govern de Felipe González era la violència, i l’Estat hi va veure la justificació per acabar amb l’organització armada (la finalitat) , bo i utilitzant qualsevol mitjà, legal o il·legal. És a dir, es va decidir combatre el terror des de fora de la Llei i amb l’exercici del terror. I Espanya va acceptar “un nivell de repressió més alt del que s’acceptaria en altres estats”, perquè el govern espanyol mai no va considerar el conflicte al País Basc com a polític, sinó que el va reduir a l’actuació d’un grup criminal. Malgrat haver recorregut a procediments d’excepció o il·legals.
Presentar el terrorisme d’ETA com l’acció d’un grup criminal, sense cap mena de suport social (tampoc de l’Església), justificava de combatre’l per tots els mitjans. Es va permetre —o silenciar— una repressió, unes tortures i un GAL. En un estat democràtic tot això era (i és encara) impensable. És a dir, terrorisme d’Estat, legislació especial, activisme judicial i màniga ampla per a l’actuació d’uns cossos policials que acumulaven múltiples denúncies per tortures.
Durant els anys 80 i 90 del segle XX el combat contra el terrorisme d’ETA va ser la principal tasca de la Guàrdia Civil, sobretot a partir de 1986 quan se n’amplien les competències a la Llei de forces i cossos de seguretat de l’Estat.
[…]
Tanmateix, en el canvi de mil·lenni (i de partits al govern), el rol central que tenia l’aparell policial amb els presidents González i Aznar es desplaça cap als jutges instructors de l’Audiència Nacional (des del 1977 “un Tribunal centralizado y especializado para el conocimiento de determinadas materias que vienen atribuidas por Ley”… i preconstitucional), mitjançant macro-processos d’inspiració italiana. Aleshores, la magistratura esdevé la principal protagonista de la lògica d’excepcionalitat en la lluita anti-terrorista.
I aquesta lògica —que devalua l’Estat de Dret— s’acaba reciclant per aplicar-la a l’independentisme català, amb la substancial diferència que no hi ha hagut cap organització terrorista al darrere ni s’ha exercit la violència amb armes per defensar-ne els objectius.
S’hi crea una cultura de l’emergència que consisteix en una legislació ad hoc i en la justificació de certes pràctiques, però després aquesta excepcionalitat arrela i s’enquista en un ecosistema policial, judicial i penitenciari legitimats per raons d’estat i amb la cobertura d’una crossa mediàtica.
Ressons d’aquesta lògica d’excepcionalitat queden a la vista de tothom quan el rei dels espanyols i Pedro Sánchez van inaugurar, el mes de juny passat a Vitòria, el Centro Memorial de las Víctimas del Terrorismo, un museu de tres plantes d’alçada sobre la violència política imposada als bascos a còpia d’allò que “tot és ETA”, on hi ha una secció dedicada al discurs de l’odi del nacionalisme” (basc, és clar) i una llarga llista de morts, honorats i preservats per sempre, perquè segons Felip VI, “tots són el pilar ètic de la nostra democràcia”. Carrero Blanco inclòs. Que hi figura. O Melitón Manzanas, per parlar d’un altre notable i reconegut torturador i assassí. D’aquesta manera, d’aquí a vint anys ens podem trobar que podrien assistir a la inauguració, posem per cas a la Via Laietana de Barcelona, d’un museu dedicat als policies ferits en la batalla d’Urquinaona i a sobre no podríem dir ni piu.
La crossa mediàtica
Tota aquesta deriva de l’Estat de Dret no hauria estat possible sense la col·laboració dels mitjans d’informació. Ho explica, sense pèls a la llengua, la periodista Cristina Fallarás: “los medios de comunicación están en la base de la infamia de lo que somos como democracia. Consistió en que los partidos demócratas pactaron con los asesinos, torturadores fascistas y a eso le llamaron Transición y a la población española la han obligado a celebrarla. Ellos, los medios de comunicación han construido un relato en el cual la dictadura franquista era el mal, porque se basaba en la infamia, pero que era necesario pactar con los asesinos y los torturadores, es decir que el fin justificaba los medios… en esta construcción del pacto con los asesinos, los medios de comunicación son absolutamente necesarios, y muy particularmente el grupo PRISA y El País, porque elaboran un discurso pretendidamente de izquierda, pretendidamente progresista que se basa en el perdón al criminal y, por lo tanto, construyen un relato en el cual el fin justifica los medios. La participación de los medios de comunicación fue y es imprescindible para transmitir la idea de que la Transición no solo fue modélica sino ejemplar y, por lo tanto, los medios de comunicación, todos, cimentaron el relato que nos ha traído hasta hoy… Es fácil entender que con este discurso la gente vote a los corruptos, porque el argumento es el mismo: en efecto son corruptos, pero hay que mirar hacia adelante como en la época de la Transición…
La repressió 2.0 o el “Tribunal de Cuentas”
La repressió de l’Estat espanyol no s’ha centrat tan sols en la via judicial, en la qual ha rebut una plantofada de la justícia europea i més que vindran… sinó que continua perseguint de manera implacable tots aquells que considera enemics. Ara ha emergit de les clavegueres de l’estat profund un estrany xiringuito que no és cap tribunal ni els seus membres magistrats, sinó simples auditors dels diners públics. Això sí, esplèndidament remunerats, de 3.000 a 4.700 euros mensuals!
La composició demostra que és una institució típica del tardofranquisme: fa gairebé vint anys que el Tribunal de Cuentas està governat per persones cooptades pel Partit Popular. Sempre es renova quan governa el PP… i se’n bloqueja la renovació quan governa el PSOE. Ara la presidenta és María José de la Fuente, neboda de qui va ser ministre franquista Licínio de la Fuente. Funciona pel sistema d’endoll o nepotisme més barroer, ja que hi “treballa” el germà de l’Aznar i un munt de germans, cunyats, cunyades i parentela de tot tipus.
I per una vegada i sense que serveixi de precedent, el Tribunal de Comptes es va posar a treballar de valent quan la vicepresidenta del Gobierno Soraya Sáenz de Santamaría va declarar públicament que “esto no quedará así, lo pagarán ellos y sus familias”, una vegada celebrat el referèndum de l’1-O. Ara, l’Albert Rivera ha explicat públicament que va ser una operació dissenyada per la Soraya.
Però més greu que les complicitats d’alt nivell és la manca de contrapoders a l’Estat que n’impedeixin un funcionament tan barroer i abusiu contra gent honorable només per haver intentat fer el que havien compromès al programa electoral.
[…]
En canvi, hi trobem casos flagrants de corrupció comprovada, i fins i tot jutjada, com ara la causa contra Ana Botella per haver venut pisos de protecció oficial a fons voltors que es va sobreeixir, o el famós cas de corrupció del PP, la trama “Gurtel” en el qual el “Tribunal” va mirar cap a un altre lloc.
[…]
La repressió funciona. I tant que sí! És el típic instrument poderós que, en mans de les dictadures, té èxit sobretot a curt i mig termini, però a llarg sol ser contraproduent: només cal recordar com el Tribunal de la Inquisició —un altre que també va quedar retratat!— va apartar Espanya de la revolució industrial i la va portar cap a la irrellevància.
