ARA MATEIX
Miquel Martí i Pol. “Ara mateix”, del llibre L’àmbit de tots els àmbits (1981)
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Anem de sorpresa en sorpresa, i hem de prendre l’actitud guanyadora. Les últimes setmanes i dies acumulem a Europa èxits judicials amb una innegable component política. Poc importa que a Madrid els mitjans facin propaganda de la versió oficial, perfectament escorada cap a la llufa i la manipulació informativa. Res de nou.
Hi hem quedat avui per comentar què en farem, ara que tot és possible i tot està per fer. En Partal ens guia per esbrinar l’actitud que bé convé.
Vicent P. Va creixent la denúncia jurídica internacional de les violacions dels drets de la minoria nacional catalana per Espanya. A l’últim, el Comitè d’Afers Legals i Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va presentar i aprovar les conclusions de l’informe que ha anat elaborant sobre la manera com Espanya i Turquia fan servir la justícia com a eina política contra catalans i kurds, respectivament. Quina bona companyia, l’una per a l’altra!
Com de costum, Espanya n’ha fet befa. Primer, que l’informe se li havia acudit a un desvagat, com si la feina del relator no fos oficial ni tingués cap valor jurídic. I ara que el Comitè l’ha aprovat per 21 vots a favor i 6 en contra, Espanya en tergiversa descaradament la traducció per fer-la dir el que no diu. Sort que el text que se sotmetrà a votació al plenari de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, el proper dia 21, serà l’original en anglès!
Aleshores, preguntem-nos què en farem com a nació quan tot esclate. Jo ja vaig en donar la meua opinió.
Joan R. L’informe és un pas endavant però insuficient. Hi parla d’indult o excarceració en la línia de la proposta de Pedro Sánchez ─per fer-li costat─ i no té en consideració al conjunt dels represaliats. Som una minoria nacional maltractada per un estat genocida que abusa del seu poder amb la connivència de la pretesa Europa democràtica.
Jaume R. Invocació internacional de la causa justa… I jo hi afegiria que en defensa pròpia.
Que és potser l’oportunitat definitiva? A mi m’ho sembla.
Josep Ramon N. Sense l’anàlisi dels errors estratègics comesos per l’independentisme, no aprofitarem el momentum. Arriben temps de mobilització enèrgica, també de posada a prova de la nostra capacitat de critica i d’anàlisi.
Ramon P. No són els partits el motor.
El camí cap a la independència ha de combinar diferents factors cadascun dels quals té el seus propis calendari, tempo i durada efectiva. Com que una lluita necessita uns mínims recursos aviat disponibles i no pot mantenir-se en tensió indefinidament, cal dissenyar un calendari i no pas un full de ruta.
Jordi R. Per realitzar qualsevol projecte, cal algú que n’assumeixi la responsabilitat de tirar-lo endavant. Nous lideratges que tinguin en compte els errors comesos: que no s’equivoquin d’enemic i que no el menystinguin.
Núria C. El que hauríem de fer és al contrari del que estem fent: no blanquejar l’estat, el govern i la justícia espanyola, no deixar-ne passar una sense rebatre-la, palesar a tot arreu la repressió, no demanar perdó ni permís per res.
Pere-Andreu U. Millor, què no hauríem de fer? Doncs, ni un Procés Constituent, ni una estructura d’estat de bambú processat i amb un codi QR.
Francesc S. Prou sardinades i botifarrades! Prou de pagar cap segrest ni moneda de canvi pels presos entregats a l’enemic.
Ferran M. Un cop aconseguida l’anul·lació del judici, l’alliberament dels presoners i el retorn dels exiliats, ¿que us imagineu el parlament aixecant la suspensió de la DUI? Jo, no.
Europa no obligarà Espanya a fer cap referèndum, i encara menys quan s’està donant suport al gobierno i hi ha una taula de diàleg prevista.
Lluís U. No en sortirem indemnes. Un gos acorralat mor mossegant.
Jordi T. Que aprofitarem el momentum? Responc amb una altra pregunta: ¿com és que encara no som un milió d’inscrits al Consell per la República?
Josep B. Ara toca apuntar-se massivament al Consell DE la República i treballar-hi també a dins les fronteres de l’estat colonial perquè el destarota força.
Jesús E. Què en farà la Generalitat ja no importa, ara només és una institució regional.
Hi ha tres pilars sobre els que construir la independència: el carrer (la gent), la societat organitzada (les entitats de qualsevol tipus, des de les culturals a les professionals o veïnals) i el Consell per la República. Tots tres es basen en el mateix: el poble català.
Berta C. Cal apuntar-se al Consell per la República. La feina que fan a l’exili no cau del cel sense esforç ni surt de franc.
Francisco S. EMPENYEM!! EMPRENYEM!! Fem-nos tots membres del Consell per la República. Si arribem al mig milió no ens podran ignorar des de l’altiplà, ni tampoc no ens podran manipular des de Lledoners amb indults reversibles de temporada ni independències a vint anys vista.
Joan Ramon G. Jo ja només confio en Espanya. No em refio ni dels partits que es deixen entabanar amb la propaganda espanyola i ara diuen que amb el 52% no es pot fer res, ni del poble català que no es capaç ni tan sols d’apuntar-se massivament al Consell per la República.
Espanya no ens ha fallat mai i esperem que aquesta vegada tampoc. Quan això del Suprem i Europa esclate, confiem en que Espanya passi olímpicament d’Europa i mantingui els presos segrestats i els segueixi torturant fins que algun ja no pugui més i aprofiti el primer permís per no tornar a la presó i no deixar-se segrestar altra vegada.
Pep A. Hem de trencar la nostra visió del marc autonomista que ens afebleix
Perquè quan arribi l’esclat tindrem la bifurcació de l’independentisme al ferro roent. L’autonomista ERC i el PSOE (que s’haurà rentat la cara internacional amb els perdons), pressionaran per acabar amb els independentistes rupturistes. Els èxits judicials empentaran la gent cap a la protesta, i l’estat respondrà de la manera antidemocràtica que acostuma.
Tot plegat es concretarà políticament en un referèndum pactat i vinculant.
Albert M. Caldrà controlar el territori, obligar l’estat espanyol a un referèndum pactat i vinculant i, amb un resultat favorable, declarar tot seguit la República de Catalunya.
Josep Maria M. Serà el momentum de l’estat espanyol perquè la Constitució no contempla cap via a la independència. I les constitucions s’han de respectar sempre.
Això entendrà Europa, perquè ningú no ha mirat d’explicar-li el nostre discurs de llibertat: que és una constitució colonial pensada bàsicament per mantenir la unitat d’Espanya, i votada sense garanties democràtiques.
Pere G. En farem alçaprem, per a la independència.
Josep U. No ni ha cap més eixida. Si recordem la imatge de fa ara quatre anys de les dues vies que se separen, ja ni tan sols es veuen l’una de l’altra. I la via espanyola mena a l’abisme. Seguim.
Jesús A. Caldrà exercir el dret d’autodeterminació. El Parlament ha de validar la declaració d’independència suspesa. Convocar eleccions i si es guanyen, obrir un referèndum per aprovar una Constitució Republicana.
Democràcia i més democràcia.
Jordi R. L’unionisme podia haver fet una de dues coses: atendre el problema polític, o tirar pilotes fora. Va escollir allargar l’agonia com a estratègia. Per tant, ells compten com a victòries els empresonaments, l’exili i les dures condicions que suposa, la repressió, la impossibilitat de govern autonòmic eficient, i el mal servei a tots els ciutadans de Catalunya que en resulta. Què farem com a nació? Ho responia la Clara Ponsatí: que potser ens en queda cap altra sortida que la independència? Anem per totes.
Joan Francesc R. La resposta ha de ser ni oblit ni perdó.
El gran problema és que amb un govern de la Generalitat presidit per la ER de Junqueras ens voldran vendre la continuïtat autonòmica, amb tot de mitjans espanyolistes i dels catalans controlats pel junquerisme.
El carrer ha d’exigir al Pere Aragonès que actuï o plegui. Perquè no tindrem cap millor oportunitat.
Salvador P. Ara és hora segadors, hora de segar cadenes.
Joan R. Espanya pagarà tot el que calga per salvar la seua preciosa unitat, està disposada a tot. Ni acata ni acatarà dictàmens, sentències ni res de res. La independència de Catalunya costarà una violència espanyola extrema. Cal assumir-ho, organitzar-se, fer mobilitzacions intel·ligents, massives i permanents. No hi ha més camí. No podem perdre el temps demanant indults, amnisties, negociacions… Ens hem d’enfrontar al govern català amb una sola consigna: La independència ja fou declarada, cal alçar la suspensió.
Juan Martin A. Només tenim un capital. Un poble majoritari transversal que, malgrat l’actuació dels partits polítics i de les associacions civils, es manté fidel al seu desig d’aconseguir la independència, uns perquè estan farts de l’Espanya traïdorenca, uns altres perquè veuen que la seva llengua desapareix, alguns més perquè voldrien un país on la justícia social fos llei…, però tots a favor d’un Estat independent.
Aquesta transversalitat és el nostre capital, però necessitem un altaveu per denunciar als nostres enemics interiors. El quart poder.
Que Vilaweb acceptaria de ser l’altaveu del poble català transversal que vol un Estat independent?, sí o no? Per això cal ser valent. Ja no ens alimenten molles (editorials), ja volem el pa sencer. No malgastem el veritable capital.
Extracte de la conversa mantinguda al voltant de l’editorial de Vicent Partal publicat a Vilaweb el 3 de juny del 2021. La selecció i edició de les opinions expressades és responsabilitat de Rubén Cruz.
